Les germanes que han heretat la bodega més popular del Born de Barcelona

BarcelonaLa Laura t'atén des del moment que entres a la bodega El Xampanyet (Montcada, 22, Barcelona). També és la que surt al carrer quan comença a fer-se cua, perquè n'hi ha força, de cua, sobretot a les hores punta, però també és cert que és àgil i fluida. Entro a El Xampanyet tan bon punt obren, a les 12 del migdia, i darrere meu entren tres amigues, d'edat granada, que demanen la taula que els agrada i ni tan sols es miren la carta, perquè se saben els plats de memòria. "A El Xampanyet hi conviuen dos tipus de clientela: els locals, que venen de sempre, i que molts coneixien la nostra família, i els turistes, i nosaltres estem molt contents que sigui així", diu la Laura, que em presenta la seva germana, la Mireia, que treballa entre la cuina i la sala.

M'assec en un dels bancs de fusta, amb taula de marbre, i els pregunto quins plats he de tastar per conèixer El Xampanyet de les germanes Ninou. I me'ls comencen a recitar totes dues: les truites, de patates i de bacallà; els calamars amb samfaina; els macarrons de la iaia. Hi ha emoció quan me'ls anomenen, perquè són els plats de la seva àvia, la Maria Rosa Marquès, uns plats que cuinava al pis de dalt, on vivia amb l'avi Estevet, i de vegades en baixaven algun a la bodega. "Va ser el nostre pare qui va fer una cuina a la bodega quan els avis es van jubilar, amb 86 anys; a partir de llavors hem cuinat plats", expliquen. D'això fa pocs anys, tan sols deu. I és que a la bodega del carrer Montcada que tothom coneixia com a Ca l'Esteve, perquè era el nom del besavi, de l'avi i el nom popular del pare (es diu Joan Carles però a casa li deien Estevet petit), s'hi servien cerveses (amb fama a tota la ciutat d'estar molt ben tirades), refrescos, xampanyet (vi d'agulla) i tapes fredes, anxoves i conserves.

"Antigament, a la bodega la gent portava les seves carmanyoles per menjar-se-les aquí, i els avis els servien les begudes", recorden les dues germanes. Tot ha canviat perquè elles, amb l'ajut del pare, han introduït una carta extensa de plats, el vi d'agulla que dona nom a la bodega està institucionalitzat i totes dues han convençut la família per canviar els horaris: per primera vegada, El Xampanyet tanca els dissabtes al vespre i tot el diumenge sencer. "No ha estat fàcil, perquè els avis ens deien que no podia ser aquest horari, però nosaltres estem molt segures que ho hem de fer d'aquesta manera", afirmen.

Passem a la carta mentre les germanes em comenten que tots els objectes que decoren la sala de la bodega tenen una història. "Mira, aquella ampolla que té forma de sifó era del nostre besavi, i la tenim aquí amb les altres alineades, però aquesta és diferent", diu la Laura. També hi ha emmarcats paquets de tabac d'embolcalls antics de la marca Celtas, les cigarretes dels obrers, com eren conegudes. Em podria estar estona passejant la vista per les parets, perquè la decoració és abundant, però comencem a menjar.

De primer, les famoses anxoves, que les dues germanes asseguren que va ser la primera tasca que l'àvia els va fer fer. Per continuar, les truites: de patates, que preparen amb uns alls tendres molt encertats, i després la truita de bacallà. Continuem amb uns calamars amb samfaina que són per sucar-hi pa, pa del bo, que a El Xampanyet el cuiden i el porten a taula correctament sucat amb tomàquet i amanit amb oli d'oliva verge extra. Per beure, el cambrer, que treballa des dels 18 anys a El Xampanyet, ens tira dues cerveses a la perfecció, mentre pel nostre costat van passant sense parar copes d'estil Pompidou plenes de vi d'agulla. Els cambrers deixen l'ampolla a les taules perquè cadascú es vagi servint.

Després dels calamars hi ha un punt d'inflexió. A la carta hi ha plats molt lligats a la història dels avis de la Laura i de la Mireia, i que elles dues adoren. Són els calamars, que els fan seguint la recepta de l'àvia Maria Rosa, i també la botifarra de perol; la botifarra amb seques; els cigrons amb samfaina; els caragols o els ous ferrats a l'antiga amb sobrassada. N'hi ha molts més, i tots oscil·len entre els 7 euros de les truites fins a un màxim de 18, que és el que val el plat d'escamarlans i els daus de filet de vedella. En aquesta ocasió ens decantem pels calamars, i esclar que hi haurem de tornar una altra vegada per tastar els altres plats. A El Xampanyet els plats de pernil ibèric són d'alta volada: són de la marca Joselito, que els serveix també un dels embotits més preuats: la coppa. Així que encara hi ha més motius per tornar-hi.

Per acabar, a les postres, la parella de la Laura s'afegeix a la conversa i ens recomana el xuixo. Diu que ell és l'encarregat de portar-los des de la pastisseria Lis del Raval, que els seus xuixos són dels millors i que tenen molta anomenada. I, certament, el xuixo és un bon colofó per acabar l'àpat a la bodegueta, que el 2029 farà cent anys, i que tindrà llarga vida amb l'empenta de la quarta generació que s'hi ha posat al capdavant.