Un català que fa cuina mexicana tan ben feta que ha fet vessar llàgrimes

BarcelonaDoneu-me tres minuts del vostre temps. És el que necessito per explicar bé aquest bon restaurant. Perquè al final, l’única divisió en la qual creiem és en la de llocs on es menja bé i hi tornaries, i establiments on ja ens han vist prou. Ara que els grans grups en lloc de restaurants creen “conceptes”, espais on tot quadra, fins i tot massa, i on el relat pesa més que l’autenticitat, és un descans haver descobert el Jiribilla, un restaurant que és el mirall del periple vital del seu cuiner, el Gerard Bellver.

Al Jiribilla s’hi fa menjar mexicà cuinat per un català i, sense ser pretensiós, amb molta tècnica darrere. L’artífex és un noi de Barcelona que ha passat més temps allà que aquí. I que va tornar amb una motxilla gastronòmica mestissa (i amb tot d’ingredients que no sap ni com va fer passar pel control de seguretat i que ara podem gaudir al seu restaurant). El Jiribilla és un restaurant agradable i espaiós del carrer Comte Borrell de Barcelona, prop del mercat de Sant Antoni.

Aquest no és un lloc de menjar econòmic per atipar-se menjant cheddar fluorescent, sinó que és un restaurant de cuina ben feta, on hi ha plats de la tradició mexicana que a Barcelona no es troben a gaires llocs. Com el taco de jaiba, que és el cranc blau del Delta que pots menjar sencer perquè és tou. O bé, els ejotes verds amb ou (mongeta tendra saltada amb rovell d’ou), la llengua amb mole, o el plat que els demanen sempre, fins a tot a l’estiu: les llenties marines guisades amb brou de gambot i gambetes. Per sucar-hi pa!

El Gerard va deixar Barcelona amb 12 anys perquè la seva família es va traslladar a Mèxic i hi ha viscut 28 anys. I ara a Barcelona, ha fet plorar una clienta mexicana perquè una recepta que havia preparat li recordava la de la seva àvia. Bellver es va interessar des de ben petit per la cuina. La seva mare hi tenia molta traça, i feia fricandó tot i que visquessin a Ciutat de Mèxic. Allà va treballar amb cuiners bascos, amb qui van obrir restaurants, com el Biko, que va durar deu anys i va ser el primer restaurant mexicà a aparèixer a la llista del 50 Best. A més, gràcies a Juan Mari Arzak, amb qui va fer unes pràctiques, se li van obrir les portes d'El Bulli, on va estar set mesos.

Servint Gabriel García Márquez

Però abans d’això va tenir una etapa que va ser una font d’anècdotes com a cuiner de la residència de l’ambaixadora espanyola a Mèxic. Allà hi va estar tres anys. Va cuinar per Zapatero –que en aquell moment era el president– els reis quan tot just s’acabaven de casar, Sabina, Serrat, el Cigala o Miguel Bosé. A qui recorda molt, però, era Gabriel García Márquez. Bàsicament perquè l’escriptor colombià, que residia a Mèxic, no es perdia cap sarau. Per ell, gran aficionat al whisky, Bellver sempre havia de tenir una ampolla de la marca escocesa Glenmorangie.

Però tornem a Barcelona i al Jiribilla. Quan Bellver va obrir el restaurant fa una mica més d’un any, el van advertir: “No diguis que és mexicà perquè t’encasellaran com a barat”. Ell defensa que la gastronomia mexicana és molt rica, i que és una llàstima que estigui tan estigmatitzada. “Mai de la vida posaré a la carta ni guacamole ni totopos”. Ell defensa que fa cuina de mercat, una cuina que els mexicans reconeixen i repeteixen.

A banda d’una carta molt suculenta, al restaurant també hi ha una bona oferta de cocteleria. Pel que fa a la sala, cal destacar que la cuina és al bell mig i els pots veure treballar. Fins i tot si us interessa molt hi ha uns tamborets que donen directament a la cuina. El personal que hi treballa és atent, té la mida presa de restaurant, de manera que són professionals però no excessivament formals. No calen explicacions excessivament llargues. És un lloc per menjar bé i passar-s'ho bé. Al final el restaurant es diu Jiribilla, que pot fer referència a un formigueig a l’estómac, el do que tenen els nens inquiets, o a la pilota que agafa efecte i no va per on crèiem que aniria. Com aquest restaurant, que si estem disposats a anar-hi a deixar-nos sorprendre, trobareu que mereix una categoria pròpia.