Fran Tudela, 'Cabrafotuda': "Es perd la manera de parlar perquè els nostres pares han estat contaminats per la globalització i la castellanització"

Fran Tudela (la Vila Joiosa, 1996) es va fer conegut a les xarxes socials imitant professores d'anglès i mares valencianes. Avui, amb quasi 200.000 seguidors a Instagram, Cabrafotuda –com se'l coneix– s'ha convertit en un dels creadors de contingut de referència en llengua catalana, i ha fet de la cultura popular valenciana el seu territori: les festes, les tradicions, la cuina de la iaia i, sobretot, la diversitat d'una llengua que canvia de nom per a cada cosa d'un poble a l'altre. Les begudes no són una excepció.

Hi ha una relació molt estreta entre la cultura popular valenciana i la beguda.

— Als valencians ens agraden molt les begudes alcohòliques, i en cada lloc d'una manera. És una cosa molt interessant. Pràcticament tots els pobles tenim les nostres pròpies begudes. Al meu poble, la Vila Joiosa, tenim el nardo, que és una mescla entre granissat de cafè i absenta.

Absenta!

— És molt fort, perquè l'absenta et fa adormir un poc i el cafè t'espavila, i entre una cosa i l'altra acabes rodolant. Per exemple, a Cocentaina tenen la mentireta, a Alcoi tenen el plis-plai…

¿Hi ha competència entre els pobles sobre qui fa millor cada beguda?

— Amb les begudes no passa com amb la paella. En general, cada poble està molt orgullós de la seva beguda, però sí que hi ha algun pique. Tinc entès que entre l'Alcoià i Cocentaina barallaven si la mentireta era de Cocentaina. La mentireta és aiguallimó i cafè-licor. La gràcia és que a Cocentaina fan servir sucre morè i és més difícil saber si li han posat o no cafè-licor. Però en altres pobles es fa amb aiguallimó normal…

¿O sigui que li agrada tastar les variants de cada poble?

— A veure, no solc tastar-les totes, perquè si no, cada dia que treballara acabaria bufat. Ahir, per exemple, vam estar a l'Alcora, a Castelló, i tots els joves estaven bevent aigua de València. No ho vaig poder tastar, perquè si no, imagina't. Cada dia estaria bevent una beguda diferent.

Faria un altre tipus de contingut…

— Tot i que seria un contingut que ens agradaria explorar en un futur. És superinteressant. Es coneix molt la cassalla i així, però n’hi ha tantes, de begudes. Estaria bé fer una sèrie de vídeos parlant sobre aquest món, també. És una cosa molt nostra… Ja no són només les begudes en si, sinó les nomenclatures, les maneres de dir les begudes, que a vegades són la mateixa, però sota diferent nom a cada poble. Ara que visc a València, vaig descobrir que a l'Horta els llauradors diuen a la cassalla l’arrancaora, perquè s’ho fan a primera hora per arrencar el dia, per començar a treballar. Vam fer un vídeo fa un parell d’anys sobre la mescla d’orxata amb aiguallimó.

Que es diu…?

— És típica de molts llocs al País Valencià, però canvia de nom en cada poble. Com pot ser que la mateixa beguda pugui evolucionar en noms tan diferents? Per exemple, en el meu poble es diu alcoiana. Però també per l'Horta de València li diuen bicicleta. No té res a veure.

També hi ha moltes dites sobre el vi. Avui he descobert el “Dos vins fan quaranta”.

— Al final, el llenguatge parla de la realitat d'un poble, i el nostre poble és molt fester. Ens agrada molt la festa i, per tant, les begudes alcohòliques no poden faltar. Sempre amb prudència. Ho dic per dir, perquè, en fi, la gent a vegades desvaria.

Què creu que es perd quan aquestes dites deixen de fer-se servir?

— Quan es perd la manera de parlar, es perd part de la identitat. Ho veig en la meva iaia. Tot i que diu que no té estudis i que no sap, realment sap moltíssimes coses sobre una realitat que no s’ha transmès. Si la generació dels pares no ho ha pogut rebre, perquè ha estat molt contaminada per la globalització i la castellanització, la nostra generació encara menys. I és una llàstima, perquè les expressions que parlaven de com érem nosaltres, de com eren els nostres iaios, ja no es diuen; ja no parlen de nosaltres, ja no som així.

¿Creu que el menjar ha fet un camí paral·lel?

— Totalment. Vivim en un món tan accelerat que costa molt aturar-se a cuinar calent i a fer receptes tradicionals. La meva àvia es dedicava a la casa, a cuinar, i amb els anys es va convertir en una experta. La meva mare, igual, tot i que ella també treballava –és a dir, que doble explotació: estar a casa i cuinar i després treballar–. Però nosaltres som una generació que deixem de costat coses com menjar bé. No sé si és una fase. Ara que estic a prop dels trenta m’adono que vull donar més importància a cuinar i al menjar –al menjar de proximitat, de km 0–. Fa falta voluntat per part dels joves de voler aprendre a fer tots aquests plats.

En alguns casos, quan la gent comença a sentir aquest interès els avis ja no hi són…

— A molta gent, quan veuen els meus vídeos amb la iaia, els remouen per dins, com si es penedissin de no haver-ho pogut fer ells. Quan vaig a les xerrades als instituts, els ho dic: "Si teniu iaies i iaios, aprofiteu i cuineu amb ells". Mentre cuines és un moment de connexió; de desconnexió i de connexió alhora. No només t'estan ensenyant el plat, sinó que estàs parlant, aprenent, escoltant les persones grans. Si féssim més això, no estaríem on estem avui.

En un vídeo, surt amb la seva àvia bevent vi d'un got.

— Ella no beu vi com a tal, però el que fa és una mescla amb gasosa. El vermut també li agrada molt. De la meva rutina no és que en formi part diàriament, però sí que m'agrada molt. He descobert, a mesura que m'he fet més adult, que m'agrada molt beure vi, sobretot negre. El blanc no m'agrada, però el negre sí, i el disfruto molt. La gent del meu entorn també s'ha anat animant. És com que el romantitzo, també.

Què vol dir amb romantitzar?

— La gent de la nostra edat, que no ens hem pogut independitzar fins a molt grans... De sobte, vius en la capital, tens casa, arribes i et poses una copeta de vi mentre sopes i dius: “Estic en ma casa, estic bé, soc adult”. Romantitzar una copa de vi és això. Tot i que realment no hi té res a veure, tot i que és com una fantasia, t’ho imagines així.

Un personatge de la seva pel·lícula.

— Exacte. El main character [personatge principal]. També és que ho hem vist sempre així als dibuixos i a les sèries. La dona independent que viu a Nova York, que arriba a casa després d'un dia de feina i que s'agafa una copeta de vi i està ella tota relaxada. Ho veus i dius: "M’he convertit en això?" Doncs un poc.

¿Recorda alguna anècdota en particular?

— Una volta vaig anar a un aniversari en un restaurant i m'apetia un vi. Vaig demanar-ne un de negre i l’home me'l va servir a mi i es va quedar allà, esperant. Li vaig dir: “Queda servir a la meitat!” I la gent va començar a riure. Ell estava esperant que el tastara per donar-li el feedback, perquè li digués “Molt bo, continua”, però jo no ho sabia.

Els protocols…

— Des de com es prepara fins que el tastes, fins a com te'l serveixen… Si simplement t'agrada i no eres expert, com jo, acabes fent un poc el ridícul. Però bé: va quedar tot en una anècdota.

Té gustos molt concrets?

— Jo vaig tastant. Però tinc un bon amic que va recomanant-me coses i sap molt de vins. N'hi ha un que sempre té a l’armari, que és un italià, el Mucchietto Primitivo. Després el tempranillo i el boval, que és valencià. Si em preguntes, no en tinc ni idea, però m’agraden molt. A poc a poc m’estic fent més fan no només de beure, sinó del món que hi ha al darrere, que realment és molt ampli. Sent que la generació dels nostres pares està més posada en això, però la gent jove no en té ni idea.

Què li interessa d’aquest món?

— A mi, ara, de sobte, m'apetix anar a un celler a fer un tast, que mos posin vins i tastar vins amb un formatget. És una cosa que mai havia volgut fer, i ara, segons et vas endinsant, t’adones que hi ha un univers al darrere i que s'ha de propagar un poc a les generacions més joves. Crec que hi ha una falsa creença que el vi és de sibarites i de gent superpitiminí. Als joves ens fa molta gràcia l’escena d’Aquí no hay quien viva en què un personatge agafa la copa de vi negre, l’ensuma, com volent-se fer l’expert, i diu: “Mmmm, tinto”.