Menjar icònic

Què menjava en realitat el Monstre de les Galetes?

La cuinera que s'encarregava dels famosos dolços que endrapava l'entranyable titella del Barri Sèsam explica els seus secrets

L'entranyable monstre de les galetes
Sopan Deb / The New York Times
08/12/2023
4 min

Nova YorkFa anys, un lector va escriure'm cercant detalls sobre un misteri que l'havia molestat: "Què passa amb les galetes que menja el Monstre de les Galetes?", em preguntava. El correu electrònic no deia res més. Vaig riure i vaig arxivar la nota a l'armari del meu cervell on van aquestes coses. Fins que em vaig adonar d'alguna cosa: Jo voler galetes. I jo voler respostes.

Per a aquells que us heu saltat la infància, el Monstre de les Galetes és un Muppet, un titella clàssic de Barri Sèsam. Un ésser blau i amb uns globus oculars movedissos i arrodonits que ha estat durant dècades singularment obsessionat amb menjar galetes de manera caòtica. Les molles acaben gairebé a tot arreu excepte a la seva boca, un efecte que s'assembla al d'una batedora d'alta velocitat sense tapa.

El personatge va ser creat a la dècada dels 1960 pel creador dels Muppets, Jim Henson, per a un comercial de General Foods Canada. El Monstre es va traslladar finalment al Barri Sèsam, on presumiblement va trobar un bon apartament de lloguer estabilitzat. I resulta que les galetes són reals. Bé, una mica. Es cuinen a casa de Lara MacLean, que fa gairebé tres dècades que ha estat una titellaire de la Jim Henson Co. MacLean va començar com a becària al Sesame Workshop l'any 1992 i des de llavors ha estat treballant per a l'equip.

La recepta, a grans trets, és una barreja de creps, arròs inflat, raïm i cafè instantani amb aigua. Les xips de xocolata s'elaboren amb bastonets de cola calenta; bàsicament són gotes de cola de colors. Les galetes no tenen olis, greixos ni sucres perquè tacarien el Monstre de les Galetes. Són comestibles, però amb prou feines. "És una mena de galeta per a gossos", va dir MacLean en una entrevista. Abans que la titellaire reinventés la recepta als anys 2000, l'equip creatiu darrere de Barri Sèsam va utilitzar versions de galetes d'arròs fetes d'escuma. El repte era superar el fet que les galetes s'engrunaven i es quedaven enganxades a la pell del Monstre. I les escumes no semblaven galetes un cop es trencaven.

Per a un episodi determinat –depenent del guió–, MacLean cuinarà, de mitjana, dues dotzenes de galetes. No hi ha un forn prou gran als estudis de Barri Sèsam a Nova York, de manera que MacLean ho fa gairebé tot a casa. Això implica, ocasionalment, alguna interacció incòmoda, com quan MacLean va haver de fer grans lots de galetes per a una sèrie paròdica de pel·lícules del Monstre de les Galetes. "El propietari del meu apartament va venir en aquell moment. Tenia totes aquestes galetes al voltant i vaig dir-li: «Ho sento molt, no et puc oferir una galeta»", explica. Al plató, quan el Monstre està rodant, MacLean diu que el "millor dels casos" és que les molles acabin per tot arreu. Sal Pérez, productor executiu de Barri Sèsam, afegeix: "Has d'anar en compte amb la metralla que li surt de la boca quan està mossegant la galeta".

Com més engrunes, més divertit

El Monstre de les Galetes ha estat interpretat des del 2001 per David Rudman, que va assumir el paper de Frank Oz. La mà dreta de Rudman mou la boca, que està menjant, i la seva mà esquerra sosté les galetes. Totes dues treballen conjuntament per engrunar les galetes, la qual cosa significa que aquestes han de ser prou suaus per desfer-se. Jason Weber, el supervisor creatiu de la sèrie, recorda un dia que Rudman es queixava d'un lot especialment difícil: "Les meves mans estan tan adolorides! No les tornis a fer així mai més", li va demanar aleshores. Rudman subratlla que les galetes suaus són les millors, i va afegir: "Com més molles, més divertit és".

"Si es menja la galeta i només es trenca en dos trossos, o si és massa dura, no és divertit", assenyala. "Sembla gairebé dolorós. Però quan es menja una galeta i esclata en cent molles, aquí ve la comèdia”, diu Rudman. MacLean ha perfeccionat una recepta que fa la galeta "prou prima perquè exploti en cent molles, però no prou prima perquè se'm trenqui a la mà quan l'agafo", destaca l'intèrpret.

De vegades, els rodatges no surten com estava previst. El Monstre de les Galetes va aparèixer al late xou Saturday Night Live el 2010, quan Jeff Bridges n'era l'amfitrió. Durant el monòleg d'obertura, Bridges va cantar un duet amb el Monstre. La galeta que Bridges havia d'oferir al titella es va trencar a la butxaca del presentador, així que quan la va treure, només en tenia la meitat. Bridges va treure l'altre tros i va improvisar. "No només la meitat, sinó una galeta sencera!" va dir el presentador. Rudman va respondre com un Monstre feliç: "El doble de bo!"

Però el Monstre no només es menja les galetes. També engoleix el plat on hi ha els dolços i recentment ha ampliat el menú per incloure fruites i verdures. De tant en tant devora objectes inanimats, incloses bústies. Té un petit esòfag a la boca, de manera que es pot empassar elements de la mida d'un puny petit. Els plàtans, les pomes i els barrets petits cauen fàcilment per la seva gola, però la majoria de les molles de galetes acaben fora de la seva boca.

No tothom s'adona que les galetes no són comestibles. Adam Sandler va aparèixer en un episodi del 2009 de Barri Sèsam i va decidir compartir el plaer del Monstre menjant espontàniament una galeta amb ell al plató. "Tan aviat com es van apagar les càmeres, va escopir", recorda MacLean. Rudman va dir que havia advertit a Sandler que no es mengés les galetes: "Crec que es va deixar endur pel moment".

És difícil no fer-ho. La temporada 54 de Barri Sèsam s'acaba d'estrenar als Estats Units, a través de Max, tot i que encara no hi ha data per veure-la a Catalunya. El Monstre té gairebé 60 anys, però l'essència del seu personatge perdura. "Té una mena d'instint bàsic que crec que tots compartim, fins i tot els més joves –afirma Pérez–. Un dels nostres primers instints és que quan veiem una galeta, o quan veiem una cosa que ens encanta, només la volem".

Copyright The New York Times

stats