Els catalans que van dominar el rom

San Juan (Puerto Rico)Sota una moderna carpa, un DJ punxa música llatina. Grups de turistes nord-americans prenen còctels, tot esperant l’inici de la visita a la fàbrica més gran de rom del món. Estem a Cataño, Puerto Rico. Les vistes són boniques, ja que a l’altra banda de la badia s’hi pot veure el nucli antic del vell San Juan, la capital. Els tours es fan en anglès ja que gairebé tot el turisme que arriba prové dels Estats Units. El guia, però, va deixant anar paraules en castellà de tant en tant, quan pregunta als presents què és el primer que els ve al cap quan senten la paraula Bacardí. Els presents van responent amb tòpics: rom, pinya colada, festa... Per posar a prova el guia, no ens podem estar de respondre "Sitges", on per cert també hi havia hagut un centre per a visitants que va tancar arran de la pandèmia. Els nord-americans fan una ganyota de no entendre res. El guia, en canvi, somriu. "Of course, Sitges, in Catalonia". I es dedica a explicar l’origen dels Bacardí, la nissaga catalana que va crear l’imperi més gran del rom al planeta. "I ara, mi gente, el moment de fer els còctels", acabarà dient el guia, fent passar el grup a una sala on efectivament aprens a fer una pinya colada i un mojito amb rom Bacardí.

El govern de Puerto Rico, terra on milers de catalans van fer arrels, explica que la fàbrica Bacardí de Cataño és l’atracció turística més visitada de l’illa, que fan un dels quatre tours diponibles (que tenen els noms de Legacy Tour, Rum Tasting, Mixology Class i Founder’s Experience). És un espai gegant on qui vol aprendre la història de la beguda pot fer-ho, tot i que la major part de grups el que volen és beure. Els guies, professionals, entenen al segon de quin peu calça cada grup. "Aquesta és la catedral del rom" expliquen davant l’edifici immens construït als anys 30. El recinte és gegant, amb diferents zones preparades per rebre tot tipus de visitants, que es mouen en uns trens elèctrics entre estàtues i iguanes, que prenen el sol. Els obrers que treballen a la destil·leria es creuen amb els grups de turistes a l’ombra del símbol de Bacardí, un ratpenat. A Puerto Rico és ben fàcil trobar-hi el llegat català o mallorquí, ja sigui esmorzant les mallorcas, com es coneixen les ensaïmades farcides de tota mena de productes herència de les famílies que van arribar des de Felanitx o Palma, ja sigui buscant el mestratge de Pau Casals, que va morir exiliat aquí, a l'illa on era nascuda la seva mare. El llegat català i mallorquí s'ha traduït en escriptors, músics i polítics com els Rosselló, una nissaga originària de Lloseta que ha donat dos governadors a l'illa. El darrer d’ells, Ricardo, expulsat per les manifestacions de milers de ciutadans el 2019 que l’acusaven de corrupte.

Bacardí, la família més coneguda amb arrels catalanes de Puerto Rico, no sempre ha estat ben vista pels seus veïns. Durant anys no ho van tenir fàcil, ja que els consideraven de fora, de Cuba. A diferència del que molta gent creu, els Bacardí no van arribar a Puerto Rico fugint quan va triomfar la revolució de Fidel Castro. No, ells ja hi eren. Hi havien fet arrels per poder evitar pagar aranzels. Puerto Rico pertany als Estats Units en règim d’estat associat. No és ni un estat independent, ni un estat que formi part dels Estats Units. Una sentència del tribunal suprem nord-americà afirma que l'illa "pertany, però no forma part dels Estats Units". Instal·lant-hi una fàbrica als anys 30, els Bacardí s’asseguraven no haver de pagar aranzels per entrar al mercat on venien més rom, els Estats Units. Passaven a produir-lo a dins. Ben cert és que als anys 60 Fidel Castro va expropiar les propietats dels Bacardí a Cuba, tant les fàbriques com el preciós edifici Bacardí al centre de l’Havana. I va ser un cop per als Bacardí, però ells estaven a punt per tirar endavant, ja que la joia de la corona la tenien a Puerto Rico.

Un licor amb molts pares

La història del rom, com si fos una llegenda mitològica, no queda gaire clara. Diferents territoris en reclamen la paternitat. La primera destil·lació de rom segurament va tenir lloc a les plantacions de canya de sucre al segle XVII, quan els esclaus van descobrir que la melassa, un subproducte líquid extret del procés de refinat del sucre, podia fermentar-se en alcohol. Després, al destil·lar-se, es concentrava l'alcohol i s'eliminaven impureses, i es produïen així els primers roms moderns. Hi ha qui diu que el primer rom es va fer al Brasil, altres diuen que a l’illa de Nieves. A Barbados no admeten debat, és cosa seva. Treuen pit amb un document de 1651 on es pot llegir: "El principal atordiment que fan a l'illa és el rumbullion, àlies kill-divil, i està fet de canyes de sucre destil·lades, un licor picant, infernal i terrible". El rom era conegut també com a kill-divil, ja que era tan fort que podia matar al dimoni. Esclaus i mariners el prenien per poder aguantar les seves feines. Però amb el pas del temps, la beguda va reemplaçar el brandi francès com l'alcohol d'intercanvi preferit al comerç triangular. I es va anar refinant. Ara hi ha rom blanco, clar, añejo, dorado...

A la illa de Barbados es pot visitar Mount Gay, la destil·leria de rom més antiga del món, ja que es va fundar el 1703. A altres illes caribenyes existeixen altres destil·leries amb més de 300 anys d’història, de Jamaica a Cuba, passant per la petita illa de Grenada, on hi ha la River Antoine Estate del 1785, que segueix fent tot el procés de la mateixa manera que fa tres segles, amb una sínia. Però a Puerto Rico ho tenen ben clar: ells són l'illa del rom, lema publicitari que fan servir. I aquí els catalans, valencians i mallorquins va tenir-hi molt a dir. Bacardí és la marca de rom més important, però no l’única.

Rivalitat entre nissagues catalanes

Quan els Bacardí van arribar a San Juan, on van tenir la seu uns anys abans de traslladar-se a Cataño, al sud de l'illa ja es produïa el rom Don Q. Si Bacardí és el rom de Puerto Rico que més es ven al món, a l'illa no dominen el mercat local. A Puerto Rico es ven més el Don Q, una marca fundada, evidentment, també per catalans: els Serrallés. Una nissaga originària de Begur que arriba a l'illa a mitjans dels anys 1830, apostant per recollir i refinar sucre de canya per exportar-lo als Estats Units, el Regne Unit i França. Bàsicament, van aconseguir una plantació de canya al sud de l'illa, a prop de Ponce, on va tenir una petita xarxa de ferrocarril pròpia, un aeroport privat i un port per exportar. El 1865 la família va obrir una instal·lació per a la fabricació del rom a la seva plantació, l'Hacienda Mercedita, batejada en honor de la matriarca, la Mercedes Pérez. Els Serrallés van produir diverses marques de rom locals, encara que la majoria van durar poc. No seria fins al 1932 que va sortir al mercat el Ron Don Q, beguda que porta una segle de rivalitat amb el Bacardí, que acabava d’arribar a la illa. Per als portoriquenys, Bacardí era una beguda cubana i Ron Don Q una local.

Tanta fortuna van fer els Serrallés que als anys 30 van fer-se construir el Castell Serrallés, en estil ressorgiment, un edifici grandil·loquent amb jardins japonesos, llacs i un espai museïtzat on s’explica la història del rom i la canya de sucre. Un castell on arriben menys turistes que a la seu dels Bacardí, amb els quals segueix viva la rivalitat. Els Serrallés ja porten gairebé 200 anys de negocis en mans dels descendents d’en Joan Serrallés, que el 1830 va deixar Begur. I els van bé les coses, ja que el 1985 van comprar Puerto Rico Destillers, cosa que els va permetre controlar altres marques de rom. Des de llavors, no han deixat de comprar i créixer, controlant casinos, competicions esportives o hotels. Ara l’orgull segueix sent el Ron Don Q, el més venut a Puerto Rico per davant dels Bacardí, el més venut al món. Dues nissagues catalanes.

El rom forma part de la història de Catalunya, amb un paper central en el folklore relacionat amb la tradició marinera. Però si a la costa catalana perviu en rom cremats i cançons, al Carib el rom té una vida diferent. Molts catalans que marxaven d’una terra trencada pels conflictes bèl·lics, com les guerres carlines, van entendre que el món del aiguardents era un bon negoci tant per comerciar com per produir-lo. A part dels Serrallés i els Bacardí, també de Sitges va sortir Andreu Brugal Montaner cap a la República Dominicana, on l’any 1888 va fundar Ron Brugal. A la mateixa illa, el 1929 hi va arribar Julià Barceló provinent de Felanitx, i va fundar Barceló & Co. Als anys 20, un cubà fill de catalans, Ramon Badia, va arribar a Colòmbia amb una recepta secreta per crear el Ron Viejo de Caldas. El rom parlava català.

L'imperi de Facund

Però els que més se’n va sortir van ser els Bacardí. Un imperi que va començar a gestar-se el 4 de febrer de 1862 a Santiago de Cuba, quan Facund Bacardí Massó va fundar la companyia Bacardí. En Facund era un home que no va oblidar la seva terra, ja que el 1910 obriria una seu a Barcelona. Va arribar el 1828 a Cuba. Inicialment va treballar en una botiga del seu germà Joan i posteriorment va comerciar ell mateix amb teixits i altres mercaderies. Entraria en el món dels licors el 1840, comprant-ne i venent-ne un cop es va casar amb Amalia Moreau, una noia d'una família molt pròspera d'ascendència francohaitiana. En Facund va investigar el destil·lat d'aiguardent de canya de sucre i n'obtingué un rom suau i lleuger, a diferència dels roms de l’època, molt forts. L’escut de la marca, el ratpenat, seria idea de l’Amalia, que el va veure a la teulada de la primera destil·leria que van tenir.

A la seu de Cataño cada any hi passen milers de turistes. I no para de produir-se rom a l’ombra del ratpenat. Cada dia s’hi produeixen uns 450.000 litres de rom. Una empresa amb seu fiscal a les Bermudes, que no ha parat de créixer, amb noves seus i nous productes. Fa pocs anys, van comprar el Ron del Barrilito, una històrica destil·leria fundada el 1880 que destacava per la seva poca producció feta de manera artesanal. A Bacardí no han canviat res des que ho han comprat, ja que significa passar a controlar un rom artesanal que no tenien a la seva llista de productes. La seva expansió, de fet, ha anat més enllà dels roms. El 1992 Bacardí va adquirir la italiana Martini & Rossi. A més, controla marques com el vodka Grey Goose, el whisky Dewar's i la ginebra Bombay Sapphire, entre altres. El producte estrella, però, segueix sent el el rom Bacardí blanc premium, creat per ser una beguda barrejable, cosa que va donar origen el 1900, amb motiu de la fi de la Guerra de Cuba, al famós combinat Cuba Libre. Moltes begudes mítiques nascudes al Carib, de fet, tenen arrels catalanes.

Del daiquiri a la piña colada

El daiquiri va fer-se famós gràcies a Constantí Ribalaigua, fill de Lloret de Mar, que els servia al Floridita de l’Havana a personatges com Ernest Hemingway, que deia allò de “My mojito in La Bodeguita, my daiquiri in El Floridita”. Al Floridita els agrada dir que ells van inventar el daiquiri, però no és així. Daiquirí, amb accent, és una platja pròxima a Santiago de Cuba, a l’altre extrem de l’illa. La paraula, d’origen taíno, una llengua indígena ja morta, va acabar batejant una beguda gràcies a un tal Jennings Cox, un nord-americà que treballava en una mina i va inventar alguna cosa semblant a aquesta beguda quan va rebre convidats a casa i es va quedar sense ginebra. Així doncs, va utilitzar ron i el va barrejar amb suc de llimona i sucre. Un amic seu, l’italià Giacomo Pagliuchi, va batejar-la amb el nom de la platja i de mica en mica la beguda va anar escampant-se per l’illa. Al Floridita, però, el farien popular i anirien fent proves fins que van inventar el daiquirí frappé. I el propietari, efectivament, era el català Constantí Ribalaigua Vert, que va canviar el nom del local, anomenat inicialment La Piña de Plata, per consell de Narcís Sala Parera, directiu del Centre Català. Coses de la vida, el cosí de Sala Parera era un tal Miquel Boadas Parera, que va acabar treballant darrere la barra del Floridita fins que als anys 20 li va tocar anar a viure a Catalunya, on el 1933 va obrir, tocant a la Rambla, un local que encara avui serveix còctels: el Boadas, al carrer Tallers.

Si uns catalans van fer de les seves amb els daiquiri, a Puerto Rico es debat si la pinya colada va crear-se a l’Hotel Hilton, obra de Ramón Monchito Marrero o va crear-se en un restaurant fundat per catalans, el Barrachina. Aquí una placa recorda com l’artífex de la beguda va ser un tal Ramon Portas Mingot, català de qui se sap poc. En una illa on els catalans han donat presidents, escriptors, músics i empresaris com és Puerto Rico, encara queden misteris per descobrir. Sempre, però, amb una copa de rom a les mans.