La cassola de porc singlar de la Montserrat: “En l'amor abans anàvem massa de pressa. Ara, en canvi, potser van massa a poc a poc”

“Hola, em dic Montserrat, soc dels Plans de Cornet tinc vuitanta-tres anys, i avui us faré una cassola de porc singlar”, ens diu, tot obrint-nos la portalada de la masia. Si busquem al Diccionari Català-Valencià-Balear tenim que singlar, també escrit singlà, apareix “com a sinònim de senglar" a Igualada, Calders, Centelles, Manresa, etc. La nostra sàvia és del Bages. Viu en una masia polida, on també hi viuen oques, gossos, conills i gallines, a banda, esclar, de part de la seva família. Avui l’acompanya una de les seves netes, manresana, que tot somrient ens diu: “Jo li faig d’assistent, però ella va sola!” És cert. La nostra sàvia és àgil, no para de moure’s, d’aixecar cassoles. De seguida talla fuet (fet a casa) per oferir-nos-el.

Els ingredients

L’ingredient principal és la cuixa de porc senglar. El va caçar el seu fill, quan n’era temporada, i, com marca la llei, el va dur a analitzar. “Els molt grossos no els volem”, fa.

El van posar al congelador. I val pena dir que totes les sàvies d’aquesta sèrie valoren els grans invents de la humanitat que els han fet la vida més senzilla. Totes elles parlen del congelador o del “braç elèctric” o del microones com d'eines que els han fet la vida senzilla i han contribuït a això que totes practiquen: la cuina de l’aprofitament.

A part del senglar, ens cal:

-Pastanaga, ceba, porro. Tot de l’hort.

-Alfàbrega de l’any passat que va posar a assecar en un pot de vidre.

-Llorer.

-Ametlles i avellanes, julivert i pa torrat per a la picada.

-Oli sal i pebre.

-Aigua de l’aixeta.

-Un gotet de conyac.

-Si calgués, per espesseir, farina de blat de moro.

La recepta del senglar explicada per la Montserrat

“El poso la nit abans a macerar amb aigua i vinagre. A mi m’ho van ensenyar així i sempre ho he fet així. El vinagre és de casa, de la bota, amb mares de més de cent anys. La gent té costum de macera’l amb vi. Però a mi qui m’ho va ensenyar em va dir que es feia així. I has de pensar que la gent que ve aquí a menjar porc singlar diuen que no n’han trobat cap de tan bo. I deu ser per això".

"Ara l’escorro i el rento".

"Encenc el foc i hi poso una cassola, sense res. El tiro a dins, però sense res, perquè ell, ara, traurà una aigua. I quan em sembli que l’ha tret tota l’escorrerem i el tornarem cap aquí, a la cassola. S’hi ha de ser, ara, perquè no es cremi".

"Ara li tiro el got de conyac. I un cop s’evapori, ja hi puc començar a tirar les verdures. I un cop les verdures estan potxadetes, que les anem remenant, ja hi podem tirar l’aigua. I llavors, com que la cocció és de moltes hores (fins que vegis que la carn ja s’ha fet melosa), tu pots anar per les teves”.

La Montserrat va venir a viure aquí, amb la família del seu home, quan es va casar, als vint-i-un anys. I com a tantes dones de la cuina sàvia, qui li va ensenyar les arts de la cuina va ser la seva sogra.

“Ens vam conèixer per la Mare de Déu d’Agost, a la festa major, i un any després ja ens casàvem”, explica. I somriu: “Abans anàvem massa de pressa. Ara, en canvi, potser van massa a poc a poc. Ha canviat molt, això de l’amor. De vegades estan anys que s’han posat a viure junts i tot d’un plegat es deixen. Si estàs amb una persona has de tenir paciència. Ell n’ha de tenir per tu i tu per ell”. Esclafeix a riure, de manera molt franca, i se li il·luminen els ulls, d’un blau cel impossible de ser descrit, en parlar de les seves netes:

“De la meva neta, la que tinc avui aquí, n’he conegut quatre nòvios!”, explica. I pel darrere, la neta, que ja es veu que s’estima l’àvia amb bogeria, protesta escandalitzada (de bades). “El primer li va durar quatre anys. Llavors, el segon no feia pas per a ella”. Ric i li dic: “A tu no t’agradava”. I ella respon un categòric: “Gens!” Però no s’acaba aquí. “El tercer? Encara menos. Perquè tenia vint-i-dos o vint-i-tres anys i ella ja en tenia vint-i-vuit. On vas a parar? Menos mal que ell mateix se’n va donar compte. I el d’ara és més normal. Té trenta-tres anys, que ara els va fer, i per ella... Per ella jo aquest el veig bé”.

La franquesa d’aquesta àvia amb els promesos de la neta, opinant però no jutjant, i sempre posant-hi humor, em commou. Ella diu que quan va venir a viure en aquesta casa havia vist els seus sogres dues o tres vegades, només. “I havies de fer el que et deien”. Aquestes vides, amb poca intimitat matrimonial, amb nous costums, molta feina al camp i a la casa, sempre em deixen pensarosa. “Un cop vaig anar de visita a casa meva, amb els pares i els germans, i quan vaig tornar sí que m’enyorava”, explica. I explica, també, que el seu marit ja no hi és. Ella fa exercici tot el dia. Puja i baixa escales, va a la piscina municipal i camina amb el gosset. Fa el dinar i els tàpers de la família.

“En un moment donat, quan ja faci molta estona que cou, agafarem les verdures amb el suc i les triturarem. Hi afegirem la picada: el pa torrat, el julivert de l’hort, les avellanes i les ametlles. Tot triturat amb el braç elèctric. I de nou, a la cassola. Quan et sembli que ja és melós, ho pots apagar. És tot el matí cuinant, però val la pena”.

Sempre m’agrada preguntar a les sàvies si han passat gana. O si n’han passat, de gana, els seus pares. A pagès la resposta sol ser que no. La Montserrat, sense deixar el somriure de qui n’ha vist de tots colors, sospira i diu:

“Aquí sempre venia gent de la ciutat a demanar menjar, després de la guerra. I a mi m’expliquen que mai ningú va marxar amb les mans buides”.

El senglar és un depredador que s’ha quedat sense depredadors. El seu únic depredador som nosaltres, els humans. Fa malbé els sembrats, buscant cucs i aigua. Cal reivindicar el paper dels caçadors, com a reguladors de l’ecosistema, i cal reivindicar el senglar, com a plat habitual de la nostra cuina.