Els britànics ja no es "mengen el món" i no volen més púding de Nadal
S'esvaeix la tradició de preparar en família aquestes postres de les festes, popularitzades per Dickens i els victorians
LondresEl panettone ha guanyat la partida al púding com a menjar de Nadal al Regne Unit? Què és, exactament, el diumenge de la remenada o, més pròpiament, el diumenge de la preparació, l'Stir-up Sunday, com en diuen en anglès? Per què ni els nens ni els adults no saben ja d'on ve aquesta expressió? ¿Potser perquè prové del Book of Common Prayer de l'Església anglicana, i ja ningú no resa, ni tan sols per Nadal?
L'expressió s'associava també al moment de reunió familiar en què cada membre del clan expressava un desig mentre es procedia a la preparació de la menja. Però tot això sembla que s'ha oblidat. I també la importància que un dia va tenir, després de la Primera Guerra Mundial, el llavors anomenat púding de l'imperi, per continuar mantenint els vincles econòmics i els lligams polítics entre la metròpoli i les colònies.
El 2019, la família reial britànica, encara amb la reina Elisabet II al capdavant, junt amb el llavors príncep Carles, el seu fill, Guillem, i el fill d'aquest, el príncep Jordi, van posar per a una foto en el moment de preparar/remenar els ingredients del púding de Nadal. Era l'Stir-up Sunday, que s'observa tradicionalment l'últim diumenge abans del període d'Advent (1-24 de desembre). La jornada marca l'inici de la preparació per a les festes i, a les illes, especialment des de mitjans del segle XIX, gràcies en bona part a Charles Dickens, marcava també el dia de l'elaboració de l'esmentat púding, que es deixava madurar fins a Nadal. Aquest 2024, el diumenge de la preparació és el 24 de novembre.
L'última trinxera
Però la tradició, ai las!, s'està perdent. Això ha revelat la premsa britànica. Gairebé el 60% dels adults que celebren Nadal creuen que el púding no és una menja essencial de Nadal, segons una enquesta de YouGov. I més de tres quartes parts (el 77%) de les 2.140 persones enquestades no havien sentit parlar mai de l'Stir-up Sunday. Només el 4% va dir que seguia la tradició.
Una de les trinxeres de la resistència, poc menys que en retirada, són els luxosos aparadors i salons interiors de Fortnum & Mason, al centre de Londres. Un establiment que és sobretot un miratge. Hi mostren la il·lusió que Nadal és per tot arreu i que la suposada felicitat no s'hi compra, sinó que s'hi regala. I atrets per aquesta fantasia, a F&M es concentren legions de japonesos, xinesos, nord-americans i altres turistes de la globalització que reten l'obligada visita als magatzems de Picadilly. També hi van els nadius, és clar. Entre els quals, no pocs nostàlgics i privilegiats d'una Anglaterra que ja no existeix, o que només es fa present en segons quins barris de la ciutat i en recórrer les diferents seus de l'Imperial War Museum i els colleges d'Oxford i Cambridge. Sigui com sigui, un determinat Nadal a Londres no sembla Nadal si no s'hi tafaneja una bona estona o si no s'hi fa window shopping.
Entre la molta oferta nadalenca amb què es pot obsequiar familiars i amics, a F&M es pot comprar: galetes de tota mena dins de diferents models de capses i capsetes lluents; melmelades i confitures; mince pies –un petit pastisset dolç, farcit de fruita confitada, espècies i sagí–; tes de sabors convencionals i d'inimaginables; xocolates; el recurrent i ensopit panettone; fudge –petits caramels en forma de dau molt densos, enganxosos com un toffee molest que són una barreja de sucre, mantega i llet aromatitzada, ideal per fer malbé les dents de les criatures i dels grans…
Alacant, Xixona i Agramunt han perdut la batalla davant els locals i els italians. Perquè, incomprensiblement, no hi ha torrons, que són, amb diferència, uns dolços molt més exquisits que no tot el que aquest cronista ha esmentat abans.
Però, esclar, sí que hi trobareu –gairebé en retirada– el famós christmas pudding, menjar tradicional de les festes amb què es pot sadollar la gola del 25 i del 26 de desembre. Però també amb què es pot sadollar l'esperit enaltit per Charles Dickens, i per extensió pels victorians, en el Conte de Nadal. Això, malgrat que l'escriptor mai no s'hi va referir amb aquest terme, sinó que en va dir plum pudding, púding de prunes en traducció literal, si bé, a mitjans del XIX les plums de què parlava no eren les prunes d'ara, sinó en general tots els fruits secs, com ara panses, groselles, dàtils, etcètera.
Preparats per ser escalfats abans de seure a taula, els púdings de F&M costen 72 euros al canvi, la peça d'una lliura (453 grams). El paquetet inclou el bol de ceràmica que li dona forma i que s'ha d'introduir dins d'una cassola, al bany maria, almenys durant una hora o una hora i mitja abans de consumir. D'acord amb la descripció que en va fer Dickens a l'esmentat Conte de Nadal, el púding, per ser-ho, havia de tenir aspecte de "bala de canó [per la densitat que pren a mesura que madura] motejada, dura i ferma". I, en el moment de servir-lo, es flameja amb brandi. Un espectacle.
Una bala de canó farcida
L'origen del púding es remunta a l'edat mitjana. Inicialment, no era unes postres, sinó un plat fet de farinetes, restes de carn de bou o de be, en el millor dels casos, però generalment només hi havia cartílag per afegir; ceba, potser, porros, trossets de poma qui s'ho podia permetre. Es formava una massa i es bullia embolicada en draps, fins a formar la bola compacta, en forma de bala de canó, de què parlava Dickens. Amb el temps es va transformar en un plat dolç, sobretot durant els segles XVII i XVIII, afegint-hi ous, pa ratllat, melassa i alcohol. I al segle XIX, amb la influència dels victorians, es va establir com a postres tradicionals de Nadal, després que Dickens en fes esment a la seva obra i l'associés a la festivitat i a un fet realment especial. Dos anys després de la publicació de Conte de Nadal, el 1845, l'escriptora Eliza Acton oferia la primera recepta en el clàssic de la cuina britànica Modern Cookery.
El comerç a través de l'Imperi va fer que arribessin a les illes moltes espècies i ingredients nous. Menjar púding era sentir el poder de l'imperi si es podia posar-hi nou moscada, clau, canyella, panses i altres fruits exòtics, tots importats de les colònies. El púding de Nadal es va convertir en un símbol de la riquesa i del poder dels britànics, i reflectia la seva capacitat d'accedir a productes d'arreu del món. Com diu la també escriptora Lizzie Collingham en el seu estudi The Hungry Empire: How Britain’s Quest for Food Shaped the Modern World (Un imperi famolenc: com la recerca de menjar de la Gran Bretanya va donar forma al món modern), el púding "va esdevenir un plat veritablement nacional no malgrat, sinó pels seus ingredients estrangers". Perquè ser un anglès victorià era "tenir el poder de menjar-se el món".
Però l'imperi es va ensorrar fa molt de temps. Els britànics ja no se'l poden menjar. Potser per això la inapetència general pel púding, que es constata també a Fortnum & Mason, quan es veu que el panettone ocupa un lloc molt més preeminent que la bala de canó farcida de fruits secs.
