L’any 1946 la Ramona i el Joan Llopart decideixen abandonar la seva Gelida natal i provar fortuna a Barcelona. Troben un local a la cantonada entre Urgell i Diputació per vendre-hi vins a granel. Al cap de poc, la Ramona decideix posar-se a la cuina i fer capipota i fricandó, els menjars de les àvies. I gaire no ha canviat, el Gelida. “I no canviarà, els joves busquen de nou menjar els plats d’abans”. Això ens ho diu el Gerard Llopart, la nova generació. “Vaig néixer aquí, és la meva vida”. En queden pocs, de racons com aquest a Barcelona. On tot s’atura, on els problemes desapareixen. Els clients són variats, gent que dedicarà el matí a no fer res o a fer-ho tot, gent que té ganes d’un plat ple. “Aquí fem menjars durant tot el dia, esmorzars, dinars, entrepans..., però a les deu de la nit tanquem. Això és sagrat”. Gerard, estem a les teves mans.

Plats senzills però ben cuinats

D’entrada reconeixem que avui ens hem passat, però un dia és un dia. Per començar demanem tres truites: de botifarra negra amb seques, de carxofes i una Tomeu Penya (sobrassada i patates). Les truites són extraordinàries. Després arriba el capipota (el plat estrella del Gelida, i amb raó). Un capipota com els d’abans, amb el seu punt de picant i amb caldo per sucar-hi pa. Excel·lent.

Per rematar-ho demanem el bacallà a la llauna amb seques i un fricandó de vedella. Plats senzills però tan ben cuinats! Podríem pensar que per esmorzar ja hem fet prou... Doncs no, notem que ens queda un raconet. “Feu el peix del dia, avui tenim sardinetes”. Dit i fet. Tots aquests plats, que reguem amb el vi estrella de la casa, el Gandesa daurat, no arriben als 5 euros: “A nosaltres la crisi no ens va perjudicar. Oferim plats barats. Hi pots dinar per 6 euros i en surts tip!”

Un petit santuari blaugrana

És moment d’observar l’entorn. De mirar les parets i escoltar les taules del costat. El Gelida és com un diari, hi ha una taula per secció. Uns parlen de la Manada, d’altres del Procés, uns altres de Messi i el Mundial... i molts observen les fotos i els quadres de les parets.

És un petit santuari blaugrana. “Érem la seu social del Barça de les 5 Copes. I et diré més, a la família tenim sis seients al Camp Nou”. S’hi respira futbol i també política. Hi ha un llaç groc que presideix la pissarra on en teoria s’apunten els plats del dia, però des de fa uns mesos hi diu “Prou”. “Des de l’ 1-O estem més posicionats, però el llaç l’ha dibuixat un client, i ja ens agrada”.

Tot i que costa trobar-hi taula en hores punta -65 comensals més un parell de reservats al costat de la cuina-, val molt la pena anar-hi. Molts tenim el record dels menjars de l’àvia, copiosos, fets amb amor i perquè no passessis gana.

Això és el Gelida. Un restaurant addictiu.