Només ella sap quins secrets amaguen les parets de Casa Agustí. “No us puc dir res, de veritat. No puc desvelar res”, ens diu la Natàlia cada cop que passa per davant nostre. Passeja la seva mirada per totes les taules del restaurant, fa anys que hi està al capdavant i no se li escapa res. Sap on falta aigua, on s’ha d’obrir una ampolla de vi, sap quan un client està content i quan no. I sap quan una conversa és transcendental i quan no.

Casa Agustí va obrir l’any 1936. El besavi de la Natàlia, el Sr. Agustí Ros, el va posar en marxa per “entretenir” la seva dona. “La meva besàvia, la Matilde, s’avorria, i van engegar aquest local”. I fins ara.

¿Han passat moltes personalitats per aquí?, preguntem a la Natàlia. “Moltes. Metges, polítics, periodistes, ciutadans de renom, etc. Només us diré que al soterrani s’hi amagava molta gent durant la Guerra Civil”. No ens atrevim a preguntar de quin bàndol. No fos cas.

Seiem a la sala principal, presidida per un gran quadre pintat a la paret de Gerard Carbonell, que en aquella època va excel·lir en la decoració d’interiors. “El pintava de nit. No ens podíem permetre tancar el restaurant de dia i ell va acceptar l’encàrrec”, ens diu la Natàlia. El retaule té com a protagonista una dona que porta menjar i vi per a tothom. Els homes la miren.

El menjar és casolà i el producte tradicionalment català i de mercat. A la carta hi trobem els bàsics molt ben cuinats: canelons (bons i contundents), arrossos (el millor és el de la casa), costelletes de cabrit, cigrons amb gambes, estofat de bou, bacallà a la llauna o uns extraordinaris peus de porc. Ho rematem amb unes postres marca de la casa, una crema catalana, mel i mató i uns flamets extraordinaris.

És un bon lloc si ets per la plaça Catalunya a l’hora de dinar. El menú de migdia costa 25 euros i si fas carta et pot sortir per uns 40.

Preocupa el futur

“No negaré que estic preocupada pel futur de Casa Agustí”, ens confessa. Alguns turistes es deixen caure al restaurant, però la majoria són clients habituals que fa anys i anys que venen. No renoven clientela. “La gent jove busqueu cuina moderna, els japonesos i aquestes coses. No busqueu la cuina catalana tradicional, no teniu el mateix paladar d’abans”. Aquesta afirmació ens va fer mal. La Natàlia té una part de raó. Hem de ser valents per provar noves cuines sense abandonar la cuina de les àvies, la tradicional. Són compatibles.

Les taules del costat es van buidant i el restaurant va quedant orfe d’aquelles converses secretes que tothom sap però ningú explica. La Natàlia sap coses, però calla. I fa bé. El restaurant és una enciclopèdia històrica de Barcelona. I si les parets parlessin... Millor que no ho facin. El que passa a Casa Agustí es queda a Casa Agustí.