NI UN DIA A CASA
ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH / IVAN DÍEZ

La Marina de L’Hospitalet, un oasi per gaudir d’un gran àpat

Dues generacions del restaurant La Marina de l’Hospitalet. / PERE VIRGILI Zoom

Quatre generacions d’hospitalencs han estat testimonis i protagonistes de la història d’una gran zona de conreu convertida, per la depredació econòmica de l’últim segle, en la zona més industrial del voltant de Barcelona. La Marina de l’Hospitalet és un oasi meravellós. El restaurant de la família Masfarrer-Malet acull clients vinguts de la Zona Franca, el Mercabarna, el port de Barcelona, l’aeroport del Prat, l’Hospital de Bellvitge i algun passavolant com nosaltres. Tots amb la dèria de gaudir de la millor cuina catalana.

Tot va començar quan els besavis Mariano i Angeleta decideixen comprar la masia i els terrenys de Cal Capellà a principis del segle passat. Unes terres amb 25.000 m 2 de conreu en què el producte recollit es venia al Born de Barcelona. Els avis Ramon i Lola van ser els primers a patir la invasió industrial. De cop, molta construcció i pocs serveis, per no dir cap. De la necessitat en van fer virtut. L’avi Ramon decideix fer servir el menjador de la masia familiar per donar menjar i beure als camioners i obrers que picaven a la porta. D’aquesta manera s’inicia una nova vida familiar i professional en el mon de la restauració. Menjar casolà i familiar. No hi havia ofici. En Ramon no va entrar a la cuina fins que va conèixer la Lola i des d’aleshores no n’ha sortit. Perseverança, treball i qualitat humana.

En Jordi Masferrer i la M. Àngels Malet formen part de la tercera generació. Ells són els que fan créixer el negoci i els que, i juntament amb el seus fills, Gemma i Jordi (4a generació), aconsegueixen el prestigi que tenen actualment.

Ens rep la Gemma i ens explica que el restaurant està obert de dilluns a divendres, quan hi ha menú (13 €) i carta. El dissabte, només carta. Esmorzar i dinar. A les 18.00 hores tothom és fora. Intenten conciliar de la millor manera possible el negoci i la família.

Nosaltres ens fixem en la carta. Fem cas dels consells de la Gemma i d’algun client habitual que ens havia advertit que érem en un bon lloc. Cargols a la llauna, rovellons a la brasa, cigrons fregits amb cansalada i una truita d’alls tendres de l’hort amb bacallà serveixen per demostrar-nos que el prestigi se l’han guanyat a pols. De segon, tres recomanacions: l’ànec de pagès rostit amb bolets, el pollastre pota blava amb prunes i pinyons i una espectacular mitjana de vedella. Ho compartim tot.

La carta de vins no és gaire extensa però hi sobresurt alguna referencia de nivell. Nosaltres anem sobre segur i escollim Les Terrasses (Priorat) a un preu molt competitiu. Les postres són casolanes: flam de cabell d’àngel i carquinyoli; pannacotta amb caramel i un catalanet (gelat de torró i ratafies).

No hi espereu luxes però si un servei professional, amable i familiar. La decoració de la masia és força especial. El primer menjador és ple d’estris laborals de quan és llaurava la finca i de quan el Ramon feia de fuster a Arbúcies. També hi ha telèfons antics penjats del sostre. N’hi ha un amb el número 18 que va ser el primer que es va instal·lar a l’Hospitalet a canvi de permetre passar el cablejat telefònic de l’aeroport per la seva finca. En el segon menjador hi trobem una galeria fotogràfica on es veu el pas de les quatre generacions que, a poc a poc i amb pas ferm, han convertit una gran terra de conreu en un restaurant de referència del Barcelonès més industrial. Un oasi real.