NI UN DIA A CASA
ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH / IVAN DÍEZ

Cal Siscu, llamàntol contra la crisi

El cuiner Jaume Carbonell i el propietari de Cal Siscu, Tino Cabo. / PERE VIRGILI Zoom

El Tino compleix amb el ritual i recita els plats del dia: “Espardenyes amb cigrons i ou; musclos picants; percebes; calamarsons saltats amb mongetes; ceps amb foie; gambes salades; escopinyes al vapor; gamba fresca; cloïsses i bunyols de rap”. Desbordats, li demanem que ho repeteixi, i ell torna a recitar la llista que se sap de memòria, tot i que cada dia és diferent. I continua amb els segons: “Mandonguilles amb sèpia; tripa; rap a la planxa o amb salsa; llamàntol amb salsa, que és la nostra especialitat; tonyina rostida, i turbot salvatge”. Decidim seleccionar cinc entrants i dubtem amb el segon, fins que en Tino apareix amb una caixa de llamàntols vius i ens acaba de convèncer. Tenim les eines a punt i la gana necessària per gaudir d’un festival marítim que comença amb unes ostres per anar obrint boca.

Constantino Cabo, Tino, és fill de l’Hospitalet de Llobregat. L’any 2011 la crisi li va passar per damunt a ell i a la seva empresa amb vint-i-tres treballadors. Es va quedar sense res i va haver de començar de zero. Quan les coses li anaven bé, el Tino anava a dinar sovint a Cal Siscu i es passava llargues estones xerrant amb en Toni, el fill de l’amo, amb qui tenia i continua tenint una bona amistat. Fa vuit anys, per necessitat, va decidir quedar-se amb la bodega que el Siscu va obrir ja en fa vuitanta-set i n’ha conservat l’estètica i també la cuina que tants bons moments li havia donat. El restaurant té l’aspecte d’una bodega clàssica: taules de marbre, cadires de ferro negre, els barrils de vi a la vista, la barra amb els licors exposats i una paret decorada amb les fotografies de totes les personalitats que, durant aquests anys, han visitat aquest humil local.

Estèticament senzill però gastronòmicament sofisticat, perquè el producte que s’hi serveix és de primera qualitat. Ens ho corrobora el Salvador, un client habitual, que dina sol a la taula del fons i que avui agraeix el silenci i la tranquil·litat que a Cal Siscu no hi ha gairebé mai.

Fem espai a la taula perquè hi càpiga el rei de la casa. Un esplèndid llamàntol a la cassola amb una salsa feta a base d’ametlles i avellanes característica del restaurant. “El llamàntol sempre s’ha fet així a Cal Siscu, és un dels plats emblemàtics del local. I encara falta la sorpresa final”, ens diu el Tino mentre nosaltres només tenim ulls per a la joia que ens ha deixat sobre la taula. El llamàntol és carnós, gustós i el devorem a una velocitat que podria ser perfectament rècord del restaurant. La salsa li dona un toc especial i sobretot encaixa amb els tres ous ferrats que ens esclafen dins la cassola per rematar un plat extraordinari. Sorprenentment, no ens hi cap res més. Quatre fruits secs i una mica de moscatell que serveixen per donar una treva al Jaume, el cuiner, que aprofita per dinar quan per fi el deixem descansar una estona.

Repassem totes les fotografies dels famosos que el Tino té penjades com trofeus a la paret. Joan Laporta, Joaquim Maria Puyal, Quim Monzó, Josep Cuní, Patxi López, Julio Salinas, Carlos Latre i molts altres, que en algun moment s’han deixat veure pel restaurant. Ens crida molt l’atenció que n’hi ha una de cara a la paret. Ens preguntem qui és el personatge castigat. Quan girem el marc ho entenem perfectament. Si voleu saber qui és, aneu-hi. Menjareu molt bé i sortireu de dubtes. Llarga vida a Cal Siscu!