Els pescadors que venen perquè Europa els ha deixat sense peixos

Cambrils i Vilanova i la GeltrúEs diuen Mourtalla Diop, Mamadou Diop, Cheikh Wele i Thierno Sene; van néixer al Senegal i parlen wòlof com a primera llengua. Cap dels quatre es coneixien abans de trobar-se als ports de Vilanova i la Geltrú i al de Cambrils, on treballen. Tots quatre comparteixen una història de superació semblant: provenen de famílies de pescadors del Senegal, país del qual van haver de marxar perquè va arribar un dia en què allò que sabien fer, pescar, s’havia convertit en un ofici sense futur. Van marxar de l’anomenat Sud Global de la costa africana per buscar una nova feina, una nova vida, i l’han trobat als ports catalans. “M’agrada pescar perquè és el que he fet sempre”, explica el Mamadou una tarda al port de Vilanova i la Geltrú. En Mamadou té el mateix cognom que en Mourtalla, però comenten que no són família. “Ens hem conegut treballant al port de Vilanova”, diuen, i afegeixen que el cognom Diop és habitual al Senegal.

Les poblacions del litoral i de la part est del Senegal, Gàmbia, Mali, Burkina Faso depenen de la pesca i l’alimentació del peix. “És la seva seguretat alimentària”, explica Marina Monsonís, autora del llibre premiat Mare mar (Ara Llibres), on explica el funcionament d'aquestes comunitats: els homes practiquen la pesca artesanal i les dones es dediquen a fumar el peix, assecar-lo i vendre’l als mercats locals. L’economia de les famílies es basa en aquesta cadena, amb aquests dos rols ben diferenciats. Però un dia tot això va canviar: la indústria de les piscifactories d’Europa, que necessita grans quantitats de pinso –elaborat a partir de peixos–, va créixer tant que “les barques europees, incloses les espanyoles”, van anar a pescar peixos a les costes africanes, diu Monsonís. El Sindicat de Manters de Barcelona ha explicat que la pesca que han dut a terme els vaixells espanyols, i de la resta de països europeus, a les costes africanes ha estat “una pesca industrial amb majúscules, que utilitza bombes i s'ho carrega tot”, recorda Monsonís. A mesura que els pescadors artesanals del Senegal es queden sense peixos, es veu alterada "tota la seva vida comunitària, cultural, econòmica, la seva cuina i nutrició, la forma de subsistència i la relació amb l’entorn”. Per això, continua explicant Marina Monsonís, els migrants senegalesos es converteixen en “refugiats ecològics”, perquè s’han sentit obligats a “abandonar la seva terra i el seu mar perquè els recursos naturals que els permetien viure han estat destruïts”.

Un país sense pescadors artesanals

Si les barques espanyoles i d’altres han pogut anar-hi a pescar amb mètodes industrials és perquè hi ha hagut “acords comercials internacionals, que compten amb el vistiplau del govern corrupte del Senegal, que ha permès que l’activitat de les empreses multinacionals instal·lades al país acabi amb els recursos bàsics i necessaris per a la població local”, diu Monsonís, que recorda que Europa també ha anat al Senegal a abocar els residus electrònics i elèctrics. “Des del 2015, al Senegal s’han desmantellat 125 tones de residus electrònics i elèctrics”, diu Monsonís. 

Aquest és l’escenari que han viscut els pescadors del Senegal dels nostres ports. Els seus familiars s'han quedat al país d'origen i hi mantenen el contacte sempre que poden. És un escenari que s'ha explicat i denunciat. L'informe Alimentant el monstre: Com les indústries europees d’aqüicultura i alimentació animal estan robant aliments a les comunitats de l’Àfrica Occidental, fet per Greenpeace Àfrica i la Fundació Changing Markets, ha explicat que "la indústria de la farina i de l’oli de peix està desviant una valuosa font d’aliment per fer pinsos. Cada any més d’un milió de tones de peix fresc que podrien alimentar milions de persones a l’Àfrica Occidental s’utilitzen per alimentar els animals de l’aqüicultura industrial, principalment a Europa i a Àsia". Per això, la pregunta que es fa Monsonís és si cal aturar la indústria de les piscifactories, perquè així s'aturaria la del pinso, i aleshores "beneficiaríem les comunitats costaneres africanes". L'experta remarca que l'estudi de Greenpeace "també ens explica que això perjudica les comunitats costaneres africanes com les de Gàmbia i les del litoral del Senegal, i les d’interior com Mali, Burkina Faso i la part est del Senegal". Es veuen afectades perquè el peix és la seva seguretat alimentària, que té efectes en tots els àmbits, socials, econòmics i també de salut física.

Una nova oportunitat a Cambrils

Al port de Cambrils, el Thierno Serne diu que té 18 anys. Hi treballa des del setembre i recorda com ajudava el seu pare a agafar les caixes dels peixos i a netejar la barca. “Ho he fet des de petit”, comenta, i afegeix que a casa la mare el venien al mercat i també en menjaven. Ara viu a Tarragona, ciutat que diu que li agrada molt, i on va estudiar cuina. Comparteix pis amb altres companys, i escriu whatsapps a la mare per dir-li que està bé. “La feina al port de Cambrils m’agrada; és molt ràpida perquè el peix ha de sortir de seguida del port un cop ha passat per la llotja”, explica. Treballa unes hores al matí, quan arriben les barques del peix blau, i després a la tarda, amb les barques que arriben amb les gambes vermelles i els peixos blancs. Ell posa el gel a les caixes i les prepara perquè els compradors se les emportin. Parla en castellà, entén el català, i diu que la travessia del Senegal fins a Tenerife en una barca pastera no va ser gens fàcil; però no vol recordar-ho i el dia que l’entrevistem diu que cuinarà arròs amb peix.

Mentrestant, al port de Vilanova i la Geltrú, el Cheikh Wele diu, en castellà, que tothom el coneix amb el nom de Sergio. “M’hi he acostumat, però em dic Cheikh”, diu des de dalt de la barca Montclar, que és la més gran del port de Vilanova. Avui han pescat gamba vermella, però no tanta com fa uns mesos, i això el desanima. “Jo vull que el meu cap pesqui molta gamba vermella, perquè aleshores està content”, diu. Fa quinze anys que viu a Vilanova, on va aconseguir canviar de vida; no d’ofici, perquè es dedica al que sap fer: pescar. A Vilanova viu amb la seva dona, amb la qual ha tingut tres fills, que van a l’escola L’Arjau. “¿Saps que al Senegal també pescàvem gambes, que no són tan vermelles com les vostres? Aquestes gambes les portàvem a vendre a Huelva, i va ser així com vaig entrar a Espanya”. De Huelva se’n va anar a Almeria, i després a Catalunya, i ara els seus fills parlen català i ell l’està aprenent: “Mira, sé dir «una mica», «quan vulguis»".

Finalment, el Mamadou Diop, que treballa a la barca anomenada La Geltrú, diu que va arribar fa setze anys. "I va ser casualitat, perquè acompanyava altres companys, del Senegal, que havien vingut a Vilanova a vendre roba com a top manta". Com que ell era pescador al seu país, va pensar en demanar-hi feina. Avui té parella i tres fills, i a l'agost se'n van a visitar la família. "No va ser fàcil arribar a Espanya; ho vaig fer per Tenerife amb pastera el 2006, i d'allà, a Madrid, al poble de Don Benito. Mentre era allà em van trucar uns amics de Reus, i em van comentar que aquí hi havia molta feina als ports, i vaig venir", i ho diu seriós perquè el Mamadou té un posat ferreny, enfundat en les seves botes i vestit verd impermeable.

Uns metres més enllà del Mamadou, que està dalt de la barca La Geltrú, hi ha el Mourtalla Diop, que treballa per a la Confraria de Pescadors de Vilanova. Comenta que fa onze anys que viu a Vilanova i que parla català, i també italià, a més de wòlof, esclar. Tots dos són amics, ara. El Mourtalla parla tan ràpid com treballa a la llotja, perquè sap que, tan bon punt el peix s'ha subhastat a la llotja, tots els minuts compten: ell és molt veloç a col·locar gel damunt de les caixes dels peixos, a filmar-los amb paper film, perquè els compradors s'emportin les caixes. Era la seva vida al Senegal, la que hauria volgut continuar tenint si no fos perquè hi va haver un dia que el peix es va esgotar. I, sense peix, al Senegal, no hi ha vida. Per això l'ha buscada als nostres ports.