El vi d’avui és un músic de carrer

“Tu no te’n recordes de mi, un dia em vas fer una entrevista a la ràdio. Jo venia amb el meu vi, el Músic de Carrer, i hi havia també l’associació d’enòlegs i enòlogues”, em diu. I jo exclamo: “Ah, sí!” Perquè aquell dia, que com sempre jugàvem, un altre enòleg, en Jordi Grau, ens va portar un vi “a cegues” i ell el va “clavar”. Aquest llenguatge, tan divertit, d’aquest món lluminós.

Joaquim Bielsa i Estefania Ruano fan El Noi del Saxo a Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta. Les vinyes són a Batea. “Jo soc la generació que he fet el canvi”, em diu, amb aquesta alegria i franquesa que transmet i que transmeten, també, els seus vins. “Els pares portaven vi a la cooperativa. Mon besavi en va ser fundador. Ara som tots dos, l’Estefania i jo, i els nostres dos nens, els que fem el projecte. Jo vaig treballar molt temps al Priorat i al Montsant i la meva idea va ser aquesta, la d’aquest viticultor del Priorat que fa el pas”.

M’imagino el pare i la mare d’ell, pagesos de tota la vida, contents, ara, per l’èxit dels vins del celler, que han aconseguit premis i reconeixements. “Ah, sí, el Músic de Carrer va ser millor blanc de la Terra Alta, i també vam guanyar un Vinari d’Or, però no ho publicitem. No en sabem!”

El Joaquim és músic. Toca el saxo i tot ell és música. Però en un moment de la vida va triar tornar a la terra. “Jo sempre tenia al cap que no volia posar a les ampolles «Joaquim Bielsa, enòleg». Volia que el vi fos per a les persones, i la música és el canal que agrada a tothom. Fem tres vins i són una trilogia a tres nivells. Lo Noi del Saxo, el Músic de Carrer i El Solista”.

Tres vins i tres colors. Blanc, negre i rosat. "Lo Noi del Saxo és el jove, va néixer el 2017, i és un vi —en fem 8.000 botelles—que ens ha donat moltes alegries. A les Garnatxes del Món 2020 va ser ambaixador”.

Aquest vi, que tenim avui a la copa, és un cupatge de garnatxa i syrah (70% i 30%). És un vi que busca copetejar, paraula que m’invento per explicar aquesta copa de la tarda, divertida i compartida. És la idea tendra de la “il·lusió”. Surt de vinyes joves, tendres, com l’instrumentista que va a tocar. “El meu fill començarà a tocar la bateria i compta els dies que falten per tocar-la. Aquesta il·lusió. Són vins jóvens que tenen certa matriu, en canvi, perquè les vinyes tenen deu o quinze anys”. Entenc el músic que em parla, que és saxofonista. No parla de la il·lusió de tocar, sinó de la de començar a tocar.

Què hi ha en aquesta copa? Doncs un vi que té molt de volum. Aromàticament és molt explosiu, amb la part vellutada i aquest sabor de llepar punta de llapis de la syrah. Està molt pensat per a la tapa. I està molt, molt polit, perquè com diu el Joaquim: “M’agraden els vins molt redons. Que la gent pugui beure. Amb moderació, evidentment”. L’entenem.

L’anyada 23, la que tastem, té molta llargada. Sempre, en aquests vins, hi ha molta fruita, ho veuran. “La syrah té molt nervi i segons com es menjaria la garnatxa. La garnatxa, en canvi, l’has de protegir, i per protegir la garnatxa has de controlar la syrah”. En aquesta anyada això està fet. Jo trobo que al principi té molt de nervi i l’ampolla li va la mar de bé. I una dada! No té fusta (no passa per bota). Hi ha qui es pensa que sí.

“Me’l van col·locar en aquesta cadena que es diu Llorito, a primera línia de carta. Imagina’t. Una marisqueria que et posa un negre a copes”. Primera línia de carta vol dir que és dels que estan més bé de preu de tots. Quan el tastes, vols repetir.

Tot i que el Joaquim va decidir anar “del territori al món” i, d’aquesta manera, abandonar la música professional, fa coses boniques. A la Wine Week va tocar, i segons com l’agafes, als tastos també. “Soc molt fan de Kenny G, i ja sé que és un pastelós, però jo aplaudeixo la música que es fa per a la gent. De tota manera, si em demanes una música per a aquest vi et demano la de Pep Poblet. Ens hem fet amics amb ell a partir de Lo Noi del Saxo”. Gaudeixin aquesta tarda de l’alegria del músic que toca al carrer, que passa el barret, humil i orgullós, content de començar a tocar-ne una altra. En voldran més.