El Somni: un vi introbable, únic, per somniar

Escoltar l’Alfredo Arribas, que té una veu del color del vi, és escoltar una lliçó apassionada de la cultura de la vinya. “Jo recordo –em diu tot somrient– que el Somni el vas fer sortir a la columneta de l’ARA, fa... potser quatre anys?” Em commou que se’n recordi, perquè escriure de vins no és res més que llaurar: posar-se al darrere del ruc (que en sap més que tu) i anar mostrant, capcot, la bellesa de la terra a tothom que la vulgui compartir.

Avui, a la copa, hi ha un Somni, un vi únic, que ja no trobaran al mercat, perquè és del 2016. Ara, a les botigues que estimem (com ens agrada anar a la botiga de vins a aprendre coses) hi ha la 19 i la 20. Hem triat aquesta anyada per radicalitat poètica. Parlem d’un vi de finca, d’un vi de paratge fet al Clos del Portal, la finca mare del celler, la més al sud, el Priorat més àrid, més de secà. “Aquest terroir extrem –diu l’Alfredo–. La versió més lluitadora i heroica del Priorat”.

Podem dir que és un vi “sensual”, perquè és un aparellament infreqüent. No hi ha garnatxa, en aquest Somni, o sigui que atrevim-nos a dir que és un vi de no-garnatxa, perquè la presència garnatxera (una paraula no normativa que fa jugar) als vins prioratins hi sol ser present. “És el vi de les varietats fosques. De les violetes, dels nabius...”, diu ell. I afegeix: “Al principi dels principis vaig fer un yin-yang. Vaig fer el Negre de Negres, amb garnatxa, i el Somni, que és una parella de carinyena i syrah. El resultat ha estat explosiu. El Somni ha sigut el gran seductor del nostre celler”. És cert que t’enamores d’aquest vi, per la barreja entre elasticitat i la condició explosiva, però envoltada per un guant de seda. “Aquesta contradicció entre poder i amor envoltant n’ha fet un vi molt important per cridar l’atenció cap al nostre treball”, fa, tot modest.

Ara, amb la sequera, amb el canvi climàtic, tots els agents culturals que són els viticultors s’estan plantejant coses que fa vint anys no imaginaven. “Els experiments amb varietats foranes han demostrat que en circumstàncies extremes no poden tirar endavant. Girem full, doncs, a les varietats foranes”. M’explica que alguns dels noms històrics, els mites del Priorat, van començar plantant cabernet. “L’Ermita en duia”. Però aquestes varietats foranes, ara, estan patint com mai. La vinya vella, ara, no té, com abans, el recurs de la fondària, de buscar aigua a cinquanta metres sota les pedres, amb les arrels profundes. Ara pateix més que les joves, que troben humitat en les superfícies, si plou. “I això està generant una transformació profunda del Priorat com a patrimoni cultural”, diu. Però, i la syrah, que és també una varietat forana? “Jo no sé la syrah quina vigència tindrà en les condicions climàtiques. És una varietat que s’adapta a tot arreu. Però la vida d’aquestes plantes serà més breu, potser, que la de les varietats locals, que són la garnatxa i la carinyena. La syrah és la tercera varietat del Priorat. Però la veig patir”. Què passarà? No ho sabem.

L’anyada setze —per això és un acte poètic prendre'n– està lluny d’aquests últims anys, tan complicats i durs. “La sequera, ara, fa que es produeixi molt menys, però la qualitat és brutal: raïms magnífics amb gens de malaltia i una frescor i una acidesa que et preguntes d’on surt”. Però la setze és el record dels bons temps. Encara no sabíem què passaria. El Somni 16 és la gran combinació de les varietats fosques, l’apropiació (deguda) del caràcter mineral, de l’aprofundiment, és notar una pedra a la boca. “No oblidem –em recorda l’Alfredo– que al costat del Bellmunt on som, la terra és d’una mineralitat intensa. Tenim perforat mig territori, dels anys 60, quan la mina era més important que el vi. Però queda el record. Son sòls minerals i “transfereixen” la mineralitat”. Com? Per què? De veritat? No ho sabem, però el que sí que sabem és que ens donen una sensació que compartim. El Somni és un vi per ara. Un vi de tardor, més que no pas d’hivern, de manera que, sisplau, maridin-lo amb bolets i caça. Aquest vi és bosc.

Aquesta setze va ser una anyada equilibrada, ni càlida ni fresca. “Jo li dic l’anyada del gerani –confessa l’Alfredo–, perquè hi notava aquestes herbes, és un vi que té aquest component de la violeta, que és molt dominant”. Potser quan es casen la syrah i la carinyena anem cap aquí. Però ho dic com un lector a un autor, com un cinèfil a un actor: des del cor i prou. “Odio els priorats poderosos, i el Somni és un dels que em costa més de fer justament per això”, diu l’autor. I dono fe que és una potència continguda, embolicada en seda. No m’explico com ha fet aquest treball difícil, però sí que m’explico que les últimes anyades del Somni s’hagin anat “esbaltint” (una altra paraula no normativa que necessitem) i que siguin el que ell sempre havia somniat. El setze és nostàlgia. “Ens bevem una època en què érem feliços perquè ens pensàvem que tot era per sempre”.