Álvaro Palacios: "El somni que em queda per viure és veure la meva filla Lola fent els vins que ella vulgui"

Vilanova i la GeltrúEntrevisto l’elaborador Álvaro Palacios al restaurant Marejol de Vilanova i la Geltrú un divendres al vespre. Unes hores després, hi menjarà acompanyat de la gent que vol compartir els seus vins en un sopar antològic, tant pels plats com pels vins que s'hi serveixen. L'Álvaro s’expressa en castellà i en català alhora. Fa molts anys que viu a Gratallops, i coneix la llengua i li agrada. Diu que té treballadors al celler que han fet castells, i s’interessa per la colla castellera de Vilanova, els Bordegassos.

A l’entrevista ha arribat acompanyat de la seva dona, la Cristina, i tots dos junts m’ensenyen fotos de la neta, la Federica. Estan orgullosos de la seva filla, la Lola, que ha estudiat i treballat en enologia a tot el món, i de la neta, que tot just té quatre mesos. Com que parlar amb l’Álvaro és passió, no en tenim prou amb un únic dia, sinó que l’endemà, dissabte, continuem la conversa al bar del Mercat Central de Vilanova.

Hi va haver un temps que el Priorat s’emmirallava en Bordeus, ara ho fa en la Borgonya. Podríem explicar així l’evolució que hi ha hagut a la denominació d’origen qualificada?

— Fa molt temps que el Priorat s’està fixant en la Borgonya. Bordeus ha patit molt, i està treballant per recuperar el seu lloc. Sento una pena per tot el que viuen. Quan vaig començar en aquest món, ho vaig fer a Bordeus. Vaig fer pràctiques amb la família Jean-Pierre Moueix, que elabora el Petrus, que era el vi mític del moment. Encara ho és. Amb el temps, el vi Domaine, de la Romannée-Conti, a la Borgonya, el va superar, i si hem de dir quina és la icona del món del vi en els últims anys assenyalem Romanée-Conti. Pensa que hi va haver un temps que el gran gurú Robert Parker no tastava vins de la Borgonya, perquè trobava que eren lleugers, que no tenien força.

Per què creus que hi ha hagut aquest canvi?

— Perquè la gent ha conegut els vins de la Borgonya, que són lleugers, i els han agradat. Sempre dic que les piràmides d’Egipte tenen por del potencial d’envelliment dels vins de Bordeus. En canvi, a la Borgonya, entre els set i els quinze anys aconsegueixen la seva màgia i encant.

Els nostres vins han pecat de voler agradar a Robert Parker, i hem fet vins estructurats amb molta fusta.

— Sí, es va arribar a crear un gust molt nord-americà a tot el món. D’aquí ve el gran èxit de la DO Ribera del Duero, a part del fet que està situada molt a prop de Madrid, que fa que els clients aterrin a Madrid i en una hora hi siguin. El cas és que el gust nord-americà implantat al món és el que ens va fer mirar cap a Bordeus, perquè tots volíem vendre vins.

Ara ja no fem cas a Parker?

— No, no, no. No és així. Parker va passar a tenir molts tastadors. Al Priorat tenim Luis Gutiérrez, amb molta sensibilitat. El que passa ara és que si no reps 100 punts a la guia Parker, no ets res.

Però la guia prescriptora ha canviat la percepció que tenia abans dels vins...

— Ara té un tastador a la Borgonya, William Kelly, que té una sensibilitat impressionant. És un intel·lectual amb un cervell i un paladar al·lucinants. Sí, tot ha evolucionat, perquè la guia Parker va fer valorar el Roine nord, que estava oblidat.

Reprenc un fil anterior. Dius que Domaine, de la Romanée-Conti, és la icona actual del món del vi. El celler va aconseguir que, darrere seu, tots els vins de la Borgonya es revaloressin. També va passar amb tu al Priorat?

— El primer que he de dir jo és que el Priorat fa segles i segles que es dedica al conreu de la vinya. El Priorat és una força tel·lúrica, repoblada per monjos francesos, cartoixans, que van fer vi. El terra del Priorat fa que els vins siguin tan bons: tenen un component mineral, una acidesa boníssima, i tot això fa que els vins tinguin una energia sorprenent. A partir d’aquí, pots desviar-te, i incorporar-hi tendències noves. Però si un dia entens que el Priorat ja existia, que va ser un lloc on es van plantar vinyes en costers, que cada pam de coster va estar plantat –com certifiquen imatges antigues del 1931 i del 1942, quan tot estava plantat–, aleshores entens com és el territori i fas vins en què la tipicitat és el més important. El Priorat és fruit de totes les generacions que ens han precedit, d’esquenes partides, turmells torçats que hi han treballat. És molt agraït que la gent hagi deixat d’anar-se’n per viure a la ciutat.

Per què és agraït?

— Perquè el camp et dona molta vida, et fa sentir el que ets, et posa els peus a terra. El camp et fa humil. I la humilitat és el secret del coneixement. Les persones més intel·ligents que he conegut són molt humils.

Tot això va passar al Priorat. Sempre has explicat com va anar que hi anessis. Recordem-ho.

— Hi va haver un dia que hi va arribar René Barbier i José Luis Perez, pare de Sara Pérez. I el René em va trucar perquè ell i el meu germà Toño –som nou germans, però dos ja han mort– havien estudiat junts a la Universitat de Bordeus i es coneixien. Sempre dic que reconec el René com el meu mentor, com també ho va ser el meu pare. Va ser ell qui em va introduir a Petrus per fer-hi les pràctiques. Saps que el meu pare parlava català perquè va passar uns anys a Barcelona durant la guerra? Després, al seu celler de la Rioja, a Alfaro, s’hi aturaven molts catalans, i ell els parlava en català.

Vius entre la Rioja i el Priorat?

— Sí, quan el meu pare va morir, em vaig posar al capdavant del celler de la Rioja. Va ser al 2000. Però des del 1989, estic a Gratallops, al Priorat. A mi, la Rioja dels anys vuitanta no m’agradava perquè, per ser algú calia fer 400.000 caixes. Si no, res. Fer 400.000 caixes vol dir omplir 4.800.000 ampolles. Aleshores, la Cristina, la meva dona, i jo vam començar a viatjar buscant zones vinícoles. I el René ho sabia, que buscàvem una zona, per això em va trucar perquè anés al Priorat. Hi vam arribar l'agost del 1989.

I volies complir el teu somni al Priorat.

— Volia fer grans vins, perquè el meu somni era poder-me asseure al costat dels productors de grans vins de França. Aquest ha estat el meu somni.

L'has aconseguit?

— Estic dins de clubs i associacions, a l'Acadèmia Internacional del Vi, on veig els productors de totes les regions vinícoles de França i de tot el vell món del gran vi.

Si has aconseguit el teu somni, què et queda per fer?

— Continuar. Continuar fent el vi que arriba a les portes de l’ànima. Aquestes vinyes que he aconseguit comprar, treballar-les, embotellar-ne el vi, tot això és un do diví, que baixa de les divinitats. Traslladar tot el que sento cap al vi, i poder-ho transcendir, que et doni plaer i que sigui inspiració. El vi és la necessitat de la veritable eloqüència intel·lectual.

En la teva història del Priorat, hi ha la subhasta el gener del 1999 a Nova York, al Christie’s. Com vas aconseguir fer-hi entrar els teus vins en una subhasta tan inaccessible?

Pels importadors i una bona orientació del vi L'Ermita en el mercat dels grans vins als Estats Units. A més, va ser una sort que coincidís amb la proposta del periodista Carles Porta de fer un documental sobre el Priorat (La força del vi) al programa 30 Minuts del febrer del 1999. De càmera, hi havia Jordi Domènec, de Falset, tiet de la Marta de l'Hostal Sport; tots vam anar a Nova York a filmar la subhasta a Christie's; va ser un viatge inoblidable.

S’ha dit popularment que tu estaves al darrere de la trucada final de la compra del vi. L'Ermita, anyada del 1995, es va vendre per 4.200 $ (més de 3.600 euros).

— Jo tan sols estava a peu dret al final de la sala, i escoltava atònit el que passava.

Al costat dels vins de preus alts, també fas el Camins del Priorat, que costa 20 euros. O el Montesa, a la Rioja, també de preu molt econòmic.

— Tant de bo pugui mantenir vins com el Terrasses i Camins del Priorat, que mantenen el teixit vitivinícola.

Quantes ampolles fas del Camins del Priorat i de Les Terrasses?

— Del Camins del Priorat, 200.000. De Les Terrasses, 90.000. Per això, un i altre permeten el teixit vitivinícola que et dic, perquè són molts quilos de raïm.

Al Priorat i arreu de Catalunya, i del món, tothom et respecta.

— He tingut la sort de viure aquesta vida.

Es diu que amb les nostres varietats catalanes, els vins no tindran guarda, no envelliran.

— Està passant a la Borgonya també. Tenen un envelliment de vint-i-cinc anys o molt més; el que és important és conservar els vins a una temperatura de no més de dotze graus.

Álvaro, m’has dit que has aconseguit el teu somni. No en tens cap altre per aconseguir?

— El somni que em queda per viure és veure la meva filla Lola fent els vins que ella vulgui.

Al teu celler del Priorat?

— On ella vulgui, perquè està formada i ha estudiat i treballat a tot el món. Pot fer el que vulgui, i que ho faci.