No es perdin aquest vi inclassificable, radical, genial i exòtic

Avui tinc el plaer de proposar-los Cal Ganso, que m’agrada tant, tant, que vaig “presentar-lo”, com a admiradora, juntament amb el sommelier José Martínez, al Via Veneto (un restaurant que és història i patrimoni de Catalunya). El vaig presentar, molt agraïda, com un regal, perquè el celler Alemany i Corrió, de la Irene Alemany i el Laurent Corrió, és un dels cellers de la meva vida. M’agrada la manera d’ensumar, la manera de beure’s la vida, que tenen aquests dos genis, implacables, adorables, cap terme mitjà en ells, tot o res, seny i rauxa, rigor absolut i risc absolut, i també bogeria absoluta, de la necessària. El que fan la Irene i el Laurent sempre, sempre, sempre és lliure i innegociable.

He explicat moltes vegades que el primer cop que vaig tastar un Sot Lefriec, el seu vi negre emblemàtic, premiat, reconegut, admirat, lluny de modes i també d’antimodes, no me’n vaig poder estar: vaig escriure’ls un mail “de fan”. A partir d’aquí, l’amistat. Encara una cosa més del Sot Lefriec. Vam coincidir, uns quants pelacanyes en un casament d’alt nivell, en un hotel d’alt nivell, on el vi negre era Sot Lefriec 2003. Això no passava des de les bodes de Canà, i no cal dir que els pelacanyes no vam parar de libar Sot Lefriec. El matrimoni en qüestió ja està divorciat, però nosaltres encara mantenim el xat “SL 03”.

I què és Cal Ganso? Un vi fet amb carinyena, de les vinyes velles del pare d’ella, i amb trincadeira. Trincadeira? Sí, sí. Que també es diu tinta amarela. És una varietat portuguesa, que en realitat podríem dir que s’assembla a la carinyena. És la varietat que fa servir el mitiquíssim Dirk van der Niepoort, per fer els seus mitiquíssims vins a Portugal. El mateix Niepoort els va dir que a la finca que tenen hi havia mitja hectàrea on la varietat podria funcionar. D’aquí surt.

Quan el vam presentar, el José Martínez va dir que el vi el feia viatjar a alguna zona d’Itàlia; el Laurent, que pensa més aviat en els priorats dels 90. Hi ha obres d’art (i aquest vi n’és una) que no són, a primer cop d’ull, “evidents” o classificables. L’Ok Computer, de Radiohead, per exemple, no és una obra que puguis atrapar a la primera. I potser el Revolver, dels Beatles, sí. Tots dos discos, per a mi, són obres mestres, però la manera d’entrar-hi no és la mateixa. Amb això vull dir que el Ganso és més aviat Ok Computer. Us demanarà un esperit, una calma, una reflexió que no us demanarien altres vins (fins i tot del mateix celler). És un vi molt radical i molt clàssic, té aquestes dues parts. La potència dels priorats dels noranta, que diu el Laurent, es compensa amb una dolçor insospitada. És un vi “exòtic”. Inclassificable.

No vull deixar de parlar, en les línies que em queden, d’alguns dels altres vins del celler. Tots són diferents, tots meravellosos. El Principia Mathematica, un blanc que veuran en tots els restaurants japonesos amb sommelier, es basa en un disc d’Àlex Torío, que és tan bo com el vi. Acaben de fer un Sot Lefriec blanc, però ja no en queda! I cada any fan el Microscopi. La Irene va tenir un càncer, i un cop va estar curada, va preguntar als sanitaris, als que la van acompanyar i ajudar, què necessitaven. “Un microscopi”, li van dir. I ella va fer aquest vi, per recaptar fons per comprar un microscopi per a l’Institut Oncològic de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron, de Barcelona. La gent de vi és solidària.

No es perdin el Ganso. I si volen, en fem un tast, un dia, estimats lectors. Irene Alemany i Laurent Corrió sempre, sempre estaran situats al marge, mai a l’autopista. I és que al marge no hi ha peatges.