Mono... varietal, mona... strell. Un gran vi que parla de mones

Joan Salvat-Papasseit sabia què era guardar fusta al moll i jo sé què és anar a dormir a La Vinyeta. En un dels dos apartaments, o cabanetes, amb la graella a fora per fer carn a la brasa i jugar a ser civilitzats-primitius. He vist el cel, netíssim, he sentit els animals nocturns, he menjat formatge i he begut vi, allà, enmig de la nit, amb els ceps, retorçant-se, foscos, braços de bruixa atlètica, enmig de l’Empordà. Ric molt, quan dic “apartaments” perquè en son dos, els de La Vinyeta, i estan declarats, per coses tècniques, com a "hotel de dues estrelles". El 2008, quan en Josep Serra i la Marta Pedra van començar amb La Vinyeta, parlar d’enoturisme no era habitual, excepte grans cases, com Torres, Codorniu... “Feia un fred de collons, no venia ningú... I aquí ens estàvem, aguantant el ciri, quan, de cop, en va venir un, i aquest va portar-ne un altre i així...”, diu ell.

Vaig conèixer el projecte gràcies a una causa que ara —i els voldria veure els ulls, a tots vostès, mentre llegeixen— els emocionarà. El vi que tenim a les mans es diu Mono. Mono, de monovarietal, i mono de mico. A Riudellots de la Selva hi ha la Fundació Mona, una de les poques associacions que “recupera” primats que han treballat al circ (alguns són velles estrelles de cine) i que ara, després d’una vida fumant, i vestint-se de senyor, i fent malabars, ja no vol ningú. Els Mona van parlar amb La Vinyeta i els van demanar un vi solidari. És el que avui tenen a la copa que, per tancar el cercle, és un mona... strell. Els diners que avui paguin per aquest grandiós vi van a la Fundació Mona. El Josep diu que va conèixer la Marta estudiant: "Som enginyers agroalimentaris especialitzats en enologia. Jo pensava dedicar-me als fuets i les llangonisses, que a casa som carnissers. I de cop, per amistat, un senyor que tenia vinyes velles va i...".

Com sempre, van començar a fer vi per hobby, combinant els estudis amb la vinya. “La primera collita ens va sortir força lamentable!”, diu. Però exagera. En tot cas, el Mono d’avui és el vi més honest, net, pur i sensitiu que podran trobar. Un vi transparent, directe, que expressa la varietat, però la varietat plantada aquí: a l’Empordà. Els raïms d’aquesta ampolla reben tot el vent de la tramuntana, tot aquest impacte boig, però també la influència mediterrània.

Som a l’Empordà. El monastrell aquí era la varietat predominant, però després de la fil·loxera no es va tornar a plantar tant. És una varietat de passat, present i futur. Per què ho dic? Perquè aguanta el canvi climàtic. Al nas—i els parlo d’un vi que he tingut la sort de tastar amb ells, els que el fan— hi ha fruita, fruita, fruita total, absoluta. Un suc de fruites. I quines? Mora, figa, panses, qui sap si, parlant d’arrels, regalèssia. L’han vist mai, la regalèssia? Jo en tinc, i n’estic farta i l’estimo, perquè ho envaeix tot. Hi ha eucaliptus, també. I a la boca? Tanins suaus i —permetin-me el diminutiu— rodonets. És llarg, és persistent, és simpàtic, no és pesat, llisca, no t’abandona, no et vol abandonar. El monastrell m’encanta perquè reflecteix, com pocs, com ha anat l’anyada. Acumularà sucre i concentració o no. Serà lleugera i fresca o no.

A petició de la Fundació Mona, el vi que tenen a la copa és vegà. I què vol dir això? Doncs que no el clarifiquen amb ou, ni amb gelatina. Potser per això és un vi que trobo que va bé amb menjars vegans. Però també amb arrossets de carn o —atenció— carns a baixa temperatura, bolets. No s’assembla a res, el Mono. Està fet, per aquests dos tocats de la tramuntana, amb total saviesa. M’encanta.