Una jove viticultora deixa Sud-àfrica i omple de màgia el Penedès

Avui la copa s’omple d’un projecte jove, petit, autèntic, vell i nou. Un macabeu cent per cent en un terreny calcari a Sant Martí Sarroca, al Penedès. Un dels vins de Can Lleó. El Genuí Macabeu Vinya Les pedres. A la masia, preciosíssima, que cal visitar, s’hi fa vi des del 1751. L’any 1986, van tancar el celler –36 anys parat– però seguien cuidant les vinyes. El 2021, l’Albert, de la família Lleó, i la seva companya, la Judit, van contactar amb Joan Asens. És un vell conegut d’aquestes pàgines. Hi surt molt sovint. Com que és molt savi, ha estat mestre de molts savis, enòleg d’Álvaro Palacios i pare d’Orto Vins. Ell, el Joan, va trucar una joveníssima enòloga, Aina Mariné. Els avis de l’Aina eren pagesos, tenien oliveres i vinya. A ella li agradava la ciència. Per sort nostra, va decantar-se (i el verb és exacte) per l’enologia. Va estudiar a la Rovira i Virgili, com tants enòlegs d’aquest petit país de vins, i es va enamorar de l’ofici. Va rodar món. La teníem fent una verema a Sud-àfrica quan Joan Asens li va proposar la feina a quatre mans. Va dir “sí”. Estimava el Penedès i volia fer vins precisos, de parcel·les úniques i amb varietats autòctones. Això, que ara sembla tan natural, va haver-hi un dia que no ho era gens. De seguida a Can Lleó van plantar sumoll i moneu (un dia n’haurem de parlar llarg, d’aquestes varietats recuperades).

El macabeu d’avui és un vi per jugar. “Ah! ¿De manera que aquesta indomable adolescent, tan dolça si saps entrar-li de cara, és la macabeu?”. I la macabeu de la nostra copa representa exactament el que dona la vinya. És tastar un territori i és tastar una varietat que porta el Penedès a dins. Si teniu l’ocasió d’anar-ne tastant, de macabeus, veureu que és “cent per cent Penedès”. L’Aina manipula la vinya el menys possible i fa la collita manual. No hi afegeix sulfits. Això vol dir que hi ha d’haver molta acidesa. Les vinyes tenen cinquanta anys –i als cinquanta un humà no és vell, però una vinya sí–. En fan, només, 2.000 ampolles. 

Al celler, esclar, fan moltes altres coses meravelloses. Per exemple, l’únic negre que tenen és una garnatxa llaminera, fresquíssima, que no em pot agradar més. El viticultor de la vinya és Dani Figueras, i com tots, té una foto a la contraetiqueta de l’ampolla. El viticultor de la vinya Les Pedres, el macabeu d’avui, és Alfred Vert. Els aplaudiria.

Un cercle que es deslliga

La macabeu –i ho hem dit en altres pàgines– està patint el canvi climàtic com poques varietats. El cercle, explica l’Aina, “s’està deslligant”. A ple hivern les temperatures són de primavera, de manera que el pagès poda i, al cap de no res, la planta rebrota, confosa, perquè fa calor. No hi ha reserva hídrica. Diuen els vells de la contrada, de totes les contrades, que no recorden un clima així en tota la vida. Això vol dir una cosa que no em trec del cap: si els vells de noranta anys no recorden un clima així, les vinyes tampoc. Què faré jo avui, amb aquesta macabeu tan especial? Una tonyina, que m’encanta. O un arròs. Però ens aguanta una senyora carn. 

Teniu a la copa l’anyada 2023, i és una molt bona anyada. Concentrada, seca, amb poca aigua, amb molta qualitat sanitària (res de fongs) i un sospir més de color. També –i aquest és el gran encert, tan sexi, del vi–, molta més intensitat aromàtica. Passa dos mesos en àmfora, i això vol dir mineralitat, una part més salina. Ara us diré una cosa molt boja, si voleu, que us farà il·lusionar molt: hi trobareu –però tingueu paciència– notes cítriques i... notes de fulles de te. Esteu bevent un projecte jove i ple d’energia i talent. No us el podeu perdre. Brindem.