Señora Carmen: un vi que no podreu deixar d’estimar

Com que hem quedat per parlar a les dotze, però s’ha equivocat i ha arribat més d’hora, ha decidit que aniria al mercat a comprar per fer escudella per a la seva família. És un d’aquests homes que són feliços cuinant, però també comprant i parlant: Xavier Orobitg, un dels socis de Vins del Tros, a la Terra Alta. Un projecte que neix a Vilalba dels Arcs, un dels pobles més preciosos del món, que conec gràcies als altres socis de Vins del Tros: els propietaris del restaurant Òsmosi, a Barcelona. Enraonem, enraonem i m’adono –perquè em costa sempre saber qui és qui– que és el representant de futbolistes. M’explica com li agraden els vins i ens posem d’acord. Sé que sap què vol, sé quin és l’estil que li agrada, i sé, doncs, sense equivocar-me, que aquest Señora Carmen m’encantarà. Així és.

Embotellen amb lluna minvant una garnatxa negra cent per cent d’una finca que es diu La Valleta. Si dic això de la lluna minvant és perquè el cultiu és ecològic. Cada cop sents més la gent que en sap parlant-te de qüestions relacionades amb les llunes o els dies “fulla” o “flor”. Algú, per exemple, com les admirades dones de Mas d’en Gil, al Priorat, autores del Clos Fontà (n.h.f.d.n.m.), ho tenen en compte. Anotem, per cert, que les lletres de l’interior del parèntesi son una cita del filòsof: “No hase falta disir nada más”.

El Señora Carmen fermenta en dipòsits d’acer inoxidable, m’explica el culte i apassionat Xavier, amb llevats espontanis, i llavors crien en botes de roure francès. Molt poques ampolles hi ha d’aquest vinàs, que ha aconseguit les millors puntuacions, sempre, a la Guia de Vins de Catalunya i al concurs internacional Grenaches du Monde (Garnatxes del Món). Els premis potser no importen quan no s’obtenen, però quan s’obtenen fan molt feliç.

Potser pequem molt i molt, a l’hora de parlar de vins, de fer servir la paraula elegància. Vol dir absència de rudesa, d’aquell secant que et notaries a les genives. El Señora Carmen és una elegància màxima, és l’expressió pura i dura de la Terra Alta. Es nota que el vi està pensat o fet (a part de per la vinya) per gent que estima el menjar. Sempre ho veus, quan passa això, perquè els vins de la gent que estima el menjar són els que s’acaben sempre als restaurants o a les taules de les cases.

La garnatxa és una cosa diferent segons el territori on viu, perquè és una varietat que a cada territori sap expressar-se. Les garnatxes de la Terra Alta per a mi estan entre els vins més importants del món. A més, ens permetrà jugar a endevinar, comparar, perquè és un monovarietal. Si agafeu aquesta garnatxa i altres de terres diferents, de climes diferents, i les compareu, la trobareu distingida, autèntica, senyora. Tasteu i veureu que se us queda a la boca llarga estona, tasteu i veureu que l’última copa és la millor, i en voldreu més. Sigueu clàssics o sigueu agosarats, aquest és un vi per a vosaltres. Hi ha vegades que recomanant t’arrisques. Avui sé que faig gol.

Li pregunto al Xavier pel maridatge, i justament és quan m’explica que se’l prendrà, a copes lentes i gaudides, mentre cuini, tot sol, aquesta tarda. El copiaré.