Clara Segura: "El vi et dona l'exaltació dels sentits que també et provoca el teatre"

A l'última pel·lícula que has estrenat, La casa en flames, el teu personatge apareix en un sopar transcendent en què hi ha una presència important del vi. Quin rol té aquesta beguda en ocasions de reunió com aquestes?

— El vi aporta un ritme de pausa a les converses. No és un refresc, ni una cervesa, dels quals pots fer uns glops més grans. El vi acompanya no només el menjar sinó el temps, perquè provoca converses que potser sense el vi no arribarien a una dimensió tan profunda. És justament el que acaba passant en aquesta escena i el que acaba provocant que cada membre de la família indagui en les seves vivències i pensaments.

Fora del rodatge, també es van donar aquestes trobades entre els actors?

— Unes quantes escenes de la pel·lícula les vam rodar a Calella i això volia dir haver de passar uns quants dies fora de casa. Tots ens coneixíem com a actors i actrius, però no havíem coincidit ni treballat junts. Jo no havia treballat mai amb l'Emma Vilarasau ni amb la Maria Rodríguez, ni amb la Macarena García. Després de llargues jornades de gravació, vam tenir la necessitat d'anar a fer una copa de vi. Aquell sopar, que encara no havíem fet a la pel·li, ja l'havíem fet a la vida real. Els recordo com uns sopars preciosos, en els quals ens vam explicar moltes coses i ens vam deixar anar, sempre des del respecte i l'admiració.

Sempre es dona aquesta complicitat entre actors?

— Vaig adonar-me de la sort que tenia d'haver coincidit en aquest grup. La sorpresa més gran va ser veure la pel·lícula muntada, perquè nosaltres gravem les escenes, però no sabíem com quedaria, i va ser una il·lusió molt gran. Això no passa en tots els projectes.

A la pel·lícula el teu personatge pren vi negre. Com a Clara Segura també et decantaries per aquesta mateixa opció?

— Sí, potser si fa molta calor et ve de gust un vi blanc fred, però és veritat que el blanc m'entusiasma per la frescor, però no té el cos que té el negre. El vi negre és conversa, família i gaudir del moment i dir "gaudeix d'aquests instants que passen tan ràpidament i que recordaràs durant tant de temps".

A part d'aquestes grans trobades, quin espai ocupa el vi a la teva vida?

— Per l'estrès que porto no gaudeixo gaire d'aquests moments de tranquil·litat vinculats al vi. Però és veritat que per a mi el vi és dilluns, perquè és el dia de descans per la gent que treballem al teatre. I, tot i que per a nosaltres és el dia de descans, per a la resta de gent continua sent dilluns. Així que aprofito per prendre-me'l més tranquil·lament: em faig una copa mentre preparo el sopar i em dura fins al primer plat. Per a mi, el vi és el que em dona el color festiu dels dilluns.

La teva agenda t'ha permès sortir alguna vegada a fer enoturisme?

— Quan ho hem pogut fer m'ha agradat molt. Perquè per a mi acaba sent com anar a veure una obra de teatre: veig persones parlant molt específicament d'un món que per a mi és desconegut. Realment em fascina fer tastos; és un moment molt sensorial i has d'estar atent per escoltar el que et provoca el gust i la paraula, com en el teatre. Recordo especialment tastar el vi d'alçada, perquè, per coses de la vida, hem anat a parar al Pallars, i a través d'uns amics hem pogut tastar un vi que es fa a Àreu, i això ha fet que puguem estar a prop del raïm i viure aquest procés.

Recordes el primer contacte amb el vi?

— Els primers records que en tinc és en una celebració familiar, quan era ben petita, que vaig anar a beure pensant que era aigua en un got d'aquests foscos de Duralex i va resultar que era vi. Vaig xisclar i recordo que vaig dir "això no m'agradarà mai!". Però també tinc molt present que, quan feia grec a l'escola, vam parlar de la tragèdia grega, de Dionís, del Partenó. Per a mi que el Déu del teatre estigui envoltat de raïm i vi té tot el sentit, perquè el vi et dona l'exaltació dels sentits que també et provoca el teatre.