A Barberà de la Conca a la Conca de Barberà... Un negre de blancs, que no un blanc de negres!

En Josep Vadrí, pare, i en Josep Vadrí, fill, són els enòlegs d’un celler que crea, sense voler, un divertit cap-i-cua, com un poema d’en Pedrals. Perquè es troba a Barberà de la Conca, a la Conca de Barberà. En Josep pare des de petit que volia ser pagès. Els avis n’eren, però no tenien vinya. “Tinc 64 anys i en fa quaranta que faig vi. Sempre ho havia volgut. Vaig fer enologia. El meu noi, també”. Li pregunto per la filla. “La noia no tasta el vi”, diu. I jo somric, perquè m’hi compto, entre els que diuen “noi” i “noia” per parlar de fills. I aleshores afegeix: “I fixa’t que ella, la noia, era ben petita, devia tenir uns vuit anys, i li deixo tastar el vi d’una de les botes de chardonnay. «Quina olor fa això, Anna?», li demano. I va i em diu: «pinya»”. Riem, perquè és un dels aromes tropicals que podríem trobar en aquesta varietat. Recordo que la meva (noia) va dir, també de petita, “codonyat”, olorant un vi dolç. “Tenen un nas sense prejudicis, no volen disfressar res, que de vegades a la professió passa molt, això. Dius que ensumes i no ensumes. El món del vi s’ha sofisticat massa. Ha de ser més senzill. La gent ha de beure vi perquè li agrada. Com el pa i l’oli, és una cosa que acompanya la nostra vida, de manera natural i no sofisticada”.

El chardonnay és una varietat que li agrada molt, al Josep. “La finca és a Vallmoll, anant cap al mar, sense ser el mar". I el raïm? “Fem que faci uns 14 graus, expressament, perquè arribi a aquesta concentració. Sembla un australià, o de Califòrnia, sense que els seus siguin millors. Amb aquesta aroma i cos, molt de vellut, aquesta sensació a la boca tan, tan agradable”.

El cullen de nit. I ho fan per estratègia. “Si el raïm entra fred evitem l’oxidació, evitem el consum energètic, perquè no s’ha de refrigerar. I fermentem en bota”. Fermenten aquest blanc a la bota, que és de roure francès. Aquesta bota —aquestes botes— és a la cava, on, si bé es pot regular la temperatura ambiental, no poden pas regular la de la bota. Si posen —per exemple— la càmera a vint graus, la temperatura de fermentació pujarà “com li doni la gana”. "I això pot ser un inconvenient, però sempre m’ha donat molt resultat. Sempre ho fem així. Són botes de diferents boscos. Ara la fusta és gra. Abans era bosc. Utilitzem llevats seleccionats, i tirem tres o quatre llevats diferents en diferents botes. Imagina un camp de botes. I unes quantes aquest llevat, aquestes altres amb l’altre...”

"En acabat... patapum!"

Ja tenim la fermentació alcohòlica. Llavors, les làctiques fan la fermentació malolàctica, com si fos un vi negre, potser. “Aquell màlic, durot, es torna làctic, cremós, més iogurt… I aquest vi blanc ha perdut aquella frescor, sí, però ha guanyat aquell cos, la sensació àmplia, que t’omple la boca”. Jugant, podem dir que hi ha qui fa un “blanc de noires” i ells fan un “negre de blancs”. El deixen dins de les botes durant tres o quatre mesos, i un cop a la setmana o dos li fan el remogut o batonage (bastonatge queda lleig, perquè sembla bastonada). Mouen les mares perquè deixin anar aquells components que es dissoldran i es confitaran amb el vi. En Josep torna a riure: “I en acabat... patapum!”

Al nas hi trobarem la pinya que va ensumar la noia, i els cítrics i la fusta. Un equilibri perfecte, podríem citar en Rohinton Mistry. “Queda molt ajustat, que una cosa no mati l’altra”. A la boca? Un chardonnay llaminer, rodó, amable, llarg... “Té un color palla com la que ara tinc a la mà”, diu en Josep. Palla seca, d’aquest groc-verd.

Podeu fer-lo amb peix contundent, esclar que sí, però també, us ho prometo, amb un guisat de carn i bolets. Carn i aquest vi? I tant! La vinya es diu Mas Vell, però quant fa que hi és plantat aquest raïm?. “Em foteu, amb els anys!”, exclama en Josep. “Deu fer-ne vint-i-cinc. Gaudiu d’aquesta varietat, molt diferent a d’altres, que et xucla, que és molt diferent d’altres, que és... Com ho podria dir sense ofendre Sant Prescriptor de les Nafres de Nostre Senyor, que és un Sant que va convertir el vi en aigua (en un directe d’Instagram), després de sentir tres vegades: «Cirera picota, talc de rosa, fox terrier marró suat»” És un vi d’aquells que et xucla.