Alèxia Pascual: "Si no bevem tant vi com els pares és perquè els joves no tenim estabilitat econòmica"

Portes més de 70 funcions de Mar i cel. ¿Tens temps de sortir a fer una copa?

— Tinc menys temps del que tenia abans, però també l'intento trobar. Sobretot el trobo amb els meus companys al teatre, que fem el mateix horari. Sempre hi ha aquell moment dels diumenges, que és el nostre cap de setmana, i si estem animats, algun dia després de funció sortim a prendre alguna cosa. Però com que anar a fer una copeta de vi és una cosa que m'agrada força, sempre acabo trobant el moment.

¿Teniu algun costum amb els companys del Teatre Victòria?

— Dagoll Dagom va crear una tradició que consisteix a fer una copa de vi dins del Teatre Victòria quan acabem la funció dels diumenges. I si després d'alguna funció volem anar a prendre alguna cosa més, anem a un bar que està darrere del teatre que es diu Abirradero, que, malgrat estar especialitzat en cervesa, també té vins. És el nostre lloc de confiança després de sortir del Victòria.

¿El teatre i el vi lliguen bé?

— En el cas de Mar i cel ara recordo que just vaig regalar unes quantes ampolles de vi als meus companys d'escenari per l'estrena. Això surt de la tradició que hi ha quan s'estrena una obra, que cada company porta un regal per a l'equip. Quan es va estrenar Mar i cel vaig trobar que hi havia un vi que, justament, es diu Mar i Cel i vaig pensar "Per què no?", i en vaig comprar unes quantes ampolles i les vaig portar. Va ser la primera vegada que regalava vi i penso que és maco, és una cosa que fa regal. Ara bé, sí que és veritat que mai bec quan sé que l'endemà he de cantar, perquè l'alcohol deshidrata i a la veu es nota molt.

¿El fet de ser de Constantí, en plena Denominació d'Origen de Tarragona, t'ha acostat al món vinícola?

— Sí! Les meves millors amigues estiuegen a Prades i allà hi ha les vinyes Totó Marqués, que a més també són molt amics de la meva família. Alguna vegada havíem anat allà a les vinyes i de petites havíem fet el típic de xafar el raïm per la verema. En general, sí que hi ha més vinculació al món del vi per un tema de territori; suposo que això ha fet que els meus pares també beguin bon vi i, per tant, s'hagi transmès aquesta cultura.

¿Aquesta cultura del vi penses que també ha calat a la teva generació?

— En el meu entorn penso que sí. Si no en fem el mateix consum que els pares és pel tema que els joves no tenim una estabilitat econòmica tan gran com per poder-nos permetre fer un vi cada cop que sortim. El vi normalment és més car que altres begudes, sobretot si vols que sigui bo. Si mengem fora, normalment és el beure el que fa pujar ràpidament el compte. Però amb les meves amigues sí que alguna vegada hem agafat d'excusa el fet d'anar a visitar algun celler. Per exemple, l'últim tast que vaig fer era al Penedès i a l'estiu vam anar a Canes i allà també vam tastar uns vins rosats molt bons.

¿Et planteges la possibilitat de beure vi en solitud?

— No, ho associo bastant a una cosa de comunitat, de compartir. Que m'agradi el vi no vol dir que arribi a casa i en begui; quan estic a casa bec aigua. Penso que si en begués cada dia perdria la màgia de ser una cosa especial, que per a mi ho és. Per a mi el que té sentit és quan hi ha algun motiu més especial, com quan vas a sopar fora, a un restaurant, i demanes un vi. Per a mi el vi és el que adorna el sopar. Tinc clar que no m'agrada consumir alcohol sovint.

¿Recordes algun brindis en especial?

— A casa meva brindem molt per tot. Recordo especialment quan vaig dir a la meva família que m'havien agafat a Mar i cel; llavors vam brindar. Crec que el més maco del brindis és que sempre brindes per alguna cosa. Aquest moment d'aixecar les copes i preguntar "Per què brindem?", penso que defineix la trobada. En recordo de molts de macos i suposo que per això per a mi beure una copa de vi és estar en comunitat i celebrar alguna cosa especial.