Sisè, el petit gran restaurant que ha posat Lleida al mapa gastronòmic

LleidaEl somriure afable d’Àngel Esteve ha conquerit el món gastronòmic aquest últim curs. Va ser finalista a millor cuiner de l’any al Fòrum Gastronòmic i finalista a cuiner revolució a Madrid Fusión. I tot això, amb el valor afegit de tenir un restaurant lluny dels grans pols gastronòmics. El seu restaurant es diu Sisè, es troba a Lleida i no té ni dos anys. Ell tot just està a punt de fer-ne 28. Això sí, és des dels 16 anys que s’estava preparant per establir-se a la seva ciutat. Ha passat per grans cases, però la que més l’ha marcat, i la que es veu més reflectida en la seva cuina, és el Gresca. Així doncs, deixeble de Rafa Peña com és, té un gran amor pel producte i l’oferta pot recordar lleugerament al restaurant de l’Eixample. Si us agrada el Gresca, us agradarà Sisè. Però no és un clon. Té la seva pròpia personalitat i val una visita per ell mateix.

El nom del restaurant prové del pis dels padrins, que és el sisè pis. És una manera de dir que, quan hi arribes, ets a casa. És un espai de pau i segur. De fet, a la decoració del restaurant hi ha alguns objectes que provenen de casa els avis materns. Estan tan ben integrats que si no ho saps no els detectes. El restaurant és preciós, però no és un d’aquells locals adotzenats que s’han gastat el pressupost en interiorisme, sinó que s’han pres decisions amb molt de gust. Pregunto qui ha fet el disseny, i en lloc de ser un gran estudi, Àngel Esteve em respon que és cosa de la seva germana. Així doncs, ens trobem en un lloc d’alta gastronomia familiar.

La cuina està a la vista de tothom. També la brasa, que crema fusta d’alzina o d’ametller. L’equip va feinejant i els plats van sortint per sadollar un públic que ha estat fins ara sobretot local. “Els primers sis mesos teníem la carta només en català i no ens en va caldre cap altra”, diu Àngel Esteve. Ell té un lideratge tranquil i sempre parla en plural. L’acompanya Marc Chic, amb qui ha fet tàndem des que van obrir. Han aconseguit en molt poc temps que Sisè sigui allò que es coneix com a “restaurant destí”. Això vol dir que la raó per la qual la gent viatja fins allà és menjar-hi.

Sense cargols

Tenen a la carta uns petits mossos per arrencar l’àpat. El més extraordinari és el bunyol de Tou de Til·lers, truita de riu i misso. Són perfectes per obrir la gana. Abans d’arribar al restaurant tinc la sort de trobar uns coneguts molt aficionats a la gastronomia. M’adverteixen que no em deixi perdre els musclos amb escabetx i pastanaga. Després agreixo la feliç coincidència, perquè són d’aquells plats que recordes i que de tant en tant hi tornes. Si esteu llegint això, gràcies.

També tasto els espàrrecs amb salsa holandesa de llevat i vieira i el xai amb rave rusticà (raifort) i rossinyols, que és un plat del qual Àngel Esteve està orgullós per la carn excel·lent del seu proveïdor. Llàstima que no tinc racó per tastar la guatlla. Bé, per ser del tot honestos, per les postres sempre hi ha espai. El cas és que tenen una proposta de cirera, ametlla i galeta que és un escàndol. És difícil trobar postres amb cirera fresca. El motiu és que la temporada bona bona de cirera (he posat bona dues vegades expressament) és curtíssima. Tinc la sort de ser-hi el dia que en tenen de carnoses i dolces. A més, a sobre hi posen unes flors de saüc, que també n’és l’època, per fer-ho més aromàtic.

Al Sisè no hi ha cargols. El motiu és que a Lleida ja hi és aquesta oferta de menjar tradicional molt ben fet. El mateix Àngel em posa l’exemple de Ferreruela com a bon lloc per qui vulgui degustar-ne. El que cuinen al seu restaurant, en canvi, no es podia trobar a la ciutat, que segons el mateix Àngel Esteve té molt marge de creixement en aquest sentit, ja que a diferència d’altres racons del país, no hi ha hagut gaires lleidatans que s’hagin atrevit a obrir el seu negoci a casa seva. Això sí, m’avisa que a qualsevol dels temples de la gastronomia nostrada hi trobarem algun lleidatà treballant-hi. Com pot ser? A ell mateix, abans d’obrir li van dir que fer funcionar el restaurant a Lleida seria difícil. Sort que no se’ls va escoltar.

Esteve, en canvi, creu que un restaurant que funciona a Lleida, ho pot fer durant 15 anys, ja que tot va més a poc a poc. Per la contra, un que ho fa a Barcelona, en pocs mesos pot quedar fora del panorama perquè tot va massa ràpid. És un altre punt de vista interessant. Àngel Esteve és un exemple del fet que a la vida s’ha de fer el que un creu que ha de fer. I no escoltar les persones que veuen abans tot el que pot sortir malament que no pas creure que Lleida té tot el dret de tenir diversitat gastronòmica i restaurants tan suculents com els que hi ha a qualsevol ciutat del país.