Sagnier, el restaurant on els treballadors sempre estan contents

El Prat de LlobregatCada cop costen més de trobar, però encara existeixen. Restaurants de menú diari, que serveixen menjar casolà, amb producte fresc i proper i a un preu més que ajustat. Al Prat de Llobregat, a les instal·lacions del Centre Esportiu Municipal Sagnier, n’hi ha un. I a totes aquestes virtuts gastronòmiques, n’hi sumen una altra que arrodoneix l’experiència: l’equip que hi treballa sempre està content.

“Hi ha molt bon rotllo, són persones molt properes”, ens comenta un client habitual. Només cal passar-hi una estona per adonar-se’n. Aquí els cariño, mi amor, guapo i corazón abunden. El Sagnier és un projecte de la Fundació Rubricatus, que treballa amb persones amb discapacitat intel·lectual. La Cèlia Segura, que està al capdavant del restaurant des del principi, afirma que no canviaria de companys per res del món. “Són el millor d’aquesta feina. Tothom s’avé, hi ha molta sensació d’equip, de pertinença, de família. Em tenen enamorada”, sentencia.

En total són sis persones, que treballen en equips d’1+1: un monitor i un auxiliar. “La missió és formar-los perquè es puguin desenvolupar i fer un projecte de vida propi”, explica Steffi Sala, responsable de comunicació de la Fundació Rubricatus. Subratlla que “el que més gaudeixen és estar de cara al públic i parlar amb la gent”. Ho corrobora el Toni Conde, un dels cambrers, que fa 25 anys que treballa amb la Fundació: “Tinc una feina que m’encanta. M’agraden els companys, l’ambient, la jefa… Aquí hi estic molt bé”, diu amb un somriure. No se’l traurà durant tota l’estona que el veurem, ni en els moments de pics de feina del servei.

Les carabasses d’en Josep

Encara no són les deu del matí d’un dijous i a la cuina el Carlos ja renta enciams, pica cebes i talla pebrots i albergínies. Fa la mateixa flaire que quan passes per casa l’àvia un diumenge a mig matí. Just acaba de marxar en Josep, el pagès d’una finca propera que els subministra totes les verdures. Ha portat una caixa amb carabasses formoses, de conte de fades, i amb els primers exemplars del producte insígnia del Prat, que aquest any s’ha fet pregar. “Avui menjarem un arròs fet amb carxofes acabades de collir. Això no té preu, en un menú d’11,90 €”, recalca la Cèlia.

Cada dia ofereixen tres primers i dos segons. Hi predomina la verdura, els llegums, les amanides i molta planxa, perquè la clientela demana àpats lleugers. “Tot i això, de vegades també hi posem una miqueta de mambo i fem plats de cullera”, diu l’encarregada. Els dimarts compren peix fresc, que netegen i tallen en porcions al mateix Sagnier. “Donar ocupació, amb aquestes feines manuals, també forma part de la nostra filosofia”, expliquen. Per això les patates fregides, pelades i tallades a mà, són la guarnició estrella. I els pollastres, que preparen i posen a adobar els dimecres, són el plat preferit dels dijous. “El fem a la brasa i es desfà de bo que està. Queda brutal”, diu orgullosa la Cèlia.

Insisteix que el menú que serveixen és humil i senzill i que està dissenyat perquè sigui pràctic, funcional i ràpid. Això interessa els clients, que tenen poca estona per dinar abans de tornar a la feina o d’entrar al gimnàs a fer exercici. Però al mateix temps és útil per al personal del restaurant, a qui “repetir les coses i els processos els dona seguretat i autonomia”.

'whatsapps' contra el malbaratament

Als matins, al Sagnier, a banda dels fogons també bull el telèfon. Molts clients truquen per demanar taula i ja deixen triat el que dinaran. Cada dia a les 8 h reben el menú per correu electrònic o WhatsApp, i poden enviar la comanda per la mateixa via. Això permet al restaurant treballar amb previsió, organitzar millor el servei i, sobretot, no cuinar més del necessari per evitar malbaratar menjar. “Ja voldrien molts restauradors tenir aquest sistema!”, exclama la Cèlia.

Una altra estratègia per no haver de llençar res és que els divendres gairebé no hi ha cap plat nou a la carta. Acaben el que queda a la nevera perquè arribi buida al cap de setmana. Si ha sobrat salmó, el marinen i el posen a l’amanida. Les verdures, les saltegen d’acompanyament o les inclouen a la crema. I de la fruita madura en fan un púding exquisit. “Creiem molt en aquesta línia de menjar”, afirma la responsable del local, que ve de l’escola de la restauració per a col·lectivitats, on va adquirir aquest bagatge de cuinar amb el que hi ha i aprofitar-ho tot.

Mentre parlem amb ella, a la barra un home amb vestit fosc i corbata es pren un tallat i dona un cop d’ull als plats del dia. Treballa a prop, ens explica, i sovint hi passa a esmorzar i aprofita per encarregar el dinar. “És una facilitat, el deixo fins i tot pagat”, diu. En destaca el menjar saludable i, sobretot, la complicitat amb els cambrers, que el tenen "enamorat”. “Luisa, per a avui apunta’m una amanida i pollastre”, demana abans de marxar cap a l’oficina. A la nota que penjarà al suro de la cuina, la Luisa hi escriu “Dani Bum”. Bum no és cap cognom. És l’abreviatura d’un sobrenom que ni el mateix comensal coneix. Les noies de l’equip ens revelen d’on ve i per què l’hi van posar. Però els guardarem el secret.

Clients amb nom propi

Al Sagnier, com a tot bon restaurant amb clientela fixa, les taules tenen nom propi: “Ja poden marxar els segons del grup de l’Esperança”, “Em falten els cafès del Rafa”, “Heu demanat begudes a la taula de la Cristina?”, “Qui pren nota a les de l’Aquagym?”. Els clients es coneixen i xerren entre ells. Se saluden quan arriben i fins i tot hi ha qui reparteix abraçades entre el personal. El Rafa Sánchez, que treballa a la zona, hi dina sempre que pot, sobretot els dijous. “El Toni i el Siscu són un sol, i la Luisa em té el cor robat des de fa anys. Això és el que busquem tots, no? Menjar bé i, a sobre, rebre aquest tracte tan humà”, conclou.

Les bromes i els gestos de complicitat se succeeixen durant tot el migdia: “Adeu, Toni, top model!”, s’acomiada una comensal, mentre un altre bromeja amb la Luisa i li demana si avui la tenen castigada rere la barra. Els cambrers porten samarretes personalitzades amb frases que trien ells mateixos. “Sí que pots. Crec en tu”, diu un dels lemes. “L’única cosa urgent és viure”, diu un altre. Missatges positius que el personal no sembla necessitar, perquè les millors floretes les reben de la mateixa clientela.