El restaurant Gelida s’amplia per complir el somni d’un veí

Estem d’enhorabona. El Gelida ha obert un nou local, just davant del de tota la vida. Comencem pel context.

Qualsevol que hagi passat pel xamfrà entre Diputació i Urgell deu haver vist al migdia les llargues cues que es formen per dinar al restaurant Gelida. Són justificades, enlloc com aquí podeu trobar plats de sempre a preus raonables: cigrons amb ou dur, patata i mongeta tendra, sardines amb albergínia arrebossada, vi a doll i postres de músic. “Fem entre 600 i 700 persones al dia”, diu Gerard Llopart, propietari del Gelida i fill d’Albert Llopart, a qui hem vist tants anys darrere la barra amb la seva característica lluïssor als ulls i les ganes de comentar l’últim partit dels blaugranes.

No ha estat sempre així. Pel que fa a les cues, em refereixo; per a la resta el Gelida no ha canviat ni una engruna. La memorabília vintage del local ho certifica. Però per què triomfa tant el Gelida? D'una banda, perquè han aconseguit atrapar les generacions més joves sense perdre les més séniors. En pocs llocs trobarem una parròquia tan transversal. De l'alta, perquè a l’Eixample han anat desapareixent els llocs tradicionals de cuina catalana en favor de l'infaust brunch.

I així és com arriba Migrat. Només cal passar el pas de vianants: de la vorera muntanya-Llobregat, on es troba el Gelida, a la vorera muntanya-Besòs. Allà hi havia una cerveseria (i de fet hi ha hagut moltíssimes coses). Era una de les propietats de Vicenç Bosch, un veí que tot i tenir diversos locals aquell era la nineta dels seus ulls. Per què? Perquè era on hi tenia la seva casa de menjars: La Palmera. Gerard Llopart m’ensenya una foto del 1903 on es veu el carrer i el restaurant La Palmera. El senyor Bosch tenia entre cella i cella que aquell local havia de ser per al Gelida i la família Llopart. I no va parar d’insistir-hi durant anys. De manera periòdica i a través dels seus gestors, li deien al Gerard que se’l quedessin. I finalment el senyor Bosch ho ha aconseguit. Malauradament, va morir uns dies abans de l’obertura. Però ha marxat tranquil de saber que havia quedat en bones mans i que les obres s’estaven a punt d’acabar.

Visito el Migrat el primer dia que obre al públic, el dijous 19 de desembre. Està ple a vessar. Esclar, a tota la gent que no cap al Gelida l’envien cap aquí. Però és que a més tots els que dinen al Gelida quan acaben hi venen a treure el cap per veure com ha quedat. El nom del local respon al mas que tenen els Llopart a Gelida, que es diu Can Migrat. Coronant una de les parets principals hi ha una foto de la masia, on els pares del Gerard passen molts dies ara que s’han jubilat. L’espai és ple de pòsters vinculats al Barça: un els l’ha donat un periodista, un altre Xavi Hernández i un client els ha donat un dels que ha fet Miquel Barceló per al 125è aniversari. L’han col·locat en un lloc on fa molta patxoca. També hi ha un quadre de l’Eugenio, dedicat pel fill del carismàtic còmic. L’ha portat expressament per a les parets del local nou. Aquí tots els clients se senten com a casa i, per tant, hi aporten el seu granet de sorra. El Gerard explica que com que el seu pare es va passar tota la vida al Gelida, de primeríssima hora fins al vespre, no anava mai enlloc. Tot ho resolia a través de la clientela. Tenia el mecànic, l’electricista i el que convingués. Des de darrere de la barra del bar tot ho podia resoldre. Amb el nou local els habituals també han respost a la crida.

Hi ha dos murals pintats a les parets que han fet per recondicionar l’espai i que li donen una personalitat pròpia. Això sí, la cuina és exactament la mateixa. És una manera d’evitar que la gent hagi de fer tanta cua per menjar el nostre menjar de sempre. Esclar que si obrissin un tercer local també l'omplirien.