Restaurant Casa Ester: La brasa de Torrefarrera

A Torrefarrera, municipi del Segrià, hi ha un restaurant que des de fa vint-i-tres anys s’ha convertit en un referent gastronòmic de la zona. I per a l’Ester, propietària i ànima del projecte, això és molt més que un orgull, perquè la seva és la història d’una vida sencera dedicada a fer feliços els altres a través dels seus plats.

L’Ester no s’ha mogut mai del seu poble. Va néixer aquí fa més de cinquanta anys, i la seva vida ha transcorregut entre els carrers de Torrefarrera i dues cuines: la dels seus pares i la seva. Amb només dotze anys, mentre encara estudiava, ja servia cafès al negoci familiar. “De fet, quan ja era més gran el meu pare em venia a buscar a la discoteca, cap a les deu de la nit, perquè hi havia feina i necessitaven un cop de mà”, recorda rient, amb aquella barreja de nostàlgia i orgull que només tenen els que saben què vol dir pencar de debò.

El segon restaurant que ha marcat la seva trajectòria és el seu, el que du el seu nom i el seu segell. El va obrir l’any 2003, amb molt d’esforç i il·lusió, i ha anat construint una clientela fidel que no només valora els seus plats, sinó també el seu carisma i la manera pròxima, gairebé maternal, de tractar la gent. “Hi ha clients que venen des de fa molts anys i no es cansen mai dels nostres guisats. Això vol dir alguna cosa”, diu amb ulls brillants.

La seva carta gira al voltant de la brasa. “Fem els plats de sempre, però la gent també vol novetats. Ens hem adaptat als nous temps, hem modernitzat alguns plats, però no tots. I els esmorzars de forquilla no han fallat mai: els fem des del primer dia, i amb orgull!”, diu. Comencem de primer amb unes anxoves del Cantàbric, un saltat de carxofes amb llagostins i, tal com s’espera a Lleida, uns caragols a la llauna. “El meu pare ja els feia, però nosaltres els flamegem amb whisky”, explica. De segon, la brasa pren el protagonisme amb els peus de porc imprescindibles, costelles de cabrit a la milanesa, que es mengen com pipes, i una llonganissa torrada al punt. Per acabar, dos dolços que són una delícia: un pastís de formatge i uns canelons de codonyat farcits de mató, perfectes per maridar amb l’últim glop de Vilosell, un negre DO Costers del Segre que ha acompanyat l’àpat com un vell amic.

L’Ester està contenta. Ha trobat l’equilibri dins del que suposa portar un negoci exigent. El que més li agrada és el tracte amb la gent, aquell vincle que es crea amb qui entra per la porta buscant una bona taula i surt havent viscut una petita experiència. I mentre el cos aguanti, ella seguirà allà. No li preocupa el relleu: té un fill de vint-i-set anys que fa la seva vida. “És el que ha de fer. Si un dia li ve de gust continuar el llegat, serà seu. Si no, que faci el que el faci feliç.”

L’Ester sap que aquest ofici t’atrapa, perquè ella ho porta a la sang. Però també sap que pot arribar a ser esclau, que et consumeix. Per això, des de la pandèmia, va decidir no obrir a les nits. “S’ha de buscar el bo de les coses, i la vida té més al·licients que només treballar”, afirma, amb una saviesa que només donen el temps i l’experiència.

No se’n penedeix de res. Ho tornaria a fer tot igual. La raó és que el seu restaurant no és només un lloc on menjar bé. És un refugi, un punt de trobada, un espai on les històries es comparteixen entre plats a la brasa i somriures sincers. Per aquest motiu quan travesses la porta del restaurant de l’Ester, no només t’omples l’estómac, et sents a casa. I això, avui dia, val més que qualsevol estrella.