Restaurant Bo de Bernat: un somni familiar fet realitat

Amb només 21 anys, el Bernardo va arribar a Barcelona des de les Filipines acompanyat per la seva mare i el seu germà gran. Hi van arribar sense res. "Només havia estudiat fins a quart d'ESO, a casa no hi havia diners per estudiar més. Vam venir per trobar una vida millor", recorda. La primera experiència laboral va ser en un hotel a Girona, on va treballar durant dos mesos netejant habitacions. "Era una feina només per cinc dies, però la cap de l'hotel estava contenta i ens va renovar". Posteriorment, va treballar netejant i planxant en una casa, una feina amb què, segons ell, no li queien els anells. "A les Filipines no havia treballat de res", afegeix. La vida del Bernardo va canviar quan va començar a treballar a la cuina d'un restaurant gallec a Barcelona, on es va estar durant onze anys. "El meu encarregat sempre em deia: 'Tu pots volar sol!” Les seves habilitats culinàries i la seva dedicació no van passar inadvertides i això el va portar al restaurant Gelida, on va treballar onze anys més. Finalment, Bernardo Dalisay va decidir seguir el consell del seu antic cap i volar sol. Amb la seva dona, Analisa de la Cruz, van obrir el restaurant Bo de Bernat just ara fa dos anys. "Vam decidir perseguir aquest somni. Si surt bé, bé, i si no surt bé, doncs també, sense retrets". El nom del restaurant té poca història: un amic li va suggerir que batejar-lo com "El Racó de..." estava molt gastat: “Posa-hi el millor de tu i en català”. Així ho va fer. El Bo de Bernat ha aconseguit un èxit notable a Barcelona, oferint una carta que barreja plats tradicionals del Gelida amb noves creacions. El Bernat n'és el cuiner, mentre que l'Analisa s'encarrega de la gestió de la sala, i la filla dels dos, l’Elisa, els dona un cop de mà. Junts han creat un lloc que està ple pràcticament cada dia, cosa que els omple d'orgull. Clients que són habituals cada dia, com el Diego i la seva dona, que s'asseuen just a la taula del costat nostre, estan enamorats de la cuina del Bernat i n’elogien tots els plats. “Hi venim quasi cada dia. Qualitat i preu immillorables!” 

Encoratjats per les explicacions del matrimoni, decidim celebrar la festa del colesterol demanant plats per compartir, com el mig i mig (capipota i tripa), els cargols del Bernat; les sardines a la planxa; els ous ferrats amb xistorra i guarnició; un bacallà a la llauna amb mongetes que es desfà a la boca, i la mitjana de mig quilo, que fa de colofó final extraordinari. Compartim les postres, una crema mig cremada. Durant tot el dinar hem demostrat la nostra destresa bevent el vi de la casa (un Priorat) amb porró. El Bernat és un home de poques paraules, però amb una història poderosa. Compartint dues copes de moscatell en una de les taules buides del seu restaurant, després de l'enrenou del migdia, reflexiona sobre la seva vida i, en resum, n'està content. "Porto més vida aquí que a la meva terra. Mirant enrere, tot el que he fet val la pena i sempre em pregunto per què no ho vaig fer abans". Tot i que han passat deu anys des de la seva última visita a les Filipines, el Bernardo no oblida les arrels. Planeja tornar-hi, però només de vacances, perquè encara hi té familiars. Mentrestant, se sent ple amb la seva feina al restaurant, malgrat les responsabilitats que comporta. "Ens costa parar perquè ens agrada i, a més, hi ha deu sous a pagar". Aquesta és la història del bo d'en Bernat.