El clàssic carro de formatges que no entén de modes
El Motel Empordà, amb Jaume Subirós al capdavant, és exactament el que esperes que sigui
Quina il·lusió. Per fi havia arribat el dia en què anava al Motel Empordà, a Figueres. Tenia una agenda molt precisa: volia llebre a la Royale, atacar el carro dels formatges i demanar una crep Suzette. No sé si sou dels que ja sabeu què demanareu en un restaurant abans de posar-hi els peus. Jo en molts casos sí, i en el cas del Motel era una decisió presa des de feia molt de temps.
Anem a pams, el Motel Empordà és un clàssic. Potser hem abusat molt de la paraula clàssic, perquè ara em sembla que al Motel li queda petita quan ho és de veritat. A l'entrar al restaurant (abans has de passar per la recepció de l'hotel i diràs com a mínim bon dia a un parell de persones) tens la impressió que hi trobaràs Josep Pla en alguna taula. No només perquè l'escriptor hi va passar moltes hores i era un home que en sabia, de menjar, sinó també perquè segurament el restaurant té la mateixa presència que l'últim cop que hi va anar l'escriptor empordanès.
Estovalles blanques, uniformes impol·luts i tracte de restaurant de tradició francesa. Els famosos carros, el de formatges i el de postres, et donen la benvinguda quan hi entres. Jo ja no els podria treure l'ull de sobre. El personal es belluga silenciosament per la sala, capitanejats per Jaume Subirós, que quan passa amb el carro de formatges pel costat ens pesca mirant-ne fixament un. Ens explica que és d'una senyora gran que viu als Alps francesos; que en produeix només dues vegades l'any i que té nou vaques. Decidim immediatament que el demanarem. Quan arribi el moment, esclar.
Al Motel hi ha l'opció de fer un menú o bé anar a la carta. El menú que hi havia previst el dia que hi vaig anar incloïa: amanida de tardor amb magrana, pastís de peixos i gambeta de Roses, llobarro mediterrani, medalló de cérvol amb sèsam, flam cremós de canyella i postres del carro. Tot plegat per 56 euros, a servir a la taula completa. Nosaltres vam optar per la carta, tot i que vam tastar el pastís de peix i el medalló de cérvol. Quina delícia i quina subtilesa. És un d'aquells paradisos per als amants de la caça.
També vam tastar els rovellons amb carabassa, nyàmeres i sardina fumada i les croquetes de marisc. La llebre a la royale amb puré de remolatxa em va semblar encara més bona del que havia previst. Un altre dia m'encantaria tastar la gallina de Guinea que també tenien a la carta. Ja tinc deures i, per tant, un motiu per tornar-hi. Vaig trobar que també estaven molt preparats per fer plats per a la mainada i fins i tot els donen uns llapis de colors perquè es distreguin sense haver de recórrer a les pantalles.
Quan van arribar els formatges vam triar els que ens feien més bona pinta i Subirós ens va facilitar un llibre perquè tinguéssim més informació del formatge que ens havia generat tant d'interès. És un blue de Termignon, que es fa al poble de Termigon, a 1.300 metres d'altitud al Parc Nacional de la Vanoise. Allà les vaques mengen herba i flors i és d'on prové el fong que de manera natural i irregular tenyirà el formatge. Artesania en un entorn idíl·lic.
Quan va ser el torn del carro de les postres ens els van plantar a davant i els meus acompanyants van embogir. Els talls de pastís que van fer van ser molt generosos. Jo vaig fer un gran esforç perquè, com us he explicat, tenia un pla. Però vaig mantenir-me ferma que volia la meva crep. Vaig aixecar-me a veure com cremava la flama igual com si fos una nena (o una instagramer, a qui volem enganyar). Va ser un final feliç per a un lloc on el temps no ha passat, cosa que genera un cert confort. No és un restaurant econòmic, no pot ser-ho, és un d'aquells llocs que tries per fer-hi una celebració i saps que tot serà com era abans: impecable.