A Barcelona tenim la millor pizza, però on és el millor arròs?
El restaurant CruiX, de Miquel Pardo, seria un molt bon candidat a guanyar la distinció
La pregunta no és meva, però la trasllado perquè em sembla pertinent. Fa temps que Barcelona destaca per les pizzes excel·lents que entren als rànquings mundials o bé en cocteleria. Però els millors arrossos on són? La pregunta me la fa una persona de Castelló, però que té un excel·lent restaurant al carrer Entença de Barcelona, tocant a la Gran Via. El cuiner és Miquel Pardo i el molt recomanable restaurant és el CruiX. I si hi hagués un rànquing d'arrossos, segur que el seu seria a dalt de tot.
El CruiX és un restaurant molt difícil de descriure perquè no encaixa en cap categoria en les quals els periodistes ens entestem a simplificar els projectes (i després ens queixem que els restaurants tots s’assemblen entre si). Per una banda, és un gastronòmic, perquè els tres menús que ofereix són d'alt nivell. Però, per una altra banda, totes tres propostes acaben amb la menja més popular possible: la paella al centre de la taula i tots els comensals rascant el socarrat per no deixar ni un gra d’arròs. Aquesta fórmula funciona perquè Miquel Pardo, que es va dedicar a això de la cuina perquè li agradava menjar, va veure que a Barcelona hi havia una gran mancança d’arrossos de qualitat. “Volia fer arrossos a preu de pizza. Que arribés a tots els públics”, diu. La seva intenció era fer un restaurant de cuina de barri, però la cosa s’ha acabat sofisticant. Fins al punt de tenir un camí del mig únic i genuí. És per això que, com que continua encaparrat a trobar un espai on poder fer aquestes paelles populars, tard o d'hora obrirà un lloc independent del CruiX que sigui només arrosseria.
Tornem al CruiX. L’espai és elegant, però gens sofisticat. El servei és pròxim i molt correcte. La diferència entre els tres menús és la llargada: el petit Cruix, el Cruix i el Grand Cruix. No vull desenvolupar gaire els plats per no aixafar l’experiència, però el dedicat a les olives o bé el de les tassetes són bons, bonics i divertits. La seva croqueta d’ànec Pequín és estratosfèrica, i del seu steak tartar “a la cubana” (haureu de deixar que us expliquin perquè es diu així) no me’n cansaria mai. Molts dels plats tenen empremta dels països que ha visitat Pardo o de les cases importants on ha treballat. En especial busqueu les picades d’ull al País Basc, on es va formar i va treballar.
Al restaurant veureu que hi ha molt de públic local. Tant repetidors com persones a qui els han regalat l’experiència. S’ha de dir que és un dels restaurants que tenen molt ben endreçada la web perquè es pugui regalar un dels tres menús. Com que la majoria de serveis són sopars, Pardo reconeix que “al local la idea de menjar arròs de nit li costa”, però defensa que és totalment cultural i que més pesa a la panxa una massa plena de formatge. És l’únic plat que porta hidrats del menú i ve amb una capa finíssima d’arròs. Ara en carta té el de vedella, amb lletons i piparres i carn extramadurada de més de 60 dies. O el de gambes a l’allet fet amb brou només de gamba i salsa d’all emulsionada. Si voleu fer més festival, es poden substituir les gambes pels gambots, de la mateixa manera que la de vedella podeu triar, si ho preferiu, posar-hi un entrecot a sobre. També en fa de vegetarians, amb trompetes de la mort, rossinyols, bolets en escabetx japonès i emulsionat amb rovell d’ou. També hi podeu trobar un mar i muntanya com el que tenia per Setmana Santa de favetes tendres, escamarlans i mandonguilles de botifarra blanca i negra. Ara ja està barrinant quin serà el següent.
La reserva, per internet, fa deixar la targeta. És una qüestió amb la qual Miquel Pardo no se sent còmode, però no ha tingut més remei per poder ajustar els preus i evitar els galtes que no s'hi presenten. Els menús valen 45 euros el més econòmic, 58 el del mig i 76 el festival màxim. Tenint present l’alça de preus en la restauració barcelonina, la relació qualitat-preu trobareu que és molt adequada.