Yael Brusca: "Al·lucino amb la passió que mostren els sommeliers"

Yael Brusca (Sant Pol de Mar, 1993) es troba en un moment d’"impàs". Després de passar per RAC1 i RAC105, espera l’inici d’un nou projecte televisiu al canal 2Cat i treballa en la producció d’un pòdcast per a Nació. Llicenciada en química, va arribar als mitjans gairebé per atzar, però s’hi ha quedat per curiositat i instint.

Creus que l'obsessió de la gent amb els vins naturals té fonament o és una moda?

— Sobretot és pels productes químics que posen al raïm i en alguns processos. Per abaratir els costos i augmentar la producció s’hi afegeixen coses que 100% bones per al cos no ho són, però hauríem de veure si hi ha estudis científics que ho avalin. Tinc un vessant una mica hippy i penso que com més orgàniques i ecològiques siguin les coses millor. Tot i que tot és química.

Molta gent només ho té en compte a l’hora de comprar vi.

— No cal obsessionar-s'hi. El que m’interessa molt del vi són tots els factors que determinen com surt una ampolla: temperatura, terra, quantitat de pluja... És com un assaig químic.

Com passes de la química als mitjans?

— Sempre m’havien interessat i va sortir l’oportunitat. Un amic tenia un programa de música a Ràdio Ciutat Vella. Se n’anava a Austràlia i em va dir que el portés jo. M’hi vaig posar i m’ho passava molt bé. Després la vida em va portar a tenir interès pels monòlegs: vaig fer un curs, em vaig presentar al concurs de TV3, vaig col·laborar al Zona Franca... Vaig quedar al radar. M’agrada treballar, però crec que tot depèn molt de ser al lloc indicat en el moment indicat i que la gent pensi en tu.

I als monòlegs, com hi arribes?

— Em fascinava la sèrie The marvelous Mrs. Maisel (2017-2023). Tenia ganes d’escriure, vaig fer un curs i ho vaig provar. Però ho vaig deixar l’any passat: jo portava L’Altre Mic [micro obert de stand-up en català], però amb el Matina Codina [un programa de RAC105] i tot em vaig tornar boja. Ja no sabia què era graciós i què no.

Era la primera vegada que pujaves a un escenari?

— Sí, només havia fet els Pastorets de petita. A l’escenari m’ho he passat molt bé. Tot i que de vegades he punxat, perquè el públic no sempre coincideix amb el meu tipus d’humor, és molt guai. 

Per què creus que hi ha hagut un boom?

— No sé si és perquè la gent tenia ganes de riure, o de consumir cultura de manera diferent. Veure fer humor en català, i en un bar, és diferent que veure’l a la tele. El que passa allà és únic. Es crea un ambient únic, una relació especial amb el públic, com passa en el teatre.

A tots ens agrada sentir algú que sap explicar històries.

— És l’art d’explicar històries, de dominar el ritme, saber quan parar, on fer el silenci. En un monòleg pots trobar crítica política, històries personals que en el fons són universals… Crec que s’ha de poder fer humor de tot. S’ha de saber cap on tirar l’acudit. Pots fer un acudit d’una violació. Per què no? Però no tindria sentit anar contra la víctima. Si trobes la manera encertada de fer determinada crítica, pots fer arribar un missatge important al públic. Menys dels Reis! Al final pots fer acudits de tot, menys dels Reis d'Orient.

La imatge típica del monologuista porta una copa mentre parla.

— Més birra que vi. Jo de vegades he sortit a l’escenari amb una cervesa, però intentava no fer-ho: la guardava per després, com a premi. No volia convertir-ho en excusa per deixar-me anar. Tampoc és que em calgui per desinhibir-me. Però sí, era una mena de norma. Si t’enganxes a això… Tinc pànic a ser alcohòlica.

I amb el vi quina relació hi tens?

— Recordo que quan estava a la universitat de vegades comprava una ampolla dolenta al súper i pensava que era un vi de puta mare. Com ens bevíem allò? Ara, amb la meva parella, algun cop hem anat a restaurants on fan menús degustació amb maridatge, i flipo. Al·lucino amb la passió que mostren els sommeliers. Tot i que de vegades t’expliquen tants sabors i matisos i parlen tanta estona que penses: vull beure ja!

Forma part del teu dia a dia?

— No en tinc costum. Però si vaig a un restaurant, o quedo amb les amigues o la meva parella, sí.

Tens gustos molt marcats?

— De jove sempre tirava al verdejo, que ja sé que fa de molt mal dir perquè fa poc català. Quan vaig començar a ser més funcional vaig passar a altres vins. El Gessamí, o el Compta Ovelles, que em sembla moníssim. Aquest estiu vaig tastar un vi que em va encantar: Sant Pau (Vallalta). L’etiqueta és preciosa. Representa l’ermita de Sant Pol del Mar, el meu poble.

Valores molt que el vi sigui local?

— Em va sorprendre, perquè no sabia que en aquesta zona s’hi fes vi. Sé que s’hi feia la cervesa Synera, però no vi. Quan vaig descobrir aquests productors em va fer il·lusió. A més, és bo.

I bo per a tu vol dir…?

— Que no notis res estrany. Si passa bé, ja està. He de dir que el prefereixo sec.

Ets exigent amb la temperatura?

— He begut de tot. Però el prefereixo fresquet. Una vegada una amiga i jo vam intentar refredar una ampolla de vi al mar, pensant que es refredaria molt. Vam posar-la mitja hora dins de l’aigua i no es va refredar gens. A més, després ens va tocar buscar-la!

Tens alguna mania?

— No m’agraden les copes gruixudes. M’agrada molt obrir el vi –vaig ser cambrera un temps i hi tinc traça– i omplir les copes a tothom. Sovint, als restaurants, me’ls fan tastar a mi, perquè he anat una mica d’entesa: si no ho sé, m’ho invento.

Què en penses del vi taronja?

— Em fa una mica de ràbia. Però l’he tastat, m’agrada.

Has descobert alguna cosa, últimament?

— Fa poc em van dir que girar l’ampolla de vi a la glaçonera és lleig. Jo em pensava que servia per avisar el cambrer que havies acabat, però em van dir que era brut, com cutre. No sé què diu el protocol.

Un dia a la ràdio vas donar consells sobre les primeres cites. Hi beuries?

— És una trampa! Hi ha moltes coses que després no controlaràs. Però sí, beuria. Tot i que millor potser començar amb una aigua amb gas.

Què t’atrau del món del vi?

— Potser em passa perquè ens ho han venut com un conte de fades, però poder visitar un celler, i poder-hi tastar el vi, i que et diguin amb quin producte s’ha de marinar, i que t’expliquin com estan de motivats…

I què et tira enrere?

— Jo entenc que als restaurants han de fer mans i mànigues pels costos, però inflen massa els preus del vi. Hi ha dies que m’agradaria prendre una copa, però penso: esteu venent fum.