El Tio Che: van perdre el vaixell i van regalar a Barcelona una orxateria centenària

BarcelonaAra fa més d’un segle moltes persones pensaven que a l’altra banda de l’oceà hi havia la terra promesa, fos a Nova York o Buenos Aires. En Joan i la Josefa, una parella del poble de la Nucia, a Alacant, ho creien. Tips de sous baixos, de pocs drets i d’una vida dura, van decidir estalviar per viatjar fins a Barcelona per pujar a un vaixell. Però van acabar fent arrels a Barcelona, sense pujar a cap vaixell. "Ves a saber què va passar, sembla que el vaixell trigava tant a arribar que van quedar-se a la Barceloneta. I com que calia tirar endavant, què podien fer? Doncs orxata!", diu la Teresa Moreno, besneta d’en Joan i la Josefa. La seva filla Irene, la rebesneta, va escoltant la conversa sense deixar d’atendre els clients a l'orxateria El Tio Che, una de les més antigues de Catalunya gràcies a aquell vaixell perdut. En Joan anava buscant clients al crit de "Che, tasta aquesta orxata!", així que batejar el negoci va ser ben fàcil.

Estar una hora a la terrassa d'El Tio Che de la Rambla del Poblenou és bonic. Ara hi passa una parella d’enamorats i ara una expat canadenca que fins fa un any no coneixia l’orxata i ja no sap viure sense beure’n. Ara hi arriba una senyora de 92 anys amb la seva cuidadora, caminant lentament. "Porta tota la vida venint-hi, he vist créixer la seva família. Som un negoci orgullós perquè els mateixos clients porten generacions venint-hi", diu la Teresa a la cantonada de la Rambla del Poblenou amb el carrer del Joncar. El negoci es va fundar el 1912 al passeig Joan de Borbó, però posteriorment es va traslladar al Poblenou. "Llavors la Barceloneta era insegura, en època de manifestacions. A l’avi el feien anar a reconèixer cadàvers de veïns quan hi havia vagues. I van venir cap aquí, primer al carrer Wad Ras, que avui es diu Doctor Trueta. Van instal·lar-se a un local que va quedar destruït per un bombardeig durant la Guerra Civil. Van tenir la sort de no prendre mal, però van traslladar-se on som ara", diu la Teresa. El Tio Che ja no s’ha mogut d’aquesta cantonada on abans hi havia hagut una cerveseria molt popular on s’havia fundat el Júpiter, el club de futbol històric del Poblenou.

De les cerveses va passar a les orxates i els fartons. Una aposta guanyadora, perquè al barri encara és un dels negocis més estimats. Un Poblenou que està canviant molt, entre pisos turístics i que molts estrangers han descobert que s’hi viu bé. "Hem passat de ser un barri treballador a un barri de moda. Ara la Rambla ja no és el que era, els negocis ho anuncien tot en anglès, s’ha perdut l’ànima. Però molta gent que arriba de l’estranger ens acaba descobrint", expliquen. Alguns simplement veuen una cua i s’hi posen, per curiositat, sense saber ben bé què han de demanar quan els arriba el torn. Quan un estranger esdevé client d'El Tio Che vol dir que ja s’ha integrat al Poblenou. Una llei no escrita que no falla.

Xufa certificada

La cinquena i la sisena generació tiren endavant un negoci que no ha perdut el contacte amb els familiars de la Nucia, per garantir la qualitat del producte, fet amb xufes certificades per la Denominació d'Origen Xufa de València. "Quan la recullen la posen a assecar. I nosaltres ens n'enduem la de qualitat més alta, la que té un gramatge més alt. Les comprem amb sacs de 25 kg. I quan arriben les posem en remull durant 24 hores, les desinfectem i després fem tres rentats més. Després passa per una màquina que seria com un embut que, tot girant, fa caure la xufa i la tritura. I per un cantó surt el líquid i per l'altre la polpa. Després cal anar-ho colant, posant-hi sucre... és un procés llarg, cuidat. El meu pare està baixant a treballar a les sis del matí per posar-ho tot en marxa", diu la Irene.

Quan arriba el bon temps, les cues són molt llargues. Gent que vol orxata, granissats o clàssics valencians com l’aigua d'ordi. O el cubano, que depenent del lloc pot variar. "El nostre cubano és la llet merengada amb bola de gelat", expliquen. O els torrons, perquè el 1997 en van començar a fer. Com que tenen arrels a Alacant, era una decisió lògica. "Abans també teníem un frànkfurt al local del costat, però el 1992 va ser complicat. Amb els Jocs Olímpics la gent no baixava al carrer, ho mirava tot a la televisió. No teníem feina. Així que vam començar a fer els gots d’orxata per emportar-se, que llavors era una novetat. Ens va salvar. Després es va tancar el frànkfurt i vam apostar per fer torrons per Nadal. Però vam pensar... tu no et prens una cervesa freda a l'hivern? Per què no una orxata? I va ser un èxit. Ara fem orxata tot l’any, et pots endur torrons i orxata el mateix dia", diu la Teresa.

I també gelats. El 2021 la Irene va obrir al local del costat una gelateria en què crea els gustos a petició dels clients per crear lligams emocionals amb ells. "Els gelats del record. Tinc un formulari on la gent ens pot explicar d’on venen, ens poden parlar de la seva àvia, d’un poble... i fem gelats que els puguin emocionar. Amb el gust de la cuina de l’àvia o de la terra on van néixer. Transformo els seus records en gelats, com amb un veí que recorda de menut quan el seu tiet menjava cullerades d'oli d'oliva i li torrava unes ametlles a la llenya... Doncs busquem aquests gustos. O amb un veí dels Estats Units, el gust de la salsa per a la carn de la barbacoa que enyora". O veïns inspirats en institucions del Poblenou o les seves festes.

La clau és crear records, sigui amb un gelat o amb una orxata a la mà. "Hi ha un senyor que venia cada any per fer una orxateta amb la seva dona per recordar el dia que li va demanar per sortir aquí, al local. Ara ella ja no hi és, però ell hi torna sol. Hem vist néixer relacions i fills, hem vist gent del barri i també va venir en Mario Vargas Llosa. Amb ell ens va passar el mateix que anys després amb en Joan Plaza, l’entrenador de bàsquet. En els dos casos no sabíem qui eren i els semblaven clients amables i un dia a la televisió... apareixien i els reconeixíem", bromeja la Teresa, que es porta bé amb les altres orxateries històriques de la ciutat, com la Valenciana del carrer Aribau, la més antiga de totes, fundada el 1910 per Severino Cortés i amb arrels a Xixona, motiu pel qual també excel·leix en els torrons. "No hi ha mala relació perquè cada orxateria estava arrelada a un barri, a una zona. És bonic no estar sols", diu la Teresa, que celebra el dia que van poder comprar el local on són. Així ells no viuen amb la por que tenen altres negocis històrics perquè els augmentin el lloguer i siguin expulsats d’una ciutat amb una gran tradició orxatera. Gràcies a aquells que fa més d’un segle venien de la Nucia o de Xixona buscant una nova vida.