A la mítica crema de la Granja Viader de Barcelona li queden dos anys per trobar un relleu

BarcelonaLa recepta de la crema de la Granja Viader és de la besàvia de la Mercè Casademunt Viader. És una recepta familiar, que no la tenen escrita, però és com l’han anat fent sempre, perquè se l'han anat explicant. Comencen aromatitzant la llet amb beines de canyella i peles de llimona. I quan ja tenen la llet aromatitzada, amb aquella flaire que la llet ha de desprendre, la col·loquen, en fred, sobretot en fred, al bany maria. És a dir, la posen dins d’una olla més gran amb aigua que cobrirà les parets de la cassola que conté la llet aromatitzada. Aleshores hi tiren la resta d’ingredients, que són els ous i el midó de blat de moro, i deixen que es vagi espessint a poc a poc. Quan ja està feta, amb la textura que ha de tenir la crema, la col·loquen en cassoletes de fang, la cremen amb una planxa de ferro i la serveixen amb melindros. “Cada cassoleta, la venem a 5,25 euros, i és cert que el març, als voltants de Sant Josep en venem moltes, però en fem tot l’any, perquè sempre ens la demanen”, explica la Mercè, que afegeix que sobretot el que noten per Sant Josep són els encàrrecs, perquè la gent en demana per emportar-se a casa, tant en safates grans com en petites. En tot moment la Mercè n’ha dit crema, “perquè és com se n’ha dit sempre”, i és com la tenen escrita a la carta. És a dir que res de "crema catalana", continua explicant la Mercè, i amb aquest tema ens hi entretenim una estona, perquè la Mercè té tota la raó. En el diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans és simplement crema. "Si la crema, fora del foc, es cobreix d’una lleu capa de sucre i es torra amb un ferro calent, s’anomena crema cremada o crema de Sant Josep. Aquestes són les denominacions tradicionals en català i les que s’haurien de fer servir com a genuïnes", em diu Cristina Bofill Caralt, la cap de l'Àrea de Recerca Terminològica del Termcat.

Així és com li agradaria a la Mercè que es continués dient i fent quan ella es jubili. Li queden dos anys, i els fills ja li han fet saber que no voldran fer-hi el relleu. “He començat a donar veus que en dos anys em jubilaré, perquè voldria que la Granja Viader se la quedés algú que hi cregui, que vulgui fer el mateix que hem estat fent des que el meu besavi, Marc Viader i Bas, hi va venir a treballar cap al 1895, i hi venia llet, perquè on som ara hi havia una lleteria”, explica. Al cap de pocs anys, el besavi ja era propietari de la lleteria, i el 1910 ja la tenia registrada amb el seu nom, Granja M. Viader.

Al seu costat, a l’obrador, hi ha les grans olles de xocolata desfeta. “Cada dia en fem quatre de deu litres cada una”, és a dir diàriament la Granja Viader serveix quaranta litres de xocolata desfeta en tasses, que en dies feiners vol dir fins a cinc-centes persones que en demanen d’un total de set-centes que la Mercè té comptades que hi entren. A l’hora de menjar-la, la xocolata desfeta continuen servint-la amb la muntanya de nata muntada (i aleshores es converteix en un suís), però “ara triomfen molt més els xurros”. De fet, la Mercè assegura que el gran boom actual són els xurros amb xocolata, sobretot entre els joves. Els més grans la mengem amb ensaïmada o amb la nata, per fer-ne el suís, però els xurros estan guanyant totes les partides.

En un costat de la granja, per on es pot entrar amb porta pròpia, hi ha un taulell d’embotits i formatges, fets a casa nostra, com remarca la Mercè. Hi ha mató, per exemple, i moltes altres delícies que necessiten refrigeració, però a fora del taulell, la Mercè també hi ven oli d'oliva verge extra, fet a la població del Perelló. Així que, qui hi va a menjar, també es pot emportar a casa allò que necessita per preparar el dinar o el sopar a casa. Oli de debò, inclòs.

Cent cinquanta anys per celebrar

Continuem observant la Granja. A les parets hi ha els cartells de l’exposició que van fer quan l’establiment va fer cent vint-i-cinc anys. “Quan vam arribar als cent cinquanta, els volíem canviar, però va ser l’any de la pandèmia, de la covid, i aquí els hem deixat, sense tocar-los, els de l'exposició passada”, assenyala la Mercè. De cartells nous per exposar-hi en tenen, perquè fins i tot a Cardedeu, la població natal dels Viader, hi ha la Fundació Marc Viader, a la Torre Viader, on han fet un museu. És la manera de recordar que l’origen del Cacaolat va ser just en aquest espai. La va crear l'avi de la Mercè, en Joan Viader, que va fer un viatge a Budapest amb el seu pare, i allà va tastar una beguda semblant, que els va sorprendre perquè mai no havien begut res semblant. La història assegura que a la tornada, a casa, no va parar de fer proves fins que en va trobar una recepta que li agradés. Mentre ho feia, tots la tastaven a la Granja. “I mira els tombs que ha fet tot, que ara el 50 % de la propietat de la marca és de la competència de la marca, és de Colacao; l’altre 50 % és de la cervesera de Barcelona Damm”.

Reprenem la conversa que ens ha portat fins a Cardedeu, i parlem del seu besavi. "Va venir a Barcelona a provar fortuna, perquè era pagès, i el camp no donava feina". Era un home molt emprenedor, i va donar suport al seu fill perquè tirés endavant aquell batut de llet i xocolata que l'havia entusiasmat des que van viatjar a Budapest. Hi ha molts altres fets que van portar la Granja Viader a ser coneguda arreu, un d'important és la publicitat. S'hi van esmerçar de valent des que van posar a la venda el Cacaolat, el 1933. Ara, uns cartells són els que fan treure l'alè al recordar l'efemèride quan s'observen a les parets de la Granja. Per cert, que hi ha anècdotes curioses, com el contenciós administratiu que Cacaolat va guanyar a "The Cola-cola & Company" quan els van acusar de copiar el grafisme de la lletra C del logotip. El 1975 un jutge va resoldre que no hi havia cap semblança, i que el consumidor no queia en cap error quan llegia una marca i l'altra.

D'històries sobre la granja la Mercè en sap moltes més. És la quarta generació, i té el cap clar per explicar-les i per lluitar perquè es mantinguin. Per això vol que tot continuï d'aquí a dos anys, quan ella ja hagi agafat la jubilació. De xocolata desfeta i sobretot de crema en podrem menjar com sempre al carrer d'en Xuclà de Barcelona.