Jordi Duró: "Si hagués de fer riure, estaria al carrer"

L’il·lustrador i opinador gràfic Jordi Duró (1971) no té del tot clar què hauríem de posar com a lloc de naixement. Tot i viure a Barcelona –ciutat on va néixer de manera "gairebé accidental"–, el seu país és Andorra, on va créixer, i una part de les seves arrels s’endinsa al Bearn francès, on passava els estius. Vinculat a l’ARA des dels inicis, Duró és també el director creatiu de l’empresa que porta el seu cognom, dedicada a il·lustrar universos tan diversos com els llibres, els discos o el vi.

A la seva web diu que la marca Duró és "un missatge clar, directe i memorable".

— Això és el que busquem. No soc un ninotaire, jo. Jo faig opinió. D'una manera visual, però jo faig opinió. Els meus acudits no fan riure. Si hagués de fer riure, estaria al carrer. No és aquesta la idea, la idea és fer reflexionar. Ara, de vegades sí que faig reflexionar amb una mica d'humor o d'ironia.

Com és la seva manera de treballar?

— Treballo utilitzant les tècniques del disseny gràfic. El meu problema, primer, és cerebral. Per això no podria fer mai el que fan a la tele, que surten els ninotaires i es posen a dibuixar. M'estarien enfocant amb una pantalla buida durant mitja hora. Primer he de pensar el tema, veure, decidir què he de dir sobre allò i, sobretot, trobar els símbols, perquè tot és molt simbòlic. L'execució en si acostuma a ser molt ràpida. El que és molt lent és el procés de descobrir l'enfocament i descobrir com representar-ho de la manera més simbòlica i més directa possible.

Quina anàlisi fa del món del vi des del disseny gràfic?

— Jo n’he fet, d'etiquetes. La darrera va ser per a un amic, el Nacho Pistacho, per a un vi que es diu Cadausolo. Fa el vi amb un celler de Gredos, Comando G, que retroba vinyes d'altitud, antigues. Treballen en llocs una mica perduts, de manera manual, amb aquesta cosa moderna de reprendre els mètodes tradicionals.

Veig que té un dibuixet.

— És un escut que hi ha en el poble. És una espècie de pedra que hi ha a sobre l'edifici, amb homes peluts.

Salvatges de Gredos!

— Sí [riu]. I també vam fer, fa molts anys, l'etiqueta del Binifadet, molt tipogràfica. Vam imprimir el segell amb tipografia de fusta que tenim a l'estudi. Al principi, durant el llançament, vam fer-ho tot molt analògic.

Com veu les etiquetes del vi en general?

— Hi ha moltíssima qualitat. Quan vam fer l’etiqueta del Binifadet hi havia molts menys dissenyadors gràfics. Ara el nivell és altíssim i hi ha molta creativitat. Les etiquetes a França, per exemple, són més clàssiques que les espanyoles. A les espanyoles jo veig més creativitat, en general.

Per què creu que passa?

— Per la novetat. Tothom vol tenir una veu, distingir-se més. A França crec que és més tradicional perquè fa més temps que hi treballen. L'etiqueta de vi és una gràfica que habitualment és molt més tranquil·la i relaxada, més calmada que la d'altres begudes, molt informativa. Acostuma a ser bastant clara, sintètica, i la llegibilitat es cuida molt. Pot haver-hi il·lustracions i pot haver-hi coses, però la lectura sempre és molt pura i molt lliure.

I com és com a consumidor?

— En bec cada dia. I la meva relació amb el vi comença de molt petit. El meu avi era pagès i es feia el seu vi a França. El meu pare deia que jo havia agafat la primera borratxera quan estaven allà premsant el cup i netejant... És una mica rar i jo no crec que et puguis emborratxar només de les olors. Però sí que recordo molt que a la taula del meu avi sempre hi havia una ampolla grossa, de dos litres. A aquesta ampolla li deia Le Biberon [riu]. La meva visió del vi és aquella taula. Una taula amb l'ampolla al mig i tota la família al voltant. Ho associo a aquest valor francès, la convivialitat; a compartir, a una conversa. El vi és diferent de qualsevol altra beguda. No és emborratxar-se.

Per què és diferent?

— És una cosa orgànica, viva, que canvia cada any, que segueix els cicles, que no és pròpiament industrial. Hi ha totes aquestes coses relacionades amb la natura: els accidents geogràfics i geològics, el clima. Tot és fascinant. Jo no entenc com ho fan per ser consistents any rere any. Em sembla màgic.

Té gustos molt específics?

— La meva dona i jo som molt tastaolletes. Anem provant. Ens agrada el vi negre, més aviat robust. Un que ens agrada molt és el Massaluca, de la Terra Alta.

O sigui que els vins afruitats i dolcets no els fan el pes?

— Preferim els vins amb cos. Tot i que el vi del meu terroir de França, el Bearn, és el Jurançon. M'agrada molt, però és un vi més aviat aperitiu, dolç...

Els interessa el turisme relacionat amb el vi?

— No. Nosaltres estem molt ficats en el món de la música. Viatgem per anar a festivals, concerts i punxades. El nostre temps lliure el dediquem a això: el món de la música que ens agrada, del rhythm'n'blues, del soul i del garage.

I en aquest món de la música quin tipus de licors es consumeixen?

— Molta cervesa. I molts combinats.

Per què creu que no acaba d'encaixar el vi en aquest ambient?

— A veure, jo n’he pres. Però no és tan habitual. Els festivals no estan equipats. No pots anar amb un got en condicions. I la temperatura tampoc ajuda.

Té molts interessos diferents.

— Sí, però al final tot va vinculat i acabes trobant… Jo soc un lletraferit tremendo. Ara mateix, la major part de la meva feina és fer cobertes de llibres, a l'estudi treballem per a moltes editorials. I és perquè m'agraden molt els llibres. He anat buscant les feines que coincideixen amb les coses que millor conec. Com que els editors han vist que ho visc tant, que en sé una mica, doncs també confien més en mi. El mateix amb la música: els segells per als quals treballo són segells que saben que jo entenc què estan fent i de què estem parlant. S'estalvien haver d'explicar-me que "aquest artista era així". Jo ja ho sé. Aleshores tot és molt més ràpid i més fàcil.

Poder saltar-te els dos primers paràgrafs de la conversa perquè hi ha un context comú…

— Et permet ajudar-los d'una altra manera, perquè deixes de ser un proveïdor. Al meu estudi vam treballar per a agències durant molts anys i és la pitjor sensació del món. Ara la sensació és que, si passa una cosa a França i me n'assabento, jo l'hi comento al meu editor o al meu segell. I li dic: "Mira, ha sortit això", "Has vist això?" Hi estic col·laborant. És una cosa que em fa molt feliç. El fet que cada dia sigui nou i que es facin coses noves t’anima cada dia.

Va ser un dels comissaris de La política retratada, una exposició on explicava la història del país a través de les vinyetes.

— Va ser un projecte que vaig fer amb el meu amic Jordi Torrents, que és politòleg. Un dia em va preguntar: "Com és que hi ha algunes vinyetes que es poden tornar a publicar sempre?" El Perich no passa de moda. Ens vam posar a investigar, i el que vam trobar és que "no passa de moda" perquè alguns temes no s'han resolt. L'avortament no s'ha resolt, perquè sempre cada dos per tres intenten treure qualsevol dret que s'ha adquirit, sempre s'està batallant. En canvi, coses com el servei militar potser ja no fan falta. Tot i que potser ara torna… Potser els haurem de treure de l'arxiu.

També li interessa acumular papers vells. Què li ofereixen els diaris antics?

— Acabo de fer una xerrada a Nova York sobre els dibuixos gràfics durant la República. No sé qui va dir que la història en realitat és com agafar una pel·lícula en sessió contínua. Abans, als cinemes, hi havia dues pel·lícules, que tornaven a començar una vegada i una altra. Entraves al cinema a qualsevol hora, enganxaves la pel·lícula on l'enganxessis i després et quedaves per veure el que et faltava. La vida és així: quan arribes, la pel·lícula ja ha començat. La història va molt bé per saber què t'has perdut.