Ivan Forcadell: "He repetit vins que no han sigut bons perquè me n’ha agradat molt l’etiqueta"

L’artista multidisciplinari Ivan Forcadell (Alcanar, 1993) reivindica la persistència i la disciplina del camp com a motor creatiu. Entre la tradició i la ironia, Forcadell rescata objectes i memòries del món rural per donar-los una nova vida estètica i explicar un univers propi. La seva última exposició, No título, es pot visitar des del 18 de setembre a la galeria SELTZ de Barcelona.

Com està anant l'exposició?

— Molt i molt bé, la veritat. Està venint molta més gent i s’està visquent des d’un altre punt de vista. I, òbviament, també es nota en les vendes.

Quin punt de vista?

— El món està molt gris i tensionat, i jo continuo apostant per l’alegria i el color.

Alhora, les obres que exposes tenen a dins fotografies en blanc i negre.

— Les meves peces no és que siguin alegres –que sí que ho són–, però la base neix del blanc i el negre, del passat, de l'oblit, de l'abandó. Faig aquest exercici i també convido la gent a fer-lo: que agafin l'escenari i el capgirin. Això, a la gent, li agrada. Té aquest punt esperançador.

En alguna d'aquestes fotografies apareix el món del vi?

— El vi sempre és testimoni de moltes coses. El vi sempre apareix sobretot en moments de festa: les ampolles que hi ha al damunt de les taules, i això és molt important remarcar-ho. Em fa gràcia, perquè jo només consumeixo vi, no bec cap classe d'alcohol més.

Al teu estudi hi ha diverses ampolles i copes.

— Sempre. Però, com a cosa curiosa, jo no bec mai mentre hi ha llum del sol.

Per què?

— Jo m’aixeco molt prompte i treballo tot el dia. El vi té aquest punt que et baixa, t’endormisca, i jo vull estar a tope tot el dia. Quan acabe de treballar em bec un parell de copes, o una, o tres. Suposo que també és una manera de connectar amb l’escenari vital de quan el pagès acaba la jornada i agafa un vi. Té un punt de microcelebració, de sortir i estar amb la teua gent. No soc de beure sol: he d’estar amb algú, i aquell algú m’ha d’acompanyar bevent. Si quedes amb algú i prens vi, és que estàs disposat a prendre'n més d’un. I això està molt bé.

Els vins que tens dins de l'estudi, com els decideixes?

— Me'n regalen molts, les coses com siguen. Però hi ha una persona que m'aconsella, el Gil, de la Viniteca Vinya Celler Masia, on treballen molt amb vins de la terra. El Gil és la persona que conec que més sap de vins, i quan en vull un ell sempre m’aconsella molt. Convido tothom que hi vagi perquè els serveixi ell.

Tens alguna preferència? 

— Sempre triava el negre, però últimament estic amb el vi blanc o, una mica, el taronja. M'agrada que sigui un punt afruitat sempre. I si puc triar, sempre vull que sigui de la terra, del Delta.

Algun nom en concret?

— Hi ha un vi que m'agrada molt, que és el de la Venta d'Aubert. A més, tenen un projecte xulíssim, molt vinculat a l'art.

Com els vas conèixer?

— Ells són galeristes i em van convidar al celler. Vaig tastar els vins, que em van agradar molt. És un vi molt honest, molt de la nostra terra, molt ben fet. M'interessa que les coses estiguin cuidades.

Et fixes també en l’estètica?

— Molt. Hi ha tanta oferta que almenys que sigui bonic. De fet, he de dir que he repetit vins que no han sigut bons perquè me n’ha agradat molt l’etiqueta. Estava ben cuidada, es notava que el treball estava ben fet… Al final, sempre tenim aquest punt de persones absurdes, i potser li dones una segona oportunitat si té una bona etiqueta. Una tercera no, però una segona sí. És més fàcil que pensi que potser era aquella botella en concret, o que no estava prou fred, o que no estava ben airejat. A part, un vi amb una bona etiqueta fa de molt bon regalar.

N’has fet alguna?

— He dissenyat etiquetes per a alguns cellers privats.

Què t'interessa del món de l'etiquetatge? 

— Tindre quatre dits per poder expressar alguna cosa que els pagesos i els cellers s'han matat per aconseguir i que no podran defendre només que amb el producte. Em sembla que aquí l'art funciona d'una manera molt important, i trobo que en general la gent no surt del format més clàssic.

El fet de ser ceramista fa que et fixis més en les ampolles?

— Sí. De fet, un dels models de ceràmica que més produeixo ve d’un mix de l’àmfora on es portava l’oli i el vi. M’interessa molt, i penso que es podria anar més enllà i jugar més amb les formes. No sé si el vi és art, però sí que per arribar a tota aquesta elaboració s’ha de ser una mica artista. Em sap greu que les ampolles quedin com en terra de ningú.

Per què creus que passa?

— És molt car. Potser s'hauria d'agafar una agrupació i que entre tots segueixin un disseny. Per exemple, una denominació que agafi un motlle concret i tots facin un tipus d’ampolla per diferenciar-se. Tindria sentit i es podria treure.

Vas dir en una entrevista que l'art no té res d'esnob però que el món de l'art ho és molt. Creus que amb el vi passa el mateix?

— Totalment. Hi ha unes tonteries importants, eh? Però és que, esclar, també s'han de justificar els preus. Però el millor vi del món sempre serà la companyia que tingues. El vi pot ser tan dolent com vulguis, però si la companyia és bona, faràs dues i tres copes. I ho comentaràs: “Quin vi més dolent, haha”.

Al món de l'art també hi ha tonteries?

— Esclar, i està molt bé, i és el meu món. Però és cert de vegades se nos va el vino en catas. Mai més ben dit.

També dius que ser pagès i ser artista és el mateix.

— A una persona que no sap res –un cervell en blanc– li dones una llavor i li dius que d'aquesta llavor, si treballa molt, en creixerà la parra, i que si la recol·lecta i la processa en pot sortir un vi. D'entrada, és molt difícil de creure. Si ara et posés un llapis a la mà i et digués: "Si et passes la vida amb això, pots arribar a aconseguir també el teu bosc…"

O sigui que no creus que un artista ha de tenir un talent innat?

— No. Ha de tenir un talent innat de persistència, de determinació, de buscar el seu gust, de molta disciplina, i sobretot, saber aixecar-se sempre que caigui. Un pagès fa el mateix.

L’art com a disciplina?

— Hi ha una frase molt repetida de Picasso, perquè és real, i és que la inspiració arriba treballant. L'única manera de fer coses és treballant. “Se hace camino al andar”: no falla. Tu, des de casa teva, pots pensar “podria moure uns pinzells”, però si no fas res, no passarà res.

Vas començar a pintar amb groc, negre i blau, tret dels materials que tenies al teu abast. 

— Jo sempre dic que la gent més ecològica, tristament, és la gent amb menys recursos. Si tu no tens, no gastes. I, sobretot, aprofites. Ma àvia sempre deia una frase meravellosa que hauria de ser un mantra per a la societat: el vell guarda el nou. La meva forma de gastar i de viure és, tot i que amb el menjar no tinc filtre, comprar el millor que em puc comprar en aquell moment i aprofitar-ho fins que ja no serveix més.

T’ha influït, el fet de venir d’una família pagesa?

— Totalment, una família en la qual no hi havia recursos, on s’havien d'aprofitar moltes coses. Un dels records més profunds que tinc és que el dissabte matàvem el conill per a la paella del diumenge, i quan el dessagnàvem cuinàvem aquella sang tallada i fregida, i era l’entrant. I superbé, eh? No ho canvie per res del món.

M’imagino que la majoria dels artistes de Barcelona no tenen vivències així.

— Són vivències diferents. Jo, per exemple, sempre tindré un poble, una comunitat basada en noms i cognoms. Però no tinc un pis aquí a Barna, i ara és un merder. La vida et dona unes coses o unes altres. Jo prefereixo no tindré un pis en propietat a Barcelona però sí tindre un poble. La gent aquí [a Barcelona] no s’ajuda tant, no s'aferra tant a la comunitat com en un poble.

Has treballat al terreny de la teva família?

— A l’hort sí, al taronger molt poc. Hi ha feines del camp que no suporto.

Per exemple?

— Collir olives. No ho suporto. En canvi, plantar, portar l’hort, rascar… Això m’encanta.

Aquesta relació tan propera amb la terra ha condicionat la teva manera de relacionar-te com a artista?

— Per descomptat.