Els guardians de la llavor tradicional catalana

JorbaQuan el tomàquet de l'amanida no fa gust de res, la nostra decepció pot ser majúscula. Encara més amb un de penjar que no suca bé el pa. Però hi ha qui, sortosament, no pateix aquestes calamitats culinàries. El secret per menjar bons tomàquets està en assortir-se'n d'un productor de proximitat de confiança o, com ha fet la pagesia tota la vida, cultivar-ne a casa. Durant dècades, sovint en més d'una generació, molts pagesos han estat seleccionant les millors llavors per posar a taula tomàquets deliciosos i, en el cas dels de penjar, que es refreguen bé amb el pa i es guarden tot l'any. Aquesta vella pràctica encara es manté a pagès, on hi ha autèntics guardians de les llavors tradicionals catalanes.

Evitar que aquestes llavors es perdin amb la desaparició de les generacions més grans figura entre les principals tasques del col·lectiu Eixarcolant. Està en joc la preservació de la biodiversitat vegetal de Catalunya, fugint de la uniformització que aporten les llavors comercials de les botigues, i fer-la accessible a tothom. El president d'Eixarcolant, Marc Talavera Roma, és doctor en biologia i ens fa de cicerone per visitar alguns dels pagesos i pageses que atresoren llavors tradicionals: guarden les d'aquelles plantes que s'han desenvolupat millor per plantar-les a la següent collita i garantir que en sortiran bons fruits.

L'aventura ens porta al terme de Jorba (l'Anoia), si bé neix inspirada a partir d'un relat llunyà dels Estats Units. Aquesta primavera, el diari The Washington Post es va fer ressò dels fabulosos tomàquets de Sybil Gorby, de 92 anys, que resideix a Tyler County, a Texas. En guarda la llavor cada any des del 1965, fa 58 anys, i són "els més deliciosos" que ha tastat mai. La història, que mesos abans l'havia penjat la seva filla a Facebook, es va fer viral i se'n van fer notícies fins i tot a l'estat espanyol. Entre els múltiples comentaris que va suscitar, als EUA hi havia qui maldava per saber on aconseguir les llavors, i l'interès generat convida a qüestionar-se si s'ha prestat prou atenció a la gent gran d'aquí que ha fet com Gorby.

A Talavera, que es viralitzés la notícia va motivar-lo a estrenar-se a Twitter: "A Catalunya hi ha milers de pagesos que, com la Sybil, guarden les mateixes llavors any rere any, tota la vida. Però ningú parla de la Maria, el Sisquet, la Rita o el Ton. Els seus tomàquets, pebrots, cols, bledes o patates sembla que no existeixin, i així van desapareixent". Per contribuir a posar-hi remei, acudim a veure Matilde Marquilles Capdevila, de 93 anys i padrina de Talavera; Isabel Graells, de 82, i Pere Palomas, de 79. Fa dècades que planten amb llavor pròpia i asseguren que no hi ha tomàquets, cols o melons com els seus.

Es nota molt en el gust

Fer hort ha format part de la vida de Matilde Marquilles Capdevila des que es va casar amb 20 anys. Per a ella, "és molt divertit" i, malgrat que s'ha trencat un braç i no és a casa seva a les Ventoses (la Noguera), manté intactes les ganes de cavar entre les tomaqueres que ella mateixa ha plantat a l'hort del net. No és el mateix que siguin de llavor pròpia que d'una de comprada. "Ho noto molt", assegura, i si arriba a les seves mans un enciam de compra es pregunta: "D'on l'has tret?" Cultiva unes carxofes molt tendres i en reprodueix la llavor possiblement des de fa més de 70 anys. Diu que potser ja les va trobar a la casa on va anar a viure quan es va casar, i també fa dècades que fa el mateix amb els tomàquets de penjar. La llavor l'obté només de les tomates "més guapes, grosses i robustes".

Isabel Graells mostra amb orgull les seves llavors, que guarda curosament en pots de vidre, embolcalls de paper i una bossa de roba. Mai en plàstic per evitar la humitat. Graells venia a plaça a Igualada i entre els seus productes amb més èxit hi figurava la col de pagès –també dita d'hivern o del trinxat–. "Hi havia gent que venia directament a buscar-la perquè no en troben enlloc", recorda, i li sortia "dues o tres vegades més bona" que altres cols. Ara ja no tant, i ho atribueix als canvis en el clima: "Dono tota la culpa al temps". Els espinacs o els alls també els ha plantat de llavor pròpia, una pràctica que també marca la diferència amb la fruita: li sortien uns melons excel·lents –"Eren uns trastos que no els podia vendre de massa grossos", assevera–, mentre que si anava a comprar la de la síndria "surten que no es poden menjar". Fa 60 anys com a mínim que Graells n'ha guardat de meló –primerenc, pell de gripau, clivellat i tendral– i de síndria –rodona verda i d'allargada–. Segons les fonts, cal que la llavor s'hagi reproduït almenys entre 30 i 50 anys per ser considerada tradicional.

En el cas de Pere Palomas, això de guardar llavors es remunta a quan feia hort amb el pare. "Suposo que ve de generacions enrere", sosté, i ho manté amb la col manresana i el tomàquet de penjar. "Guardes la bona, la que et sembla que tirarà bé", detalla. Està content amb el seu tomàquet perquè "es guarda molt", i els collits l'estiu passat "encara suquen" gairebé un any després, a diferència dels de compra. "Ara vas al mercat i depèn del tomàquet que compris això no suca gens", adverteix. Anys enrere era més habitual compartir llavors amb altres pagesos. "Abans la gent era més de pagès i es feia més les seves coses. Ara se'n va al garden i compra el que hi ha", constata Palomas, però millor no deixar-se enlluernar per l'aparent diversitat de llavors i planters dels comerços d'horticultura. "Ens sembla que hi ha més varietats que abans, però són les mateixes que a l'altra botiga", subratlla Talavera d’Eixarcolant.

Un altre hàndicap afegit és qui hi ha al darrere de les llavors del garden –s'estima que més del 60% de les llavors del món les controlen unes poques corporacions– i de què són. Palomas diu que avui dia "el que menja la gent és bròcoli", però confessa de fins fa un temps: "No n'havia sentit a parlar mai". En el seu lloc, a casa havien menjat sempre bròquil i coliflor o vinagre nascut a partir d'un vi picat en comptes del de Mòdena o succedanis. "Aquestes coses de fora ens han fet semblar que el d'aquí és una merda", diu Talavera, però la diversitat agroalimentària del nostre entorn és enorme i la seva preservació comença per salvar les llavors recorrent a la gent gran que n'ha fet selecció pròpia. "Cada cop que es mor una persona o deixa de fer hort, en desapareixen", adverteix Talavera.

Defensa de la sobirania alimentària

Preservar aquestes llavors i democratitzar-ne l'accés és una manera de "generar sistemes alimentaris més resilients i més sostenibles", perquè les llavors ja han estat seleccionades pel pagès i són més adaptables al nostre entorn, i alhora s'evita la pèrdua de la cultura gastronòmica que suposaria la desaparició d'una varietat. A més, Talavera sosté que "el món està preparat per cultivar poca quantitat de moltes coses", en comptes dels grans monocultius, amb els quals "s'expulsa els agricultors i el coneixement tradicional i es generen externalitats negatives", com és el cas de la soja al Brasil, on fomenta la desforestació i la violència a les comunitats.

Eixarcolant mira d'evitar la desaparició de les llavors tradicionals catalanes visitant els pagesos, guardant-les i comercialitzant-les –ven unes 150 de les 600 que ja ha preservat–. Així vol aconseguir que la gent "les conegui, les conreï i se les mengi", fent que tornin a formar part del sistema alimentari. A diferència de les comercials, pensades per haver-ne d'utilitzar de noves cada temporada, les tradicionals es poden guardar de cada collita amb la garantia que es podran tornar a plantar a la següent. De cara al futur, Talavera reclama a la Generalitat més recursos per preservar-les. Calcula que encara queden tres quartes parts de Catalunya per fer-ne prospecció, una tasca clau per a la sobirania alimentària.