Gregorio Luri: “Per què no reconciliar-nos amb la nostra mediocritat?”

Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955) llegeix plàcidament al sol. El filòsof i pedagog, autor de La escuela no es un parque de atracciones i La imaginación conservadora, va rebre dilluns passat el premi Atlàntida i es mostra satisfet per la publicació de La dignidad del mediocre. Pequeña filosofía de lo inacabado (Encuentro, 2025). Tant als llibres com en la conversa, Luri fa servir les cites per filar el discurs i les idees. No ho fa –assegura–, o no només, per un goig personal, sinó pel deure que considera que tots tenim amb la transmissió d’aquelles coses que ens ajuden a entendre el món una mica millor.

Ha parlat del paisatge com un “diàleg entre les coses modelades per l’home”.

— Sempre he defensat la pedagogia del paisatge. Educar-se no és només acumular informació, sinó aprendre a elevar-se: a la gent, a les coses que són més grans que un mateix. Una persona no educada és aquella que es planta davant Las Meninas i només pot dir: “Que bonic”. No hi ha diàleg. El mateix passa amb el paisatge. El paisatge és la humanitat més immediatament present. Llegir un paisatge és com llegir una ciutat: no cal saber-ho tot, però sí sentir que hi ha veus, capes, un diàleg que ve de lluny. Saber llegir el paisatge és entendre que aquests bancals, aquests murs de pedra seca, són el resultat de vides senceres dedicades a domesticar la terra.

I què diu sobre nosaltres el paisatge del vi?

— La història de Catalunya –i, de fet, la història de la perifèria de Grècia– comença amb la implantació del vi. Jo, que soc de poble, recordo perfectament què suposava la verema: canviaven les olors, les cares de la gent, l’ambient sencer.

Vostè va fer la verema de petit?

— Sí. No m’agrada gaire parlar d’aquestes històries, perquè sembla que reivindiquis un temps passat, però recordo que a casa hi havia rituals de pas molt clars. Als 12 anys havies de portar l’arada. Em va costar molt. Teníem un mascle molt capritxós, que de cop s’aturava, i quan veies com se li girava l’orella sabies que podia passar qualsevol cosa. Però va ser com si tornés més alt a casa.

Què recorda d’aquella infantesa vinculada al vi?

— Hi havia coses que avui són difícils d’entendre. A casa portaven la bota de vi, que guardàvem a l’aigüera perquè estigués fresca. Quan tenia 7 o 8 anys i jo volia beure aigua, em deien: “No, no beguis aigua, has de beure vi, que això és el que va bé”. Però en fi, no cal plànyer-se massa del passat. Tot canvi comporta pèrdues i guanys.

Què es perd si el vi desapareix de les nostres vides?

— Una manera de seure a taula, per exemple. I uns rituals d’acolliment. Abans, quan algú arribava a casa, el primer que se li oferia era un got de vi. Aquests rituals facilitaven la relació.

Una mena d’escaleta social?

— Exacte. Ara som més lliures, però també ens trobem més nus davant de l’altre.

També ha parlat de la cultura agrària i de la festa com un moment de desbordament.

— Ho he vist en alguns pobles d’Itàlia i també en llocs de l'Amèrica Llatina, però recordo perfectament la festa del meu poble, la de la Virgen del Olmo. Hi havia gent ballant, un desbordament al voltant de la seva imatge, i ho entenies com una forma d’expressió. Sortir així et permetia superar els límits quotidians: arriscaves més i, d’alguna manera, eres més tu mateix, perquè els controls que habitualment t’imposes quedaven en suspens. Et posaves en contacte amb una possibilitat de tu mateix que només es manifesta en aquests moments. Era la conseqüència d’una festa que et permetia sortir de les feines quotidianes i entrar en contacte amb alguna cosa que no era quotidiana però que era transcendent.

Aquí entra Dionís, el déu del vi.

— Dionís és un déu estrany: és un d'epifania, un déu que ve de fora, que sempre està a punt d’arribar. Dionís representa aquesta sensació que alguna cosa tremenda està a punt de fer-se present i que, quan arriba, ho trasbalsa absolutament tot.

A Les lleis, Plató parla del vi com un “remei contra la por”.

— Una manera de deixar-se anar, d’entrar en l’entusiasme. L’entusiasme en el sentit etimològic: sortir de si mateix. Això formava part de les festes i de la vida col·lectiva.

Eurípides parlava del vi com un goig atorgat “per igual al ric i al pobre”. ¿El vi és democràtic?

— Abans tenia una dimensió profundament democràtica. El vi que bevies era el vi de la terra. No hi havia la sofisticació ni el disseny actuals.

I a casa, avui, com el viu?

— Qui en sap de debò és el meu fill. El vi que bevem normalment és el que ens porta ell. En sap perquè ha estudiat i perquè ha treballat en restaurants o comercialitzant vins. És bo tenir a casa algú que en sàpiga, perquè t’obre una mica més la mirada. Però jo no en soc cap especialista. Un vi de 10 euros pot semblar-me perfecte. A vegades, quan sento tastadors descriure aromes amb una precisió gairebé microscòpica, penso que són molt afortunats… Hi ha aquella anècdota d’un tast en què algú va identificar una olor com “refajo de novicia recién planchado”.

Una descripció difícil de contradir.

— Esclar! Però per a mi el millor del vi continua sent la companyia. Beure sol em sembla trist, amb una excepció: quan cuino. Però la gran virtut del vi és estimular la conversa. El meu fill ho diu molt bé: no cal saber si un vi té notes de fruita blanca o vermella; n’hi ha prou amb dir si t’agrada o no. Si t’agrada, és bo. La resta ja és especialització, que també està bé com a educació de la sensibilitat.

A La dignidad del mediocre apareix una cita del metge jueu Josep ben Sabara: “Despierta, porque el vino rojo brilla”.

— És una frase maquíssima. Tornem a la pedagogia del paisatge: si saps mirar, no hi ha res aparentment trivial que no amagui un misteri. En la innocència d’una copa de vi hi ha la potencialitat de la borratxera, de sortir d’un mateix, de la tertúlia, del gaudi, de mil coses. I és interessant que, quan hi grates, descobreixes que qui convida a despertar, al viatge, és el mateix Satanàs.

I qui convida a despertar al seu llibre?

— Faré una confessió: el llibre va néixer aquí, al Masnou. El rector de Sant Pere em va demanar una xerrada de vint minuts per al que en diuen un Sopar Alfa. Algú exposa un tema i després se sopa, parlant i bevent. Em va proposar parlar del mal. Vaig dir que sí massa precipitadament. I l’ambient que es va crear –aquest pas sense solució de continuïtat de l’anècdota al “que bo que és aquest vi” i d’aquí a la reflexió– el vaig voler recollir al llibre. Aquestes discontinuïtats que formen un tot: la tertúlia, el menjar, el beure, els grupets, el retorn al conjunt. En el fons és també un homenatge al rector del poble.

Per què li interessa tant la idea de la mediocritat?

— Sempre m’ha interessat. Apareix a tots els meus llibres. M’interessa subratllar la importància de l’home corrent, sense el qual no hi ha res del que construïm com a noble. Tothom recorda les grans figures de la cultura, però ningú recorda l’home que pot ser egoista però arriba puntual a la feina, o el veí del cinquè C que deixa el cubell d’escombraries mal posat però potser un dia et salvarà la vida. Sempre he volgut reivindicar aquest seny imperfecte de l’home corrent. És el miracle, i alhora l’objecte de totes les crítiques.

Alhora, hi ha poques coses més esteses que la por a la mediocritat.

— Jo crec que ens hem d’esforçar per ser millors mediocres, però mai no renunciarem a la nostra mediocritat. Renunciar-hi voldria dir que ja estem acabats. No hi ha manera de ser excels 24 hores al dia. Per això vaig voler acabar el llibre amb la imatge de sant Joan Evangelista jugant amb una perdiu.

No es pot ser sublim tota l’estona?

— Si al llarg del dia som tantes vegades mediocres, per què no reconciliar-nos amb la nostra mediocritat? No per acceptar-la com una fatalitat, sinó perquè tot canvia en el moment que l'acceptem. Per exemple, si inflaciones la idea de felicitat, qualsevol malestar és una tragèdia, perquè demostra com estàs de lluny d'aquesta idea. Si acceptes que la felicitat assequible és la felicitat mediocre dels mediocres, una ferida és una ferida. No perds el temps dramatitzant coses que són inevitables. Potser forma part de la meva vida.

En quin sentit?

— Quan tenia 10 anys, algú va venir a casa meva i li va dir a la meva mare: “Gloria, el teu fill serveix per als estudis”. Va ser un drama.

Per què?

— Fins aleshores tots sabíem quin era el nostre lloc. I de cop: “Què fem amb aquest fill? On trobem beques?” Al final van trobar un col·legi, un internat al nord de Navarra. Per a mi va ser dramàtic, perquè era un medi molt bascòfon, i tots es reien de mi perquè deien que jo parlava malament. Per a mi el que era obvi era que eren tots ells, els que parlaven malament! [riu]. Allà vaig veure una cosa de la qual es parla molt poc: en el progrés cultural o intel·lectual, has de pagar un preu molt alt, que és el desarrelament. Ja no tornes al teu poble i als teus amics de la mateixa manera que en vas sortir.

Recorda l’internat en si com una experiència dramàtica?

— El que va ser dramàtic per a mi va ser veure que no encaixava. Cada nit, a les 3 o a les 4 de la matinada, m’aixecava i recorria tot el col·legi a veure si trobava una finestra oberta per fugir. Ho tenia tot preparat: agafaria la via del tren i la seguiria fins a Pamplona, i de Pamplona continuaria per allà… M'imaginava caminant cent quilòmetres, com si fos la cosa més fàcil de fer. Però les finestres sempre estaven tancades. Però gràcies a aquestes passejades nocturnes, un dia, a aquestes hores intempestives (normalment aprofitava per anar al rebost i agafar un trosset de xocolata), com que no tenia son, vaig anar a la sala de la televisió. La vaig encendre, i sap què em vaig trobar?

Què?

— L'arribada de l'home a la Lluna.

L’atzar!

— L'atzar amic. L'Espinàs parlava molt de l'atzar amic. Crec que s'ha de tenir present. Organitzem la nostra vida creient que en som els amos… i fins a quin punt depenem de l'atzar amic. I de l'enemic.