Najat El Hachmi: "Em posa nerviosa que, en general, a Barcelona, es menja molt poc"

L'escriptora Najat El Hachmi (Beni Sidel, 1979) respon amb gràcia a la proposta de fer aquesta entrevista: a bodes em convides. La guanyadora, entre d'altres, dels premis Ramon Llull, Ciutat de Barcelona i Nadal, que acaba de publicar una nova edició de La caçadora de cossos (Edicions 62, 2026), no només es relaciona amb el món a través del filtre embellidor de la literatura: també ho fa a través del gust.

He tornat a escoltar el pregó de la Mercè que va fer el 2023. A l’inici diu que “ens calen rituals per mantenir l'alegria”.

— Vaig créixer en una societat que, com qualsevol societat tradicional, és molt de rituals: rituals quotidians, del dia a dia, però també rituals al llarg de l’any. Hi ha la sensació que hi ha un temps per a cada cosa i que cal esperar: esperar que arribi aquest moment diferent en què se celebra qualsevol cosa. I la veritat és que jo soc bastant impacient [riu] i invento tots els rituals per a l’alegria que em venen de gust. Com que no tinc religió ni tinc res –ni tan sols el futbol–, a casa som molt així: aprofitem qualsevol cosa per ritualitzar l’alegria i convertir-la en un acte de celebració. Ho celebrem tot, qualsevol cosa. I crec que aquesta llibertat de poder celebrar, en uns temps en què sembla que tot sigui tan fosc, és important.

No tenir la religió com a referent permet celebrar Nadal cada setmana.

— Sí. I al revés: quan és Nadal, t’ho carregues completament. Vull dir, ens reunim i ens agrada estar junts, però passem molt de les convencions. Per exemple, hi va haver un Nadal que la meva filla –que devia tenir nou o deu anys– va dir: “I si cuino jo?”. I se li va acudir fer una cosa que li encantava menjar, que era l’arròs tres delícies. I va cuinar un arròs tres delícies per al dia de Nadal. Però els rituals que t’han inculcat et van seguint, igualment.

Què vol dir?

— És curiós: els rituals t’impregnen molt i els vas recordant. Jo sé que, si faig cuscús un divendres, és com fer paella dijous o fer canelons diumenge. És un llegat, també; és una herència. I és una herència que no està tan relacionada amb la moral i les restriccions com amb una vinculació afectiva molt profunda, que és la que tens amb les olors i els menjars. Jo trobo molt curiós que, per exemple, als meus fills, que no han viscut directament tot això, els agradin alguns gustos.

Per exemple?

— Ells no han fet mai el Ramadà, però els encanta la harira, que és la sopa que es menja per trencar el dejuni. I també una barreja de fruits secs, mel, mantega, canyella, anís, farina… que es diu sellou i que sobretot es mengen les dones que estan alletant. Hi ha una transmissió més enllà del que puguis fer de manera activa. Diuen que els nadons comencen a aprendre els sabors a dintre de la panxa de la mare. Per mi, això és molt emocionant, perquè jo no els he transmès la llengua; en canvi, la gastronomia –i sobretot les espècies–, sí.

I també una manera de relacionar-se amb el menjar?

— Recordo que, quan vivia a Vic, les dones compartien el menjar quan els arribava alguna cosa bona. Quan viatjaven al Marroc i portaven menjars que aquí no hi eren –coses del camp molt difícils de trobar, com ordi tendre–, ho repartien amb les veïnes. Però he de dir que una cosa que em posa nerviosa en general és que, a Barcelona, es menja molt poc. Al principi d’arribar, convidava gent a casa i m’acabava quedant amb una taula plena de menjar que sobrava, perquè la gent no menja. Quan tens vocació de cuinera i d’amfitriona, i formes part de tota aquesta cultura d’oferir el millor que tens, que la gent faci només un piqui-piqui i ja està, és molt frustrant. 

Vostè és una de les veus crítiques amb la dietètica.

— Crec que està rebentant la gastronomia. Sé que és una guerra que perdré, però trobo que és molt invasiu. S’ha de poder menjar a gust, sense comptar les calories, els greixos i no sé què. Si algú té problemes de salut, ja farà el que hagi de fer en el seu cas.

A la contraportada de dimarts, Sílvia Soler citava el director de la Fundació Alícia: deia que si deixem de fer ramen no passa res, però amb l’escudella no hi ha relleu.

— Sí. A mi m’encanta la gastronomia de diferents països, tastar coses noves. Però si deixem de menjar escudella, deixem de transmetre. A més, si em diguessis que tenim un model d’alimentació nefast per a la salut… Però és que resulta que tenim la dieta mediterrània, que és un patrimoni de la humanitat fantàstic i meravellós. Quan vaig sentir les declaracions de Juan Roig, el president de Mercadona, dient que les cases no tindrien cuines perquè no cuinaríem… Em va semblar el dimoni. 

Un futur distòpic?

— El futur que ell voldria, no el que ens convé. Jo ho sento com una amenaça. Vull continuar cuinant i vull continuar anant al mercat, que per a mi és un gran privilegi. Que la peixatera em digui que té una cosa que durarà dues setmanes i que, si no l’agafo ara, desapareixerà. Que la verdulera em digui: aviat arribaran les carxofes; aviat arribaran els pèsols. És una vinculació molt profunda, una manera d’arrelar-te al lloc on ets i al que t’envolta. 

També era així quan era petita?

— Jo participava en el sacrifici del xai a la Festa del Xai, però també en altres moments, quan es mataven altres animals. Ajudava la meva mare quan matava un conill: li treia la pell, els budells… També desplomava pollastres. Mentre ho dic em ve l’olor de la ploma mullada, és una olor molt característica. L’aprenentatge que en treus és aprofitar-ho tot, donar valor a l’animal que ha estat sacrificat per alimentar-te i no malmetre res. No és només una qüestió de pobresa.

És difícil fer-se una idea del que es menja si només t’hi relaciones a través d’una safata de plàstic.

— Per això, la gent que es fa animalista sense haver viscut aquesta experiència em sembla que parteix d’una idea molt poc real. Hi ha maneres d’alimentar-se valorant i respectant el que menges. Tot i que també he de dir que és força traumàtic. Les gallines movent-se sense cap i el xiscle dels conills… Ho tinc clavat.

Abans parlava de les coses només arriben en determinats moments de l’any…

— Potser és una cosa molt del món rural. Ara, en canvi, hi ha poques coses que t’arribin només una vegada l’any. A tots ens agrada tenir cireres per Cap d’Any. Però esperar les cireres, o les flors de carabassó, o la llengüeta, que vaig tastar per primer cop la setmana passada… M’agrada molt recuperar l’espera, l’estacionalitat. També amb el vi. Últimament, per exemple, m’he apuntat al ritual del Beaujolais. N’espero l’arribada cada any.

I com hi va arribar?

— Me’n va parlar el meu home, que va viure molts anys a França. Un dia el vam veure en una botiga i em va explicar que és un vi que dura molt poc temps. I a mi, qualsevol cosa que em diuen que és bona i que puc incorporar, l’afegeixo a la llista. Però jo vaig començar a beure molt tard. Vaig créixer a Vic, i ni pernil, ni embotits, ni porc, ni alcohol, ni res. Són realitats paral·leles: la realitat en què pots beure alcohol i la que no. La primera cervesa de la meva vida la vaig prendre amb 23 o 24 anys.

Recorda aquell dia?

— Sí. Vaig anar a veure una amiga que vivia a Barcelona, al Poblenou. L’estava esperant i, en comptes de demanar-me un cafè, vaig demanar una cervesa, jo sola. A partir d’aquí ha sigut com descobrir tot un món.

I el vi?

— Gairebé totes les coses bones que m’han passat me les han portat els llibres: em conviden a llocs, descobreixo coses que potser no hauria descobert... Amb el primer llibre, em van convidar a Vilafranca del Penedès, i allà vaig descobrir el món del vi i del cava. Recordo emborratxar-me amb un cava i no tenir ressaca. En canvi, hi va haver una època en què es va posar de moda beure lambrusco…

I…?

— Horrible. Jo no puc beure gaire, però recordo que, a Vic, amb una companya de pis i amics de la universitat, en bevíem. Bé. Era un atemptat [riu]. Després, en un tast de vins –no recordo el nom del celler–, vaig al·lucinar. Vaig descobrir que, si hagués volgut, hauria pogut ser sommelier. Amb tota la modèstia! Tancava els ulls i notava aromes, imatges, llenguatge… I ho anava dient, i es veu que encertava força.

Haurà d’escriure etiquetes de vins!

— [Riu] M’encantaria! Ara he llegit La cocina aromática, un llibre de François Chartier, que descriu les diferents famílies dels gustos i com es vinculen els aromes dels aliments. M’ha ajudat a entendre moltes coses. A vegades faig barreges estranyes que, objectivament, no haurien de funcionar, però per a mi tenen sentit. Si tinc temps, m’agrada dedicar temps a pensar què lliga amb què, a maridar. Aquest Nadal, per exemple, em vaig obsessionar a trobar un vi que maridés amb el cuscús. Ningú m’ha explicat com maridar el cuscús, que és un plat que menja sobretot gent que no beu. I al final vaig trobar que havia de ser un syrah. Bé. Quan em jubili, em dedicaré a beure [riu].

I també voldrà tocar terra, tenir vinya?

— No, prefereixo beure [riu].

Sempre al seu equip.

— El meu avi tenia figueres, magraners, ametllers i oliveres. Encara recordo un cop que vaig estar a l’interior de Mallorca i el paisatge em va emocionar. Era exactament igual que el lloc on vaig créixer. El Mediterrani, els arbres, la manera de marcar els marges amb pedra… També la llum. Tot això et transporta molt. És una familiaritat molt física. Com viatjar en el temps.