Un tiberi amb...

Diana Gómez: "Al Camp Nou s'hi menjava fatal; no és tan difícil fer un entrepà decent"

L'ARA convida a dinar persones conegudes per parlar de gastronomia i els demana que triïn el restaurant. Avui és el torn de l'actriu protagonista de 'Valeria'

Diana Gómez escull el restaurant Gresca, al carrer Provença de Barcelona. La tria no és perquè a Rafa Peña i Mireia Navarro els acabin de donar el Premi Nacional de Gastronomia, ella el lloc ja el coneixia d'abans. "Hi he vingut tres o quatre vegades", diu l'actriu. Qui l'hi va portar per primer cop va ser el periodista Roger Escapa, que és la seva parella. De fet, no hi van venir un dia qualsevol, sinó que va ser el lloc que el conductor d'El suplement de Catalunya Ràdio va triar perquè hi tinguessin la primera cita. "El Roger m'està descobrint bastants llocs", confessa. L'actriu va estar quatre anys vivint a Madrid i es trobava que coneixia més el panorama de la restauració d'allà que el d'aquí. Em dona la informació de servei que les millors truites de la capital són al restaurant Pez Tortilla i al de Juana la Loca. En prenc nota.

Ens diran que triem entre cinc i set platets a compartir. S'estudia el menú però hi ha dos plats que sap que demanarem seguríssim. Un d'ells és el biquini de llom ibèric. Completaran el càsting l'amanida de tomàquets amb geleé i coriandre, l'albergínia lacada amb crema de parmesà, la flor de carabassó farcida amb ricotta i anxova, i el pollastre rostit amb múrgoles. "I parem aquí –diu–, així després mirem postres". Però no hi ha res a mirar, les postres eren l'altre plat que venia triat de casa: "Aquí hi havia una torrija que estava boníssima", recorda. Revisa la carta per assegurar-se que encara la tenen. "Sí que hi és, en català es diu torrada de santa Teresa". Per beure demana una cervesa. És més de cervesa que de vi. Però després acabarem fent una copa de trepat de la Conca de Barberà.

Cargando
No hay anuncios

Vermuts sense horitzó

Els seus àpats preferits són els esmorzars salats que acaben amb alguna cosa dolça i els vermuts a mig matí que acaben en dinars. Es declara fan dels pica-pica treballats i de les tapes ben fetes. Li agrada molt anar a menjar a fora. Té un nen d'un any i vuit mesos, el Gael, i se l'emporta sense problemes. "Ens animem. A ell li fem un tàper i després tasta algunes coses de les que mengem". Recorda que el va portar a l'Atempo, que té una estrella Michelin. "Hi ha coses que pot menjar. D'altres no, com el salmó cru o peixos grans tipus tonyina que poden tenir mercuri". Explica que per al Gael cuina sense sal, i després els grans ja se n'afegeixen un cop el menjar està fet.

Cargando
No hay anuncios

Tenir fills ho canvia tot, també el que mengem. "Quan tens un fill t'adones que anàvem molt al dia, però amb ell no pots fer-ho. No pot ser que siguin dos quarts de set i no sàpigues què li faràs per sopar". És per això que ha incorporat noves receptes d'una aplicació que es diu Baby-Led Weaning. M'explica que és un corrent que defensa que a partir dels sis mesos, quan es comença l'alimentació complementària, no passes a les farinetes sinó que els dones els ingredients a bocins. "L'objectiu és que s'acostumin a nous gustos i textures de manera molt sensorial", afirma.

Una fan dels menús de migdia

La Diana és qui cuina a casa, i bastant bé, tot i que ho reconeix amb modèstia. La vida de l'actriu ha estat molt marcada pel bar dels seus avis, el bar La Paloma, a Igualada, on la seva mare feia de cuinera. D'ella ho ha après tot, com ara posar sucre i nou moscada al sofregit, fer brandada, fer arrossos o posar un rajolí de conyac a les gambes.

Cargando
No hay anuncios

Explica que el bar dels seus avis "era un bar de batalla". Ni la Diana ni el seu germà no es van quedar mai a dinar a l'escola, menjaven al bar. "Soc molt fan dels menús de migdia. S'hi menja molt bé, als bars. És una de les coses bones que hi ha a Espanya. Aquest estiu vam anar a Londres i menjar-hi bé és molt difícil. T'has de gastar molts diners o si no tot són salses. No hi ha llocs on et facin una amanida i un pollastre a la planxa". Reconeix que tenir un bar és una feina molt sacrificada, però que són un lloc de trobada i tenen una funció social. En aquest moment arriba el biquini que, certament, hauria de ser patrimoni nacional.

Com a gran futbolera, em diu que "al Camp Nou s'hi menja fatal. Això ho hauríem de canviar perquè no és tan difícil fer un entrepà decent, i amb els preus que pagues... A veure com serà això al nou estadi". I sembla que als rodatges la cosa no és gaire millor. "M'he trobat en feines que durant mesos cada dia et donen un entrepà per dinar. És molt bèstia. Haurien de voler que la gent rendeixi. I no només nosaltres [els actors], hi ha gent fent una feina física als rodatges. Vam ser molt pesats demanant una amanida de pasta o arròs. Però res". Molt poc glamur.

Cargando
No hay anuncios

Té diverses recomanacions de restaurants, però recordar-ne els noms no és el seu punt fort. Com que és una dona de paraula em promet que al final del dinar me'ls dirà. Mentre devorem la torrada de santa Teresa, treu el mòbil i els troba tots en un moment. La seva selecció és la següent: Dos Pebrots, Kibuka, Lluritu i l'Slow&Low, que és l'última descoberta. El Nou Urbisol, a Castellolí (Anoia), on s'ha de demanar el magret d'ànec. Per fer el vermut que acaba en dinar, Can Violí, a la plaça Ibèria, del barri de Sants. De Sabadell, on viu, El Suís. I per fer una copa, l'Ascensor, al Gòtic, o el Milano Jazz Club, a ronda Universitat. Quina llàstima que l'especulació el faci tancar, oi?

Preu de l'àpat: 103,40 euros.

Cargando
No hay anuncios

Altres tiberis

Cargando
No hay anuncios
Cargando
No hay anuncios