Cafè, pastes i cultura: cinc museus londinecs on us podeu aturar a fer un mos

LondresFa poc més de cinc anys, el món dels museus londinencs va viure un episodi que posa en relleu la importància que aquestes institucions donen als cafès i restaurants que acullen a l'interior de les seves instal·lacions. La Tate Britain va publicar una oferta de feina que va anomenar cap de cafè, responsable de dos gerents i dels seus diferents equips, incloent-hi els treballadors dels establiments de restauració de les quatre Tate del país, i fins i tot de la supervisió estricta del procés de torrefacció del cafè que s'hi serveix.

La feina, amb un salari anual de 45.700 euros, més gratificacions, incloïa la gestió de la cadena de subministrament i les relacions amb productors globals per garantir un cafè de qualitat i d’origen ètic, en línia amb el projecte d’igualtat de gènere del grup de museus, que busca un repartiment més just dels ingressos i un suport a dones productores.

L’anunci va generar polèmica perquè el salari superava la mitjana dels comissaris d’exposicions a Londres el 2020 (43.000 euros) i estava molt per sobre dels sous més baixos, per sota del mínim londinenc. La Tate va replicar que la comparació adequada era amb la d’un cap d’equip de comissaris, que cobrava entre 46.000 i 58.000 euros. El cas il·lustra que, en alguns museus londinencs, el cafè és gairebé tan rellevant com l’art que s’hi exposa.

Al cor de Kensington

El primer cafè d'un museu al món va obrir al Victoria and Albert, de Kensington. N'hi ha tres, però el més destacable és l'anomenat The Gamble Room, en honor al seu dissenyador, James Gamble. A partir de l'experiència que havia tingut com a màxim responsable de l'exposició universal del 1851, cinc anys després, el 1856, el fundador del V&A, Henry Cole, es va adonar que una sala en la qual se servís te, cafè i pastes, a l'estil dels establiments parisencs, afavoriria la visita del públic. Dotze anys després hi va obrir l'esmentat The Gamble Room, originalment conegut com la sala de refrescos del centre. Gran part de l'esquema decoratiu va ser planejat per Godfrey Sykes, un jove artista molt respectat, reclutat per Cole. Però va morir prematurament i va ser James Gamble el que va enllestir la feina el 1868.

Les parets i les grans columnes estan cobertes amb una varietat de rajoles i ceràmiques de colors que enlluernen el visitant. Encara que les taules i les cadires actuals no acompanyen l'elegància victoriana de l'espai, un xic recarregat amb ulls del segle XXI, el menjar, que no és barat, però tampoc prohibitiu si s'ha arribat de vacances a Londres, val la pena en cas d'urgències –amanides i entrepans refinats– o de gust per les llepolies i els dolços. Gairebé una excepció en el món dels museus, on s'acostuma a externalitzar la restauració, de manera que es perd la possibilitat de simbiosi entre art amb majúscules i gastronomia, amb majúscula o minúscula.

El recorregut de museu en museu, o de cafè-restaurant en cafè-restaurant, pot continuar, segons The Magazine, a la Serpentine North Gallery, al cor de Hyde Park. Què és més important, el menjar o l'art que s'hi veu? Potser en aquest cas, el més rellevant és l'interiorisme, fluid i futurista, amb la cuina situada al centre de l'espai, concebut com un escenari on té lloc l'acció més rellevant, que ha sigut dissenyat per l'arquitecta Zaha Hadid, que ja va fer la intervenció artística habitual dels estius l'any 2000. Cuina sostenible amb amanides de temporada, peix fresc –halibut amb yuzu–, o pastissos artesans, són una possibilitat, en funció del temps i del pressupost. Una altra alternativa és el menú de degustació: sushi seguit de plats com ara el cebiche. Però aquesta alternativa ja implica més una sortida gastronòmica que no pas el típic mos o cafè d'urgència després de cinc hores de visita a una exposició, del tot impossible en el cas de la Serpentine, ni que sigui només per les seves dimensions.

A la Tate Modern, amb vistes sobre el Tàmesi, el Corner Café and Bar pot ser l’escenari perfecte per a una pausa. Cafè o te, i brioixos tendres, entrepans gurmet i rebosteria britànica clàssica: scones, per exemple. Acostuma a estar massa ple, però, sembla que els comensals es barallen més per la vista –de franc–, que no pas pel menjar.

Menys conegut pel públic

Molt més clàssic i refinat, i infinitament menys conegut pel gran públic internacional, i fins i tot pel local, és el cafè-restaurant de The Wallace Collection, un museu nacional gairebé amagat en una mansió de Manchester Square, a tocar d'Oxford Street, que havia sigut la residència dels quatre primers marquesos de Hertford i de Richard Wallace, probablement fill il·legítim del quart marquès. Lady Wallace, vídua de Sir Richard, va llegar la col·lecció a l'estat el 1897, plena d'art francès del XVII i del XIX, incloent-hi mobles que van pertànyer a Maria Antonieta i obres mestres de Rubens i Rembrandt. Tres anys més tard es va obrir al públic. El pati de la galeria combina una experiència gastronòmica formal i un servei de cafeteria més informal sota el seu sostre de vidre. El te de la tarda pot ser l'opció més adient; la prèmium combina una selecció d'entrepans, pastissos i tes de fulles a granel amb una copa de xampany rosat Jean Paul Deville. L'experiència és, sens dubte, per als més exquisits i, potser –què hi farem–, per a instagramers.

I per acabar, un clàssic amb dues opcions: una de relativament assequible, però picada, i una per a persones una mica més privilegiades. Descans a la National Gallery. A la braseria Ochre, a l'edifici històric, és possible dinar o fer un te de mitja tarda entre 64 i 75 euros. Què és més car, el xampany i les pastes o entrepans que hi serveixen o la vista a la columna de Nelson que s'hi veu des d'algunes taules? Els entrepans, en tot cas, són i sonen, inevitablement, molt anglesos. Per exemple, el de pollastre de coronació amb cogombre o el de salmó fumat escocès amb crema fresca d'anet. La tria més cara, el nou restaurant i bar de l'ala Sainsbury, a l'esquerra de la seu històrica, tot just inaugurada.

El comanda el xef Giorgio Locatelli, en una invocació més a la fascinació britànica per Itàlia i el seu menjar. A Roma o a Palerm es pot menjar el mateix, o millor, sense tanta sofisticació i una mica més barat. El millor, en aquest cas, almenys per a qui signa aquesta passejada entre cafès i museus, és la vista sobre la plaça. Si feu una reserva, que sigui en una taula a tocar dels grans vitralls. Trafalgar Square és sempre un espectacle. Gairebé tant com algunes sales de la pinacoteca.