Xavier Graset: "Al Priorat hi ha els millors vins del món"

Al llibre La pausa dels dies parles del teu vincle i opinió sobre el vi. Què hi expliques, exactament?

— Entre aquelles pàgines hi ha reflexions sobre si som un país de vi, de com se'n fa difusió i de tot el procés que ens queda per recórrer. Hauríem de poder anar a qualsevol restaurant i petit bar i que hi hagués una carta de vins catalans. A poc a poc s'està aconseguint i els catalans comencem a consumir els nostres vins, però hi ha altres denominacions d'origen que tenen més penetració.

Què ens falta per arribar-hi?

— Mira, recordo que quan era jovenet i treballava a la costa, hi venia el que nosaltres en dèiem el pagès ric, que era un senyor francès que anava amb un Mercedes i era pagès. Llavors pensàvem: "Carai, sí que es guanya bé la vida treballant el camp". Aquella gent ens regalava unes ampolles que elaborava i a l'etiqueta posava "Vin embouteillé à la propriété". Ostres, això té un recorregut. També recordo haver vist a Madrid un sommelier tastant el vi amb una cassoleta de plata abans de servir-lo. Evidentment, t'adones que hi ha hagut una evolució des de llavors, però també que hi ha uns altres codis que aquí no tenim perquè som primerencs.

D'on et neix l'interès per fer una anàlisi com aquesta en un llibre que a priori funciona com a dietari?

— Perquè quan era petit el porró era damunt la taula. A casa érem pagesos i teníem una mica de vinya, per això tinc aquest vincle. Els anys han anat passant i m'ha continuat interessant. El vi ha passat de ser un aliment quotidià, com el pa i l'oli, a tenir gairebé un component festiu. S'obren vins quan hi ha alguna cosa a celebrar, en el terreny més del dia a dia la cervesa ha guanyat terreny.

Com a vila-secà i amb Reus com a referència, on queda el vermut?

— També m'agrada el vermut! I tant! Al final, tot surt de la vinya. Encara que a Catalunya també vam tardar uns anys a creure'ns-ho: una de les primeres vegades que vaig veure que anunciaven el vermut de Reus va ser a Madrid i d'això ja fa bastants anys.

Catalunya no s'ho creu prou?

— Encara s'ho ha d'acabar de creure. Alguns dels millors vins del món es fan a Catalunya. Cal que tots plegats ens ho creguem, però també que coneguem la diversitat de les dotze denominacions d'origen.

Aprofitant que ets un bon tastaolletes: amb quina denominació d'origen et quedaries?

— Jo tinc estima pel Priorat, el Montsant, la Conca de Barberà, la Terra Alta, els Costers del Segre...

Però m'estàs recitant totes les denominacions d'origen de Catalunya... No et mullaràs?

— No, no em mullaré. Però sí que crec que al Priorat hi ha els millors vins del món. Per tant, a mi m'agrada ser amb els millors del món.

I si haguessis de triar un sol vi?

— No et pensis que soc absolutament fidel, però per exemple Caves Andreu fa un cava trepat rosat, envellit en bota durant divuit mesos, que sempre que puc en tinc. La gràcia dels vins és poder comparar-los i tastar-ne de nous.

Moltes persones relacionen beure vi amb ocasions especials i la companyia de la gent. Necessites que hi hagi unes condicions especials per obrir-ne una ampolla?

— Va ser sobretot durant el confinament que vaig recuperar la filosofia del porró: no cal esperar que vingui una celebració, un aniversari o un èxit professional; enceta'l avui. De vegades, posposant certs plaers i esperant i esperant, quan te n'adones ja te l'han fotut. Evidentment, de la mateixa manera que no et beuries una ampolla d'oli a raig, amb el vi també cal saber dosificar-se. És el que tenen les coses bones.

Ja que som en l'hedonisme, recordes quina va ser l'ampolla més cara que has begut mai?

— Una vegada vaig fer un tast a Vila Viniteca dels deu vins més ben puntuats per la guia Parker i hi vaig tastar algun Clos Erasmus, com també un Astralis d'Austràlia. Segurament hi havia alguns dels vins més cars que he tastat.