Un vi que fa sang i que vol carn

La Mireia Pujol-Busquets té una germana i té un celler. Així ho sent, així ho viu, així ho explica, sincera a primera copa, franca com el vi, meticulosa com les papallones de la vinya, però baliga-balaga com els ocells que mengen raïm. Heus aquí una alegre fetillera, que viatja pel món, gràcies al vi, per recordar tothora que “això que tenim aquí és el millor”.

Hi ha gent que és pagesa per fora, hi ha gent que és pagesa per dins i hi ha gent, com ella, que és pagesa per dins i per fora. És —només— la segona generació del celler Alta Alella, un celler que rep, cada any, deu mil enoturistes d’arreu. Té aquest “germà”, el celler, des dels cinc anys, quan els seus pares van deixar les feines per capbussar-se en un riu de vi, que és el riu més llarg i inabastable del món. Van comprar una petita finca, la finca Vallcirera, i van plantar-hi una hectàrea de chardonnay i pansa blanca. Avui aquesta finca és Paratge Qualificat de la DO Cava. Però primer, esclar, no tot van ser (notes de) flors i (aromes primàries de) violes. La mare va deixar la professió d’infermera per, primer de tot, muntar una botiga de vins, que podeu trobar a Badalona. Es diu “Cristina Guillén, selecció de vins” i jo sempre que vaig a la ciutat no me’n puc estar d’anar-hi. Vaig allà i a la Ganiveteria Utset, que és prodigiosa, i on sempre hi ha algun xef estrellat afilant les eines. Els pares de la Mireia van passar deu anys, que es diu aviat, sense embotellar. Sempre penso en els gurus del “màrqueting del vi”, quan sento coses com aquesta. Mai parlen del que significa, per a un celler petit o mitjanet, esperar-se una dècada a poder amortitzar els molts diners gastats en magatzem, botes, aigua, tractor, treballadors, adob, pàgines web... Van plantar el 91 i la primera collita va ser el 2001. I en aquesta primera collita hi havia l’Orbus, el vi que els ha d’enamorar avui. És un vi que no surt cada any, que surt només quan se’n donen les condicions (aquestes coses, als amants del vi sempre ens posen “contents”). Teniu a les mans el 2021, l’últim. El penúltim és el 2019 i l’antepenúltim, el 2016. Si el troben, comprin-lo. I jo els el recompro.

Anem a la varietat. És un cent per cent syrah. “No m’agrada parlar de varietats autòctones o no autòctones”, fa la Mireia. “La syrah és una varietat mediterrània. M’agrada parlar de tradició, d’adaptació...”. En fi, si és català qui viu i treballa a Catalunya, la syrah, que per a molta, molta gent és la gran porta d’entrada al vi negre (com la sauvignon blanc és la d’entrada al blanc) és catalana. M’atreveixo a dir que aquest vi li podria agradar molt al Toni Soler, que, pel que he vist, gaudeix amb aquest raïm; una varietat seriosa, elegant, però llaminerota i envoltant com uns auriculars d’alta precisió. És un vi que surt d’un sòl de sauló. Granític, doncs. Sorrenc, doncs. Els omplirà la boca, però no de xupa-xup Kojac, ni de maduixes. De regalèssia, de caramels d’eucaliptus, de molta alegria, però una alegria d’aquestes de festa amb vestit llarg. L’Orbus és un gaudi amb carn, carn de la bona, vermella com el vi. I a aquest vi li passa com a vostès i a mi: com que som molt frescos, envellirem bé.

La Mireia viu intensament (orgànicament) la idea de la terra. “Fer vi és el valor afegit que trobem quan mantenim el territori”, diu. I sí. No és que mantinguin el territori per poder fer vi. És que poden fer vi perquè mantenen el territori. Em sembla la idea filosòfica més intel·ligent i apassionada que sentirem avui.