Un vi del Montsant amb ànima (negra) mallorquina que desafia Donald Trump

El Miquel Àngel Cerdà és un vell amic, i sempre que ens truquem o jo vaig a Mallorca o ell ve a Catalunya o ens trobem per les fires de vi ens saludem com si fóssim família i compartim uns gots. Avui, que li truco, em diu: “Saps quin és l’últim cop que vam parlar? Tu tenies el Jordi Segura al programa de la ràdio i em vas trucar!” Es refereix al director d’Euroselecció, importador de les copes Riedel (aquelles copes que són com un núvol, i que són l’amplificador del vi). “I ara on ets? –li demano–. Que hem de parlar del Llenca Plana”. Sospira i riu. “Me’n vaig, que el món està fatal, me’n vaig al Brasil, a Mèxic, a Colòmbia, a vendre vi. Vius acollonat amb tot el que està passant!”. Es refereix a la política de Trump amb els aranzels. “Vam treballar als Estats Units fins que Trump (però durant el primer mandat, eh?) ens va començar a tocar els collons”. Ric, per la franquesa, que m’encanta, i li dic: “Saps que Trump té un celler?” I llavors em deixa anar: “Deu fer veneno!” I seriós m’explica que ara, com molts elaboradors, s’estan acomiadant dels EUA.

Anem al vi d’avui. És un projecte de Terra de Falanis, que el Miquel Àngel comparteix amb el seu soci Pere Obrador. El Llenca Plana el fan al Montsant. “Tenim un amic, Ramon Valls, que ven productes d’enologia –diu (qui el tingués, oi?)–. I ens va presentar el Xavier Sedó, que té un petit celler a la Serra d’Almos. Les vinyes miren a la mar, i així podem usar l'orientació per fer el nostre concepte de vins amb relació amb la mar”. Que bé que pronuncia “la mar”, el meu amic Miquel Àngel. “Aquesta és la part filosòfica, vinyes amb influència marítima. Però quins vins es fan al Montsant, a la façana que mira al mar? Garnatxes i carinyenes. El que passa és que el Llenca Plana és carinyena amb una pinzellada de garnatxa. “Tots els estudis que hem fet a Ànima Negra, totes les bogeries, les hem aplicades allà; és una manera de realitzar la feina feta a ànima amb un tio excel·lent, un tio com ja no en trobes”.

I parlem d’aquest vi, que és d’una finor i d’una fruitositat que et fa bellugar els ossos. “Aquest vi l’hem estat domant en botes de roure francès d’un gra extrafí que usem per al Callet d’Ànima, però amb aquestes garnatxes”. I és perquè les volen complexes, no pas monolítiques. “M’encanta que el poc coneixement que haguem tingut en 30 anys l’exportam al nostre amic Xavier. D’aquí a quan siguem vells veurem si està bé o no està bé”.

Així doncs, Terra de Felanis s’abraça al Xavier, un pagès que fa oli i raïm (els cirerers els han hagut de treure). “Quan el vaig conèixer, el Xavier, li vaig dir: «Me la jug»”.

Per acabar, o per seguir començant, li faig una pregunta trampa, que el ben conec. “I d’aromes, me’n parlaràs?”, demano rient. “Sí, home! Els que fan vi, quan van de tastadors, em fan pena! Nosaltres, els enòlegs, hem d’estar cada dia al celler per detectar problemes. Les virtuts les han de dir els altres quan la feina s’acaba”.

Ens acomiadem, cada un de nosaltres amb una copa de Llenca Plana, en la distància. “T’haig de fer un retret!”, em diu. “A mi?”, em sorprenc. “No, és perquè el facis públic: els vins Ànima Negra no els considerau catalans. I nosaltres som la Catalunya insular!” Ah, això no va per nosaltres, lectors. De manera que alcem la copa i brindem, brindem amb aquesta meravella.