El vi d’una terra remota

De vegades, en la literatura, m’agrada el que en dic “visió perifèrica”. Un autor s’arrela a un lloc i escriu en la llengua del lloc. Però no deixa de tenir uns orígens que li fan, potser, veure les coses des d’un altre punt de vista. L’exemple perfecte, d’aquesta idea, pot ser l’escriptor d’origen britànic Mathew Tree, que escriu sobre nosaltres en llengua catalana, o l’escriptor d’origen japonès Kazuo Ishiguro, que va escriure, en llengua anglesa, l’obra definitiva sobre la principal “institució” britànica: els majordoms.

En el vi, penso que pot passar el mateix. Algú arriba a aquesta terra de vins que és Catalunya i decideix fer vi, amb les varietats autòctones de cada zona. S’ho mira des de dins, i s’ho mira des de fora. A dins hi ha la veritat, a fora l’admiració. És el cas del celler d’avui, Terra Remota.

Marc i Emma Bournazeau podem dir que són “empordanesos d’adopció”. És a dir, són una varietat forana però que s’han adaptat tan bé al sòl que potser podem començar a anomenar-los “autòctons”. Des del 2002, a l’Empordà, molt a prop de la frontera francesa, amb la Costa Brava a tocar, hi tenen el celler, d’aquests cellers de formigó, de formes rectes i austeres, que procuren no pertorbar massa el paisatge, ans al contrari, integrar-s’hi.

Des de la serra de l’Albera van descobrir una altra zona vinícola: la Terra Alta. Si ets elaborador i trepitges la Terra Alta, has de ser una pedra per no enamorar-te’n. Van decidir que hi farien un vi, allà. I és el que tenim a la copa.

Aquest vi, terraltí cent per cent, és una garnatxa blanca cent per cent. Per als juganers, doncs, és perfecte per entendre, per –i el verb és exacte– copsar la varietat. La garnatxa blanca, i aquesta, la del vi Adalta, concretament, et porta a un ram de flors i herbes medicinals. La tarongina i la camamilla, totes dues. I fruites cítriques. Cada garnatxa que tastem expressarà el lloc d’on prové. Aquesta és fina, és respectuosa, quan ens la posem a la boca, i té una untuositat que ens fa petar la llengua alegrement amunt i avall. Ja saben vostès que si tasten vi poden fer soroll i ningú els cridarà l’atenció.

Jo me la prendria amb un pollastre de veritat, amb mantega d’herbes, o amb una amanida de fruita seca i orellanes, com una tímida i esperançada entrada a la tardor. O amb un peix al forn d’aquells que tenen llit de patates. Brindaria amb la garnatxa d’avui i tot seguit agafaria aquella patata, la patata que ha quedat enganxada a la safata, més torradeta. I seria feliç.