Txell Miras: “Ens agradi o no, el vi també entra pels ulls”

BarcelonaCom a dissenyadora de moda, jutges els vins per la seva etiqueta?

Jo sempre em deixo recomanar, però si l’ampolla no em convenç visualment, no la compro. De fet, l’altre dia volia portar tres ampolles a un sopar i vaig descartar-ne una perquè l’etiqueta no lligava amb les altres dues [riu]. M’agrada que hi hagi una harmonia amb les ampolles. Ara vull comprar un vi que es diu Ratpenat justament per com està dissenyada l’etiqueta: el nom està cap per avall. Em va recordar una col·lecció meva, Fancy Bats[Ratpenats presumits], on vaig fer posar les models cap per avall per a la fotografia, com si fossin ratpenats. Realment, em fixo molt en les etiquetes. Ens agradi o no, el vi també entra pels ulls.

I fora dels ulls, millor el blanc o el negre?

En general, prefereixo vins més suaus. Abans bevia vi negre, però el trobava feixuc, com si l’hagués de mastegar. Fa anys que bec blancs; em semblen més frescos i lleugers.

Alguna mania?

Quan els vins són massa orgànics o “bons”, per dir-ho així, se’m fan pesats, perquè em recorden massa als negres. Els trobo bons per tastar, però no per seguir bevent.

Algun vi que hagis descobert fa poc?

Els Nanos, que és macabeu 100%. És assequible i molt bo. L’altre dia vaig tastar el Clot dels Oms, que està molt bo. I el Can Sumoi, que diria que és el meu preferit: una garnatxa blanca amb una ampolla preciosa. 

Els tretze anys que vas treballar a Milà, bevies el mateix?

Llavors encara bevia vi negre. Sé que en tastava de molt bons, sobretot en dinars d’empresa o quan anàvem a la Toscana a fer els sittings. Això sí: els frizzantes no m’han agradat mai.

Els mons de la moda i del vi comparteixen l’estereotip de ser elitistes. És un prejudici equivocat?

De vegades generen aquesta sensació, i això fa que molta gent se’n distanciï automàticament. Quan algú –com jo he fet– diu: “Jo no hi entenc, de vins”, de vegades opta per no entrar en aquest món. Però al final és tan senzill com tastar i veure què t’agrada. Al final, sobre gustos no hi ha res escrit.

I amb la moda?

Passa una mica el mateix. A les passarel·les o en les campanyes es busca crear conceptes, desmarcar-se, portar-ho a l’extrem. Això pot fer que la gent que no està dins d’aquest món pensi que no va amb ells, que no és real, que el que fem “no és portable”. Però moltes vegades no és així. Només cal atrevir-se. Òbviament, tenir un coneixement a fons de qualsevol àmbit t’ajuda a entendre millor, a percebre més detalls, a tenir una lectura més rica... Però això no vol dir que no sigui per a tothom.

A la 080 vas fer desfilar models que semblaven sortir d’un quadre, com el nen de Fugint de la Crítica. D’on ve aquest interès per acostar altres disciplines artístiques a la moda?

M’agrada molt jugar amb llenguatges artístics i portar altres disciplines a la passarel·la. Ja fa anys havia fet Framing, on tota la roba estava literalment emmarcada. L’any passat vaig tapar la cara de les models amb un teixit de punt que recordava les cares distorsionades de Francis Bacon. I per a altres col·leccions em vaig inspirar en Persona, d’Ingmar Bergman, i en Orlando, de Virginia Woolf. Vivim en un moment en què tot està barrejat i tenim accés a tanta informació que, per a mi, el més interessant és combinar mons per crear-ne de nous. Aquest és l’enriquiment i el sentit que trobo a dedicar-me a la moda. No només és un producte. Tot està unit. Al cap d’una persona hi ha tot el que li agrada, i cada cosa pot servir com a inspiració.

També la gastronomia i el vi?

Vaig participar al Cook & Fashion, a Sant Sebastià, un projecte on s'ajuntava cuiners i dissenyadors. Vam fer una desfilada amb dissenys inspirats en plats, i va ser una experiència fantàstica. Jo vaig poder treballar amb l’Arzak. Recordo anar al restaurant, tastar plats, mirar textures i colors, i crear dissenys a partir d’això. Però ara no recordo que s’hagi fet res semblant amb el vi. Tot i que podria ser una idea per a una propera col·lecció!