El trepat d’avui és la història d’una dona que volia trencar ametlles i va trencar motlles

Ell, l’Albert Rovira, és farmacèutic de professió. El seu pare també n’era. L’avi, també. Però per les coses del destí. L’avi estava "destinat" a ser pagès, però li van haver de tallar la cama. Llavors, esclar, "va haver d’estudiar". L’àvia de l’Albert, que "era molt espavilada, i l’avi, molt obedient", li va buscar una farmàcia a l’Espluga de Francolí, que es venia. Es van instal·lar allà.

Ella, l’àvia, era la mitjana de tres germans. A la família tenien una "trencadora" (l’establiment, amb maquinària per trencar les ametlles). L’àvia l'hi havia explicat, a l’Albert. Ella, a la trencadora, "manegava el cotarro", movia els sacs d’avellanes, controlava els números... Però li va aparèixer un germà mascle. Així, doncs, ella va haver de fer de "mestressa de casa". La trencadora la va portar el germà. El fill d’aquesta parella, el que va fer, quan va poder, va ser comprar una vinya. "Però no m’hi dedicaré. La vull tenir". Va ser un dels creadors del viver de celleristes de Barberà. S’hi va implicar. I aquest pare, fill de la dona de la trencadora i del farmacèutic accidental, va proposar-li a l’Albert: "Agafem raïm nostre i fem ampolles per a nosaltres". Així van començar. El primer any van contactar amb l’enòleg Fernando Zamora (el primer enòleg de Clos Mogador, amic de René Barbier), que és veí d’ells. Els va ajudar amb la primera collita. "El segon any vaig fer la collita per telèfon!" Enfeinat com estava els va proposar de demanar ajuda a Martí Magrinyà, un dels seus alumnes, que tornava de Califòrnia i s’havia instal·lat a l’Espluga. Treballen junts des del 2011. Ricard Banús s’encarrega de la logística i el "pagès estrella", diu l’Albert, és Marc Rossell.

La història d’aquest vi, doncs, és una barreja de moltes coses. Com a celler, aconsegueixen entrar al mercat dels Estats Units i venen el 90% de la collita, però Donald Trump els ho tira per terra amb les polítiques proteccionistes. Es reinventen –un verb terrible, però en aquest cas clavat– i fan tres gammes noves de vi, tres tipus de vi. Busquen vinyes "rares", velles, de pagesos que ho deixen... Al poble tenen una vinya prefil·loxèrica! El pagès els va dir que els la donava a canvi de dues caixes de vi cada any. Aquest va ser el tracte, que no va arribar a veure, perquè va morir. Llavors la filla va parlar amb l’Albert. Un tracte és un tractes. Cada any rep el vi i una mica d’oli. D’aquesta finca fan el vi 996, de la varietat garrut.

L’Elixir, el vi d’avui, surt d’una sola vinya. La Conca de Barberà en la prehistòria era un llac, i cada part d’aquesta conca, d’aquest exllac, té un tipus de sòl. "A Poblet hi van bé les garnatxes. A la zona que toca a les Garrigues, hi ha garruts, parellades i macabeus. I a la zona de Solivella, i fins a Prenafeta, que és sorrenca, hi ha els trepats, que és el final del llac, tot argilós".

Tenim, doncs, un trepat cent per cent, i no puc admirar més aquesta fina varietat. El trepat va molt bé amb la cuina japonesa, perquè té un punt especiat. No té volum en boca, però, en canvi, quina llargada. Té acidesa i, com que el menjar japonès porta greix, va molt bé. El veuran, aquest vi d’avui, en molts restaurants japonesos. També pot ser meravellós amb amanides que portin romesco, bacallà, fruits secs... La gràcia d’aquest trepat és que ve d’una vinya vella, i així, en vinificar-lo, es pot fer el més suau possible. "Al celler l’únic que fem és acompanyar-lo. Vinifiquem en un fudre de 2.500, volem que s’oxigeni, que és una varietat molt reductiva. I una altra cosa del trepat, que passa el mateix amb les parellades, un any d’ampolla els va divinament". Gaudeixin d’aquest trepat, d’aquesta varietat, d’aquesta història.