Tanquin els ulls, ensumin, i exclamaran: “Un clàssic Priorat!”

Avui, els proposo un clàssic. Un vi d’aquells de dir: “Avui m’he llevat clàssic, i voldria un menjar clàssic, amb un vi contundent i elegant, vist amb els ulls d’avui; que els clàssics són així”. Però abans d’anar a l’ampolla, el Cruor, anem al paisatge. Som al Priorat.

Des de la carretera que baixa de Bellmunt, cap al Lloar, a mà esquerra, hi ha la finca La Fredat, una de les dues del celler Casa Gran del Siurana. És una muntanya de 40 hectàrees, amb unes disset de plantades. “Tots els collets i les gomades de la muntanya es van plantar entre el 2001 i el 2003”, diu l’Anna Gallisà, l’enòloga, que m’explica que es va intentar que no hi hagués impacte visual. “Tots els talussos es van fer amb retroexcavadora, no amb buldòzers. A l’hivern sembla una piràmide. I a l’estiu no veus res, perquè t’ho tapa la vegetació. És com un coster, perquè m’entenguis”. En aquesta finca hi ha carinyena, cabernet i garnatxa, amb quatre orientacions. Això fa raïms molt diferents, sent la mateixa varietat, que permeten l’experiment i el joc. “Tenim plantes molt vigoroses al fons i les que miren a sol-Ponent menys vigoroses, però amb raïms més xulos...”, fa l’Anna, amb el somriure savi (tots els enòlegs fan el mateix somriure que els científics). I m’explica que a la finca hi va quedar una part de bosc, que, vint anys després, han reconvertit en coster. “L’hem netejat, i han sortit bancals. Vam plantar un coster de tres hectàrees (un senyor coster) i hi ha garnatxa i carinyena. Al Priorat veus costers petits. I aquest és molt gros. Per això no hi hem posat cap pal de fusta, perquè seria molta superfície. Hi hem posat pals de fibra de vidre, tintats de color de terra: a l’estiu no els veus. Els pals de fusta a l’hivern s’haurien vist, com un cementiri americà; en canvi, ara, queda molt ben integrat”. L’Anna diu que d’aquell coster en sortirà el següent gran vi, un projecte de futur, però que falta temps perquè “les plantes són molt joves i les hem de conèixer; s’han de fer grans”. Aquesta frase ho diu tot, d’ella i de la seva manera de fer vi.

L’altra vinya és la que dona nom al celler. “La casa gran”. A tocar, esclar, de la casa, una casa preciosa, amb teulada de quatre aigües, que s’ha mantingut dreta, tot i estar aïllada i buida, “perquè els pilars són igual de grossos de dalt que de baix”. Normalment, per estalviar, es van fent estrets a mesura que tires cap amunt. Però aquests no, i això indica que hi havia diners per fer-la. “La casa està molt velleta. Diuen que era la residència d’estiu dels monjos, i, de fet, a prop de la casa hi ha fites, la partior de les terres”, explica l’Anna. “Si ho volem fer bucòlic era la residència d’estiu. Si ho volem no bucòlic, tenien cases per cobrar els impostos: el delme”. Em diu que potser la casa serà un centre d’enoturisme, a la llarga. “Hi ha cabernet sauvignon, cabernet franc, garnatxa, syrah i merlot, que estem arrencant, perquè el merlot, al Priorat, va bé un cop cada deu anys, no acaben de madurar les pells. Estem discutint què posem. Voldria posar blanc”. Amb l’esperit científic i juganer de tots els enòlegs –aquests són els alquimistes d’avui– diu: “Alguna cosa en faria. I si no serà el dos per cent carinyós que es posa a dins d’un negre”.

Un Priorat-Priorat

El vi d’avui, el Cruor, és el germà petit del Gran Cruor, que està fet amb syrah. Per això, el petit, que és un Priorat-Priorat, amb garnatxa i carinyena, i també cabernet, en porta una mica, de syrah, per recordar la família. “Li vull picar l’ullet al Gran Cruor”. El 2013, per cert, l’Anna va treure un Gran Cruor carinyena cent per cent, que, diu, ara mateix està espectacular. L’haurem de tastar!

Obrin el Cruor i amb els ulls tancats flairin. Romaní, mores d’aquelles que et tinten la llengua, prunes dolcíssimes. Aquesta olor és el Priorat. I per què dic que és un clàssic? Perquè està fet amb l’estil de sempre. L’Anna fermenta les varietats per separat, fa una maceració de vint o vint-i-sis dies, o sigui, la clàssica, i una durada de catorze-setze mesos en barrica de roure francès. Un Priorat dels vuitanta: el record de l’eclosió del Priorat. Però com que som al 2023, hi trobaran uns tanins polits, polits, elegantíssims, no es pensin que hi haurà aquella potència que es mastegava. La té, però, eh? És elegant, és fresc. Si agafen altres vins del celler diran: és més modern, és més eteri, és més fresc. Però el Cruor te’l dus als llavis, i content i feliç exclames això que els deia: “Priorat!”

Què no és, doncs? No és un vi lleuger. Té concentració i té de tot, però amb la rodonesa que fa al cas. Hi ha taní, però no molesta; hi ha grau alcohòlic, però no li notes; hi ha color, però no és aquell color que no et deixa llegir les lletres.

Maridem. Per trencar mites, us podria sorprendre amb un peix cuinat a Donostia. Té la suficient estructura per a la carn, esclar, però l’elegància i la polidesa el poden fer triomfar amb el peix. L’Anna Gallisà és molt rica. En vocabulari, en coneixement, en saviesa pagesa, en talent. Fa el que vol fer. Per això passa per la vida amb aquesta elegància i aquesta determinació. Com el seu vi.