Míriam Ponsa: "El vi és una forma de celebrar la vida"

BarcelonaMíriam Ponsa (Manresa, 1973) és una de les figures més conegudes i rebels de l'escena de la moda catalana. La dissenyadora, amb marca pròpia des de l'any 2000, crea peces teixides amb materials de proximitat a l'antiga fàbrica de fils de seda que va inaugurar la seva besàvia l'any 1886. Des de la pandèmia, a més, i com a gest de rebuig a un model de consum acumulatiu, la marca només produeix sota demanda, posant la sostenibilitat i les causes socials en el centre de les seves creacions.

L’any 2016 va crear un disseny solidari en col·laboració amb Codorníu. Com va ser l'experiència?

— Va ser una experiència molt bonica. Abans de rodar l’espot, vam passar tot un cap de setmana a la bodega. Estàvem sols, i ens van ensenyar tot el procés, des de com es cull el raïm fins a les explicacions més tècniques. Vam participar en un tast dels seus productes. I vam fer un viatge en un trenet per les caves! Em vaig poder empapar del que significa la producció de vi i cava al territori.

Què li va sorprendre?

— Que d’una sola varietat poguessin sortir tants productes diferents amb tants matisos diferents. Però és com el perfum: una goteta ho canvia tot.

Què representava la funda protectora que va dissenyar?

— Va ser part d’una iniciativa solidària per ajudar els refugiats [en col·laboració amb la ONG Proactiva Open Arms]. Però el meu disseny també buscava anar a les arrels i reivindicar el valor de l'artesania.

Les reivindicacions socials sovint formen part de les seves col·leccions. 

— Les col·leccions són autobiogràfiques, parteixen dels meus interessos personals. Veig alguna cosa en un viatge, o llegeixo una notícia, i me n’adono que ho vull explicar, o visibilitzar, o retre-li homenatge. Per exemple, la col·lecció Mar d’Aral va sorgir d’un viatge en família al Kazakhstan, on vam veure els vaixells encallats al mar. M’empapo de coses i, quan torno, vull comunicar-les. I la meva manera de fer-ho és crear.

I ho comunica a través d’unes models que no són convencionals. Per què?

— Estic convençuda que la feina que nosaltres fem a MIRIAM PONSA ha de servir per obrir mirades i per a la diversitat. No pot ser que només ens quedem amb una petita part de la realitat, amb un sol perfil de noies altes i primes, perquè és el cànon de bellesa establert en aquesta època. Jo volia sortir d’aquí. La moda no hauria de ser una dictadura, sinó una llibertat estètica. Podria ser molt més diversa i molt més amable. Potser vaig ser una mica naïf, però em pensava que crearia un precedent, i no ho he fet.

A una entrevista va dir que sempre li havia agradat ser diferent de la resta. També ho és pel vi?

— M'encanta el vi blanc sec i el cava brut. No m’agraden els vins dolços. M’interessa el minimalisme, l’ànima de les coses, quedar-me amb l’essència, lluny de coses supèrflues. L’any 2016 vam fer una col·lecció, Arte Povera, només amb materials que teníem al taller. M’agrada que tot sigui directe, raw [cru], com diuen en anglès. També el que bec.

Quan va estar estudiant a la Winchester School of Art, va descobrir algun vi?

— Allà vaig descobrir les pintes! I vaig aprendre a beure-les molt ràpid. El pub tancava a les deu del vespre i el grup de bascos, catalans i sevillans que vaig conèixer hi anàvem sempre a quarts de deu. Ens vam acostumar a beure’n una, o una i mitja, en aquella mitja hora. El vi és caríssim a Anglaterra.

Valora el producte de proximitat?

— Si he de triar entre dos teixits, triaré el que està fet a Catalunya. I el mateix amb el que bec: els vins que consumim són tots ecològics i de la terra. Els comprem a la cooperativa de Batea o al Celler el Molí, aquí a Manresa. Tenim uns vins boníssims a casa nostra.

Una denominació d'origen?

— Terra Alta.

Una varietat de vi?

— Claríssim: garnatxa.

Per què?

— Fa uns anys, una amiga ens va convidar a fer la verema a la cooperativa de Batea. Érem una colla bastant gran, amb molts nanos. Vam anar a la vinya, vam veure com arribaven els camions amb el raïm, vam aixafar el vi amb els peus… Quan vaig provar la garnatxa, tant la blanca com la negra, vaig dir: això és el que m’agrada.

Alguna mania?

— El vi blanc m'agrada súper fred, com acabat de sortir del congelador. I m’agrada prendre’n en una bona copa, en què el vi pugui respirar. Això de beure en gots de plàstic… Però com que sovint ens ajuntem vint o trenta persones, passa que acabem prenent un bon vi en uns gots de plàstic horrorosos.

Relaciona el vi amb una experiència estètica?

— Sí. Però, sobretot, ho relaciono amb la celebració: sopars a casa amb amics, trobades amb molta gent. No bec vi entre setmana, ni els divendres en sortir de la feina. Per a mi, és una forma de celebrar la vida.