El vi fundat per filosofia social per al Priorat

Albert Costa: “Lluís Llach ens ha dit que el 80% del celler ens el quedem nosaltres, que ens hi dediquem com a família”

Enòleg de Vall Llach

PorreraÉs Setmana Santa, i el Priorat bull pel turisme que hi passeja, que omple placetes, terrasses i restaurants. Enfilo la carretera que surt de Falset en direcció a Porrera, que és tan bella com sinuosa. Quina sort fer-la de dia per anar comprovant com queda enrere el Centre Tecnològic del Vi de Falset i anar observant a poc a poc el perfil de Porrera. La serpentina de l’asfalt està flanquejada de vinyes amb brots que anuncien la nova promoció, la que es llicenciarà a la tardor, per a la verema. 

A la plaça Catalunya de Porrera, la canalla juga a pilota mentre alguns veïns, d’edat granada, la fan petar asseguts al pedrís que connecta la plaça amb el riu Cortiella, que té la llera seca. I aquí cal fer una parada. L’aiguat del 1994, que va provocar que el riu sortís de mare i s’emportés mig poble, va ser el detonant perquè el 1997 el cantant Lluís Llach i el notari Enric Costa inauguressin a bell mig de Porrera el Celler Vall Llach, dins de la Denominació d’Origen Qualificada (DOQ) Priorat. L’objectiu final era aconseguir revitalitzar la població després del gran desastre, buscar vies perquè el jovent es quedés al poble i no en marxés, dignificar la feina de la pagesia amb un preu digne per la collita del raïm. Els vents hi bufaven de cara. El 1990, els vinaters René Barbier, Josep Lluís Pérez, Álvaro Palacios i Daphne Glorian havien fet el primer vi negre i aconseguien situar al mapa el territori que feia anys que tenia les vinyes i la terra abandonades. Somiar era possible, i els dos amics, Lluís Llach i Enric Costa, es movien "per filosofia, per filosofia social" (com en diu Albert Costa), la d’ajudar una població que alhora estava lligada amb la biografia vital de Lluís Llach. Avui, 27 anys després, la parella Isa Serra, com a directora, i Albert Costa, com a enòleg, dirigeixen el celler amb prestigi a casa nostra i a tot el món, especialment al mercat nord-americà. Els entrevistem, primer l’un, mentre visitem els dos cellers que tenen a la població, i després l’altra, entre vinyes.

[Entrem a l’edifici del celler Vall Llach, al carrer del Pont]

La història del teu pare, Enric Costa, i el cantant Lluís Llach amb el celler és un orgull de país, si m’ho deixes dir d’aquesta manera.

— Cap dels dos va voler mai fer-ne negoci. Tampoc no era la seva afició, perquè tots dos eren abstemis, així que la idea de fer vi que van compartir i impulsar era per aconseguir una revolució social a Porrera, i creien que el vi podia ser el mitjà per arribar-hi. El 1996, en la verema dels vins que van posar a la venda el 1997, van multiplicar per tretze el preu del raïm que s’havia pagat l’any anterior. I, a més, van rehabilitar dos edificis grans de la població i van contractar quinze persones que vivien a Porrera.

Cargando
No hay anuncios

¿La propietat del celler la manteniu vosaltres amb Lluís Llach?

— Lluís Llach ens ha proposat, no fa gaire, que el vuitanta per cent de la propietat del celler ens el quedem nosaltres, que ens hi dediquem com a família i hi vivim amb els dos fills, l’Enric i la Catalina. Ell ens n’ha venut el seu trenta per cent, el qual, sumat amb el cinquanta per cent del meu pare que jo tenia, en fa un vuitanta per cent. Ara bé, el Lluís ens fa un suport emocional importantíssim que valorem molt.

El 2013 et fas càrrec del celler. Per vocació?

— Jo tenia dotze anys quan el meu pare va començar a fer vins, i el cert és que sí, que el tros sempre m’havia agradat. Em vaig matricular a la facultat d’enginyers agrònoms de Catalunya de Barcelona, mentre els meus pares continuaven vivint a Torelló. En el pas de primer a segon de carrera, em va quedar una assignatura, fet que em va semblar boníssim, perquè aleshores el sistema no em permetia matricular-me a segon fins que no tingués aprovada l’assignatura. Jo m’havia imaginat un any boníssim a Barcelona, amb l’única feina de superar una assignatura, quan el meu pare em va dir que no podia ser.

Què vols dir? Estava disgustat amb tu?

— Esclar, i el càstig per no haver-ho superat tot va ser fer-me viure en una caseta de fusta entre les vinyes de Porrera, perquè s’havien de podar. Jo tenia divuit anys, i aquella feina imposada em va ajudar molt per reafirmar-me en el que m’agradava. Així que als divuit anys ja vaig entrar com a treballador del celler Vall Llach.

Cargando
No hay anuncios

Quan va morir el pare, vau pensar en tancar el celler.

— El pare va morir d’un atac de cor, tenia 67 anys. El pensament de tancar-lo hi va ser, sí, però vam decidir tirar endavant; ens movia la mateixa filosofia. El punt que més m’agrada dels dos fundadors de Vall Llach és que volien que tot revertís al poble, al Priorat i al mateix celler. Si tenim un raïm molt bo, si fem vins molt bons, hem d’anar encara més enllà. Quan comprem un vi, hauríem de saber per què aquell celler fa vins, perquè és el fet que diferencia un de l’altre.

Explica’m com es diu aquesta sala on som del celler. Hi ha un piano, un acordió, una taula.

— És l’acordió de la Laura, que tocava amb Lluís Llach, i el piano d'ell. Hi ha l’escriptori del meu pare, i el seu títol de notari. És la sala que popularment els cellers anomenem cementiri, perquè és on reposen anyades antigues dels nostres vins. Quan vaig entrar com a enòleg al celler, em vaig trobar tres-centes ampolles de cada una de les referències que havien fet. Estaven desades als baixos de casa de la mare del Lluís Llach, situada al carrer de Miquel Martí i Pol, aquí mateix a Porrera. Va ser una sort trobar-les! Jo les vaig traslladar aquí, i és la manera de comprovar l’evolució de cada una de les anyades. A més, és molt divertit comprovar-ho amb les notes que el meu pare i el Lluís en feien als tastos. Com que tots dos eren abstemis, escrivien frases singulars. Les del Lluís: "En aquest vi hi falten violins". Les del meu pare: "Aquest vi em recorda força el de l'any passat".

Em fas pensar que els primers Priorats no ens els bevíem; els compràvem per guardar-los perquè ens deien que al cap d'uns anys encara serien més bons. Aquesta idea ha canviat, oi? Ara els vins són per beure’ls de seguida.

— Quan vam sortir al mercat ho vam fer amb el model de Bordeus. I sí, ho vam fer amb aquesta idea que els vins s’havien de guardar vint-i-cinc anys perquè encara serien més bons. A les etiquetes, el nom del celler estava escrit ben gros. Tot plegat ja no és així. El nostre model actual és la Borgonya, en què el raïm i la vinya són molt més importants que el nom del celler. Fixa-t’hi, ara en lletres grosses posem el nom de la vinya.

Cargando
No hay anuncios

I el perquè del canvi?

— Perquè de cellers bonics i d’enòlegs bons n’hi ha a tot el món, i no són la diferència. En canvi, la vinya, el cep, el territori és el que diferent, únic. La diferència respecte a tots els altres vins del món. És un canvi de mirada, essencial per entendre els nostres vins.

En aquest edifici també veig les botes de vi ranci.

— El vi ranci és la gran tradició del Priorat. De fet, el costum era que cada casa n’oferís als que entraven a les cases, i com més estimada era aquella persona, de més qualitat era el vi ranci escollit. Hem escrit noms de dones a les botes, i les botes més antigues que tenim són del 1902. Els rancis són molt bons, però a casa nostra el nom no ajuda a difondre’ls; a França en diuen vins oxidats, perquè és així, partim d’una garnatxa que col·loquem en una dama joana a sol i serena, perquè en contacte amb el sol i la temperatura nocturna se n’accelera l’oxidació. Aquest pas el fem al pati de l’altre edifici, que visitarem més tard, el que està situat a la plaça Catalunya. Un any després, aquesta garnatxa a sol i serena ha perdut color, ha guanyat aromes, i llavors la traslladem en aquestes botes de fusta on hi ha soleres.

[Entrem a l’edifici La Final, situat a la plaça Catalunya. És d’estil modernista, amb una porta de fusta grossa que es fa mirar bé. El mes de gener del 2021, el sostre va cedir per culpa de la nevada que hi va caure. Per sort, sense que causés estralls al vi emmagatzemat]

Cargando
No hay anuncios

És un edifici majestuós.

— És de finals del segle XIX. Es va construir durant el temps que la fil·loxera feia mal a França, i a Catalunya es treballava com mai. A l’època era el celler privat més important, perquè aleshores feia un terç de tot el vi que es feia al Priorat. Quan la fil·loxera va arribar finalment a Catalunya, amb la crisi del vi, l’edifici es va convertir en magatzem de fruita seca. Avui és on fem la criança dels vins.

Quan va caure la teulada, què va passar amb els vins que hi tenies?

La teulada es va ensorrar i va anar a petar al primer pis, on tenia la producció de la collita del 2020, que ja havia estat curta, i és la que vam perdre. A baix, al soterrani, no va passar res, i és on hi havia les botes amb la producció més important. La reconstrucció de la teulada va ser una oportunitat per fer que l'edifici fos més eficient energèticament. Mira tota la llum que entra pels finestrals. A més, a la teulada hi ha plaques solars. Aquesta anyada, la del 2024, serà la quarta en què hem treballat des de l’ensorrament.

Des de la terrassa de l’edifici La Final, on hi ha els prestatges amb les dames Joana, veig que s’entra en un altre edifici.

— Sí, és un segon edifici, que està adjuntat a La Final. Aquí és on volem crear apartaments de llarga durada, per a persones que vulguin residir al Priorat, i també un centre de dia amb especialistes.

Cargando
No hay anuncios

Perquè a la comarca no n’hi deu haver.

— No. Quan l’àvia Catalina, una de les àvies a les quals vam retre homenatge al celler, va haver de ser ingressada a un centre de dia, el més proper va ser el de Reus. Nosaltres hi anàvem a donar-li el sopar, i és quan ens vam adonar que a la població hi faltaven recursos. La Catalina va morir amb 106 anys.

He vist bosses que reprodueixen l’etiqueta del seu vi. Aprofito per preguntar-te, quants vins elabora Vall Llach actualment?

— En fem set de negres, un de rosat i quatre de blancs. El 2013, quan hi vaig entrar, en fèiem tres de negres i un de blanc, que eren l’Embruix, l’Idus, el Vall Llach i l’Aigua de Llum.

¿El Priorat està enamorat ara dels vins blancs?

— Podríem dir-ho així, sí. Com que hi ha més mesos de calor que de fred, els vins blancs són més frescos.

Cargando
No hay anuncios

Aquest enamorament deu ser dur per als que mantenen les relacions tradicionals amb els vins negres.

— Sí, perquè perdura la mentalitat que el Priorat és de vins negres potents, que s’han de mossegar, que tenen una graduació alcohòlica forta, però justament aquest concepte és el que ens allunya del mercat jove.

— Isa Serra: Els vins blancs són una porta per als canvis que vindran al Priorat, i que han de venir. L’altre dia vaig fer la visita al celler al metge Bonaventura Clotet, i ell mateix em deia que la recomanació de beure un got de vi al dia canvia molt si el vi té 15 graus alcohòlics o 12. 

Canvio de tema. El vostre cartell de Nadal, amb què vau felicitar les festes, es va convertir en viral al cap de dos mesos.

— Isa Serra: I la de gent que ens l’ha demanat, i que ens ha preguntat si era nostre. Jo el vaig veure en una imatge de la sommelier i periodista Ruth Troyano, i em va agradar. L’havia dissenyat l’il·lustrador Gerard Joan, i em va agradar com a postal de Nadal. En vaig comprar uns quants i el vam enviar com a felicitació. La idea de “Pagesia o mort” la compartim, i la trobàvem prou impactant perquè la gent entengui la feina del pagès, que enllaçava amb la nostra idea fundadora del celler, que és que el pagès ha de tenir un preu just per la seva feina. Quan els tractors van sortir al carrer, el cartell es va fer viral.

Per acabar, sempre heu dit que el mercat dels vins del celler Vall Llach era principalment l'exterior.

— Isa: I ho continua sent.

Cargando
No hay anuncios

— Albert. El 80% de les vendes són a exportació. La resta només a Catalunya, perquè al mercat espanyol estem vetats. Durant el Procés rebíem correus en què ens deien de tot. 

Però el vi, la valoració del vi, hauria d’anar a part de tot.

— Però no és així. Quan el Llach es va presentar per Junts pel Sí, i estava clar que sortiria com a diputat, ell mateix ja ens va dir que ens preparéssim, que anirien mal dades. I justament va ser així. És una llàstima, perquè el celler té una història molt bonica, que el consumidor hauria de separar de tot.

Creieu que us pot tornar a passar?

— El que ens ha ensenyat el temps, sobretot la vinya, és que els cultius s’han de diversificar. L’any del míldiu, que ens va afectar la gran part de la vinya, havíem de tenir altres cultius. Tenim cent hectàrees en total, de les quals cinquanta estan dedicades a la vinya. Amb el canvi climàtic hi poden haver més males anyades, per això hem començat a conrear productes d’horta.