Jordi Cubino: "A casa tinc unes 300 ampolles de vi i, d'aquestes, 280 són de blanc"

La teva faceta com a cantant, productor i coach és molt pública, però i la teva vida fora de l'àmbit laboral?

— És molt fàcil. A mi m'agrada molt estar tranquil. Jo he viscut a Londres, a Tòquio i a Barcelona, que és una de les ciutats que més m'estimo en el món. Malgrat que m'agrada molt tot aquest moviment, realment m'agrada la vida tranquil·la. M'agrada sortir amb la bici, gaudeixo del jardí amb piscina, d'estar amb els meus amics... Realment és una vida molt normal, no faig res d'especial. Quan em conviden als esdeveniments quasi mai hi vaig, si no és un compromís, perquè no m'hi trobo a gust.

Si tens una vida laboral molt atapeïda i gaudeixes de la vida tranquil·la, quin és l'espai en el qual et trobes amb el vi?

— Des dels 25 anys que tinc interès en el món del vi i a casa tinc un petit celler que té unes 300 ampolles.

Llavors no és petit. Quines referències hi tens?

— Ara molts experts en vi diran que no en tinc ni idea: tinc unes 300 ampolles de vi a casa i, d'aquestes, unes 280 són de blanc. Només en dec tenir unes 20 de vi negre. M'agrada molt el vi blanc. No sé si tinc cultura sobre el vi, però conec vins blancs de tot el món i m'agrada comprar-los. Francesos, alemanys, sud-africans, xilens, dels Estats Units, també d'aquí, of course. Sobretot m'agraden molt els vins blancs de Catalunya. Estan molt ben fets. Però si hagués d'escollir una denominació d'origen em quedaria amb el Penedès o el Montsant. Fora dels blancs, tinc les 10-12 ampolles bones de vi negre, per compromís per quan venen els amics. Al final, jo soc un consumidor de dues copes en un sopar, no soc d'aquella gent que comença a encetar ampolla rere ampolla. Després tampoc bec res més, ni whisky, ni vodka, ni res de tot això.

D'entre totes aquestes ampolles en deus tenir alguna de preferida, quina guardes per a un moment especial?

— No guardo mai les coses per a moments especials perquè potser la guardes i no acaba arribant mai, aquell moment. Jo soc més d'anar al dia a dia. Per a mi és més important el camí que no la fita. És quan t'ho passes bé. Llavors no tinc un vi especial per a un dia concret, cada dia bec vins especials. Evidentment, això no vol dir que cada dia em prengui una ampolla de 200 euros. Home, si un dia estic emprenyat o és un mal dia encara que enceti una ampolla cara i sigui un vi molt bo, aquella ampolla em semblarà una merda, perquè anímicament no estaré bé. Tot és molt subjectiu.

Quan tenies 25 anys vivies un moment molt dolç de la teva carrera professional amb fans arreu del món sota el pseudònim de David Lyme. Penses que la introducció al món del vi està vinculada a la disponibilitat econòmica?

— Penso que ara ho està menys, penso que s'ha democratitzat tot molt i ara tothom pot tenir-hi accés. Jo crec que a partir de 20 euros trobes vins boníssims. Però sí que és cert que quan jo vaig començar a endinsar-me en aquest món era en sopars força sibarites perquè anava amb gent de l'entorn de la discogràfica, el mànager, entre altres, i miraven els restaurants recomanats per la Guia Michelin. No fèiem una vida descontrolada, érem disciplinats perquè sabíem que l'endemà teníem un altre concert o havíem de viatjar a una altra ciutat.

Amb aquests entorns deus tenir bones anècdotes.

— Moltes. No et diré qui era, però fa 15 o 16 anys recordo que vaig anar a un restaurant de Miami amb un músic del qual jo n'era el productor. La persona en qüestió va demanar un Vega Sicilia espectacular, que costava, no és conya, 1.800 euros a la carta. Esclar, és un Vega Sicilia, que en devia costar 700, però el restaurant ho cobrava a més del doble. El cantant a la vegada també va demanar una Fanta. A mi ja em va sorprendre, però quan vaig veure com el cantant barrejava el Vega Sicilia amb la Fanta... Me'I vaig mirar amb cara d'horroritzat. Fins i tot va venir un sommelier a dir-me què feia. Però esclar, ho pagava ell, llavors ningú podia dir res.

La teva passió arriba als escumosos?

— No soc massa ni de cava ni de xampany, però si haig d'escollir un cava, que en prenc poquíssim, m'agraden molt el Kripta i l'Imperial de Gramona. Però la veritat és que en general els caves no se'm posen gaire bé, em provoquen no sé el què [assenyala a l'estómac]. Després hi ha els francesos, n'hi ha un de molt bo que només l'he tastat dues vegades, que és el Cristal. Va ser quan estava fent un disc amb la Montserrat Caballé i el vaig tastar amb ella. A més, es veu que també era el xampany preferit del Pavarotti i em van arribar a dir que cada nit es fotia una ampolla de Cristal ell sol.