Brisa i lluna: això és el Llunari, un brisat

“Brisa” significa dues coses, totes dues molt polides: el vent del mar cap a la terra o el vent de la terra cap al mar, “la brisa”, i també significa –aquí anem– l’amalgama de la rapa, la pell, el pinyol i la polpa del raïm. Avui, un vi brisat, és a dir, un vi fet amb varietats blanques, que ha estat en contacte amb la pell, com si fos un negre. Hi ha estat poca estona, prou per agafar el color que ens enamora. El Llunari, d’Herència Altés. Llunari, perquè és un homenatge a la lluna, a les dones pageses, al cicle menstrual, això diu la Núria Altés, la propietària d’Herència Altés, a la Terra Alta.

Hem dit brisat, sí. Però, esclar, ara, d’un bar de vins en diem wine bar, i d’un amant dels vins en diem un winelover, i d’un vi brisat, esclar, en diem –en diuen– un orange wine. Però no ens dobleguem. Fem que el cambrer de vins (no pas el sommelier) ens porti un brisat (no pas un orange) a nosaltres, que som uns amants del vi (no pas uns winelovers). Intentem que la brisa ens acompanyi sempre, diguem-ne brisat, sí, com n’hem dit sempre en aquesta contrada, perquè dir-ne així és un homenatge als vells (“als bells”, diu la Núria) que feien aquest vi a casa, a la bota del racó. És un homenatge a l’olor de ranci i de flors seques que envaïa el celler, als que en sabien tant i tenien aquesta saviesa humil per fer les coses. El brisat es va deixar de fer per vendre –excepte en alguna cooperativa– i només el teníem a les cases. Però ara és el seu gran moment. Avui, el Llunari, de la Terra Alta, una regió vinícola que va veure la guerra de prop, a tocar dels ulls, i que, potser, encara la té a la pell.

Amable, suau i delicat

No és el primer brisat d’Herència Altés. El primer va ser el Trementinaire, un vi més radical, més insolent, més oxidatiu, que aniria bé amb una vinagreta ben bona (per exemple, una vinagreta de cabra hispànica, ja que hi som posats). El Llunari és una altra cosa (i a mi m’agraden totes dues propostes). És un brisat amable, amb un toc ataronjat suau i delicat, que és la porta a aquest tipus de vi. El Llunari és molt versàtil i es podria prendre amb mil coses. Una clotxa, per exemple, o les sardines amb tomàquet de la mare de la Núria Altés. O un arròs. O un peix greixós.

El brisat és un vi que m’agrada a les dotze del migdia i a les dotze de la nit. M’agrada per fer una copa i m’agrada per dinar. El color del Llunari –ho dèiem– és delicat i contemporani, però el sabor és la Terra Alta. No perdin l’oportunitat d’aixecar aquesta copa al sol i veure quins colors tan bells i quin gust, un gust que no han tastat.